Ha estat en saber que la seva tasca va ser resultat de molt més que d’obeïr submisament una deïtat, de limitar-se a creure-hi obcecadament, que he acabat per respectar aquesta dona.

Perque va moure-la la seva voluntat humana. Malgrat la foscor en que deia trobar-se, sense poder sentir ni creure en un déu tal com ella mateix explica al llibre basat en cartes seves que s’acaba de publicar -Sento que déu no m’estima, que déu no és déu, i que ell veritablement no existeix-, va ajudar moltíssima gent.

La seva tendresa, el seu amor, són profundament humans. Brollen generosament de la seva humanitat complexa i plena de conflictes. Em sembla molt més colpidor saber que va moure-la la força de la seva voluntat humana, molt més que si haguès estat una il.luminada que simplement es va deixar arrosegar per una deïtat.

És la força de la nostra voluntat l’imprescindible. Que existeixi o no una deïtat és, com ens va demostrar aquesta dona, secundari.

Ho diu en Pere-Joan Cardona, creador d’una vacuna contra aquesta malaltia amb un gran potencial de reeixir. Que la incidència de la tuberculosi al Raval, entre la seva població d’uns 50 mil habitants, és equivalent a la del Sudàn i altres països de l’Àfrica subsahariana o negra.

Segons explica en Pere-Joan Cardona la tuberculosi es transmet fàcilment per via aèria, com la grip, i ni te n’assabentes.

Població que ha passat en una dècada, en poc més de deu anys, d’un 2% a un 55% de població immigrada tal com reconeix l’ immigracionista Josep Ramoneda. La relació entre ambdos fets és evident. El Raval ha estat sempre un barri amb mancances i dificultats. Pero mai comparables o directament iguals, fins ara, a les del Sudàn o altres països subsaharians.

Pero del Raval només ens han d’interessar els bars i els restaurants i la festa en general. Amb anar a menjar-hi xauarmes i passejar-se per l’exòtic decorat immigrant, majoritàriament pakistanès i musulmà, i amb un toc excitant de pobresa i degradació pels més agosarats que s’endinsen pels seus carrers, n’hi ha més que prou.

És el que fa en Ramoneda en qualificar el Raval de misteriòs i canalla. Limitar-se al tòpic fàcil i negar-se a veure la realitat. Perque esclafa sense pietat la seva ximple utopia immigracionista. M’agrada voltar pel Raval, de bar en bar, per això mateix em sembla que cal prendre’s molt més seriosament els problemes que pateix.

Fins i tot l’amor és lluita. Com segur saps si no lluites pel teu amor, si no mantens encesa la flama i no la fas cremar amb intensitat, les inclemències de la vida poden apagar-la. La Vida és Lluita, Leben ist Kampf, em nascut per estimar i això a aquest món significa lluitar ferotgement pel que estimem.

D’aquest país es valora que s’hi trobi una de les societats tradicionals més intocades, respecte la seva identitat etnocultural, d’aquella part d’Àsia. Destacant-ho com un fet positiu que cal esmentar. A diferència d’altres països del seu entorn que s’han desemvolupat al preu de desfigurar-se.

Per què llavors quan es parla d’Europa es fa tot el contrari?

Per què el que es valora de països com Bhutan, pero també Birmània, es substitueix respecte a Europa per un cosmopolitisme que entèn la dissolució de la identitat etnocultural europea mitjançant el discurs immigracionista com un gran progrès?

El més interessant és que els mateixos en lloar Bhutàn per la vitalitat de la seva identitat etnocultural, per com està d’intocada, ni esmenten que això es degut a les campanyes que aquests darrers 20 anys els bhutanesos han fet per expulsar els immigrants nepalesos i indis instal.lats al sud del país. Campanyes fetes amb el lema Una nació, un poble que van suposar l’expulsió d’una quantitat de gent superior en proporció a la dels palestins expulsats d’Israel.

A Bhutàn se’l descriu com un país gairebé idíl.lic que s’ha conservat tant bé degut al seu aïllament. Pero això és només cert parcialment. També es deu a la fermesa dels bhutanesos, a la seva voluntat de que el seu petit país no es dissolgui i desaparegui. Fent front fins i tot, darrerement, als intents xinesos d’annexionar-se’l tal com ja han fet amb el Tibet. On en un futur proper els tibetans seràn una minoría front els colonitzadors xinesos immigrats.

Com és que a Europa hi ha fins i tot por entre alguns a dir que nosaltres els europeus també tenim dret a tenir futur com a identitat etnocultural, especialment entre els més fascinats per països com Bhutàn de qui en valoren precisament la fermesa amb que viuen la seva pròpia? Serà el jovent europeu, el que viu dia rere dia la realitat d’una Europa saturada d’immigració, el que superarà aquesta actitud tan ridícula.

Fa poc en Tenzin Giatso Txenrezik, el XIV Dalai Lama, va visitar Barcelona. Aplegant més de deu mil persones a un acte budista realitzat al Palau Sant Jordi.

Va expressar el seu suport a un sistema educatiu laic i secular alhora que a la separació estricta entre estat i religió. Donant prioritat a la llibertat dels individus per sobre de les religions. Mostrant el seu respecte pels valors i les identitats europees.

Que bo seria canviar per budistes els ja varis milions de musulmans que viuen a Europa. Quantes noticies sobre conflictes, incidents i massacres provocats per budistes en nom de les seves creences, contra budistes d’altres tendències o contra qualsevol que no les comparteixin, es senten? Cap ni una, ni darrerement ni mai, enlloc del món. Pero si que n’hi han de budistes massacrats per musulmans, per exemple a Tailàndia.

A la Gran Bretanya més de 600 de les 1350 mesquites existents, és a dir la seva meitat, estàn controlades per la secta musulmana Deobandi. Especialment a les ciutats amb més població musulmana. També te una forta presència al Consell Musulmà de la Gran Bretanya. Amb dir que de la secta Deobandi van originar-se els talibans n’hi ha prou per adonar-se de com és. Plena d’odi per Europa, per la seva societat i els seus valors, delerosa d’islamitzar-la com sigui.

El pitjor és que els imams d’aquestes mesquites, que prediquen odi contra Europa i inciten a la seva islamització per qualsevol mitjà perque el seu déu els ho mana, són nascuts i criats en la seva majoría a la Gran Bretanya. 

Aquesta imatge és d’Anglaterra pero s’han vist manifestacions iguals a França, Holanda, Flandes, Alemanya, Dinamarca i darrerement a Suècia. S’han vist mai budistes manifestant-se per exigir la conversió immediata a les seves creences mentre amenacen amb la més extrema violència qui ho rebutgi? Exigint que a Europa ningú gosi de qüestionar els seus dogmes tal com s’ha fet i es fa encertadament amb els dogmes cristians?

Que bo seria poder canviar els imams pels lames, els immigrants musulmans per budistes, a Europa.   

Soc republicà.

M’oposo a la monarquía per ser arcaica i, encara pitjor, un paràsit.

El Borbó és el tercer monarca més ric i alhora el milionari 134 al rànking de milionaris d’Europa.

Això a un estat espanyol, al regne d’espanya segons el seu nom oficial, on els sous dels treballadors han estat congelats aquests darrers 15 anys i on fins i tot han baixat quant al seu poder adquisitiu real. Segons dades oficials del Instituto Nacional de Estadística espanyol.

Alhora que el poder adquisitiu reial ha anat augmentant constantment des de que el Borbó va ser entronat, fins ser un dels homes més rics d’Europa.

Pero cremar fotos seves supera tot això quant a injustícia, ens diuen. 

A la merda la monarquía, visca la República!!

,

Te divuit anys, es diu Abigail Howarth, i va ser rebutjada en interessar-se per una oferta de feina de l’Agència de Medi Ambient britànica. Degut, literalment, a que és blanca i anglesa segons van dir-li.

L’Abigail és una estudiant de ciències amb un expedient acadèmic excel.lent. Desitjosa de prendre experiència a l’àmbit laboral dels seus estudis, de treballar. En concret al Programa de Control d’Inundacions de l’Agència de Medi Ambient britànica, com va especificar en interessar-se per un dels llocs de treball que aquesta oferia.

Pero a l’oferta de l’AMA s’incitava a respondre-la a asiatics, indopakistanesos, negres africans i afrocaribenys, mulats i mestissos. Afegint també el que anomena altres blancs o escocessos, gal.lesos, irlandesos i europeus en general. Adduint que no són prou representats entre els seus treballadors.

Va ser llavors quan va escriure a l’agència de col.locació que la rebutjava per aclarir definitivament el motiu. No hauria d’haver enviat el seu curriculum, no s’hauria d’haver interessat per la feina, va retreure-li Bola Odusi portaveu d’aquesta agència. Perque l’oferta no s’adreçava a persones del seu origen ètnic. Perque és blanca i anglesa. No per esperada va ser menys lamentable aquesta resposta.

L’Abigail va declarar que li semblaria normal no aconseguir la feina front algú amb millor qualificacions. Pero que li semblava injust i inversemblant ser exclosa d’una feina per ser blanca i anglesa. Al seu mateix país, a la seva mateixa regió d’Anglia.

El pitjor de tot va ser, tanmateix, que a l’anunci no s’exclou obertament ningú per ser blanc i anglès. Només s’incita a determinats grups ètnics a respondre’l. Deixant clar que tenen preferència. Pero sense excloure d’entrada, obertament, tots els blancs i anglesos que s’hi interessin:

És així com va aconseguir Bola Odusi, probablement d’origen nigerià veient el seu nom, la seva feina de portaveu a l’agència de col.locació que ha rebutjat l’Abigail Howarth?

Excloent els candidats a aquesta feina només per ser blancs i anglesos, igual que li ha passat a aquesta noia, malgrat les seves qualificacions? Col.locant-hi sistemàticament negres, indis, etc. només per ser-ho emparats per unes lleis suposadament el.laborades per protegir-los aplicades cada vegada més d’una forma discriminatòria -gens positiva- contra la població nadiva europea d’Anglaterra?

Val a dir que l’Agència de Medi Ambient britànica va admetre que al mercat laboral d’Anglia, la regió on viu l’Abigail, no hi ha una manca de representació d’escocessos, gal.lesos i irlandesos. Admetent que van esmentar-se a l’anunci per fer menys evident l’exclusió dels nadius blancs i anglesos en favor dels immigrants. Exclusió que l’Abigail, sense por, ha demostrat que és ben real i s’aplica activament a l’administració pública britànica.

I tot això sense que no esclati cap polèmica mediàtica sobre el racisme.

Al contrari del que hauría passat, és clar, si l’exclosa pel seu origen ètnic haguès estat Bola Odusi i qui l’excloguès fos l’Abigail Howarth.

Els austriacs Der Blutharsch barregen, molt suggeridorament, fosca musica electronica industrial i salvatge folk centreeuropeu sobre una base de ritmes marcials on ressonen les marxes militars del seu país.

Han estat qualificats de referents del neofolk, del darkfolk, etc. al meu parer encertadament. En resposta ells de la seva música en diuen rock’n'roll, si més no per la seva rebel.lia.

També han estat titllats, gens encertadament, d’ultradretans. Sense pensar en que la Creu de Ferro, que Der Blutharsch fan servir com símbol seu, va ser atorgada com condecoració a molts alemanys i austriacs d’origen jueu arràn del seu coratge i lleialtat envers els seus camarades a la Primera Guerra Mundial. Duent-la amb orgull fins i tot quan poc temps després van ser acusats, també injustament, de traïdors patint abusos d’extrema crueltat.

La seva música és primària, intensa i fins i tot confusa com un combat aferrisat a vida o mort. Sovint càlida i emocional, tanmateix, en ser un combat impulsat per la voluntat de viure. Sense sensibleries, sense narcisismes, sense por a ofendre ningú en expressar una sensibilitat explícita i de vegades ferotgement europea, sense remordiments, sense concessions.

Un combat a vida o mort desfermat pels Der Blutharsch per superar definitivament a Europa l’esfereïdora guerra que gairebé va anihilar-la material i espiritualment. De la que ja fa temps que s’en va recuperar materialment pero no encara espiritualment.

Per superar l’encarcarament a que això l’està reduint. Copsat en la seva manca d’idees excepte un barroer, triomfalista i buit economicisme. Del que participa la majoría de l’esquerra, com proven els capitostos del partit socialista francès convertits tan fàcilment al sarkozisme.

Propera ja a la paràlisi com es palesa, ara més que mai, front el poblament d’Europa per comunitats d’identitats etnoculturals forànies. D’una nula consciència autocrítica envers totes les atrocitats i errades que puguin haver comès i, pel contrari, gairebé desafiants en percebre el que només pot qualificar-se ja de feblesa i inseguretat d’Europa quant a la seva identitat etnocultural. Creant un buit que no dubtaràn en omplir si en tenen la oportunitat, especialment l’islam.

És molt fàcil, molt cobard, fer apología de la guerra i esperar que vagin a combatre i a morir-hi altres. Això és el que en Max Blumenthal es troba al parlar amb els assistents a la College Republican National Convention i demanar-los per la guerra d’Irak.

El seu video s’enceta a la secció 60 del Cementiri Nacional d’Arlington on, en llargues fileres de tombes, s’enterren els soldats dels EUA morts en combat a l’Irak. Enterrats amb tants altres soldats, morts abans al Vietnam, Corea i la Segona Guerra Mundial, a la resta d’extenses seccions del cementiri.

Aquest lloc tan emotiu pels estadounidencs està a tocar de l’hotel de luxe on es cel.lebra el congrés de les, diguem-ne, Joventuts del Partit Republicà.

On en Max Blumenthal es topa amb aferrisats defensors d’aquesta guerra que, en ser demanats d’anar-hi, addueixen les excuses més inversemblants per no fer-ho. Asma, antigues lesions esportives, etc. Alguns es neguen d’anar-hi i prou.

Quin fàstic aquestes Joventuts del Partit Republicà. Pena més que fàstic dóna tanmateix el noi que comença rebutjant la homosexualitat i acaba dient que és una malaltia que es pot curar, admetent gairebé que ell és un homosexual reprimit i convençut d’estar malalt només per ser-ho.

En Max Blumenthal fa una excel.lent tasca a aquest video deixant tota aquesta gent amb el cul ben enlaire. Realment aconsegueix transmetre’n la seva fortor.

A les acaballes d’agost va inaugurar-se a Londres, a la cèntrica plaça del Parlament tan geogràfica com simbòlicament, la estàtua de gairebé 3 metres d’alçada d’en Mandela. Ell mateix va presidir la inauguració alhora aprofitada per retre-li un homenatge.

En Mandela te 89 anys d’edat i la seva salut és delicada. Els seus dies s’apropen a la fí. És millor no badar o l’homenatge el rebrà qualsevol dia al seu funeral directament.

Van participar-hi l’alcalde de Londres, Ken Livingstone dit Red Ken o Ken el Vermell i Ken Leninspart als seus anys de glòria, a més del primer ministre britànic, l’escocès Gordon Brown -cal dir que escocès renegat per molts escocesos que han votat majoritariament l’independentista SNP per governar el seu país fa poc-, ambdos laboristes. Envoltats d’eixams de periodistes molt atents a les seves lloances al venerable Mandela i la seva nova flamant Sudàfrica.

El mateix Mandela va proclamar triomfalment, en ser rebut a la residència oficial del primer ministre Brown al nº 10 de Downing st, que My wife and I are happy to be here because, as you know, this was one of our rulers, but we overthrew them. Afegint We are on an equal basis now.

Pero no és cert que, tal com diu, a Sudàfrica hagin assolit la igualtat. Ni dins el país ni envers Anglaterra.

Coincidint amb aquesta inauguració i homenatge al Mandela s’ha conegut que ara, a Sudàfrica, es troben cartells on es llegeixen frases tan igualitàries com No white students are allowed to enter.

És irònic que justament el mateix dia que en Mandela parlava a Londres d’igualtat se sàpiga que l’única alumna blanca d’un col.legi sudafricà te prohibida l’entrada, per ser blanca, a una activitat escolar on participen la resta dels seus companys. Negres, a diferència d’ella.

S’han donat tota mena d’excuses. Pero els pares de la nena, militants de l’ANC partit d’en Mandela, no les accepten. Haurien de fer-ho? Haurien de resignar-se a que la seva filla sigui discriminada per ser blanca? Per què els pares d’aquesta nena que com a militants de l’ANC van lluitar contra l’apartheid haurien de permetre que ara el pateixi per ser blanca?

Això no és igualtat. Com tampoc hi ha igualtat entre la Sudàfrica governada pel Mandela i la seva gent envers Anglaterra. On a ningú se li ocorreria de fer el mateix amb cap nena negra i, potser, succeiria el contrari. En considerar justificat afavorir-la, o dit eufemistica i hipocritament de discriminar-la positivament, front aquesta nena blanca. D’això ja hi han casos concrets. En comentaré un properament a un altre post.

Per molt gran que sigui la seva estàtua i molt llargs els discursos dels seus homenatjadors està clar que no és cert allò que Mandela proclama. No som iguals. El govern sudafricà, el seu mateix partit, la seva mateixa gent, tots actuen en base a això.