La meitat dels conversos danesos a l’islam creuen aquest més important que la democràcia i això és perque seva majoria procedeixen del postcomunisme. Ho explica un estudi de l’antropòloga Tina Gudrun, publicat al seu llibre Els Nous Musulmans a Dinamarca, on constata que entre els islamitzats danesos hi sovintegen tants postcomunistes perque s’hi encabeix fàcilment el seu rebuig contra la democràcia.

L’esgotament de les idees d’aquestes esquerres, que han omplert aquest buit amb un immigracionisme que acostuma a degenerar i ser simultani a un discurs molt rancuniòs i ple d’odi contra la identitat etnocultural europea, fan que l’islamització d’aquesta mena de babaus sigui plenament coherent amb el seu pensament.

Odien Europa perque mai va cedir a la seva ideología, perque els europeus l’han superada i enterrada. És per això que el comunisme que abans parlava de salvar els treballadors europeus ha passat amb aquests postcomunistes a ser un discurs de venjança i anihilació contra aquesta Europa que l’ha vençut.

Mitjançant l’islam perque ambdos comparteixen el mateix odi envers la nostra identitat etnocultural. Pero també perque l’islam fa servir aquest discurs immigracionista, multi o interculturalista com ara s’anomena, com a eina per convèncer als europeus amb les seves mateixes paraules de que la seva obligació i el millor que poden fer es deixar-se islamitzar passivament.

Sortosament entre els joves europeus n’hi han molts que no s’empassen el discurs de la culpabilitat europea de l’immigracionisme en la seva versió d’esquerres. Ni tampoc el discurs cruament economicista, segons el que Europa només te futur si s’omple massificadament d’immigració, de la seva versió de dreta. A aquests joves que sí creiem en el futur d’Europa, sense renunciar a la nostra identitat etnocultural i a desemvolupar-la en tot el seu potencial i pluralitat, ens espera un protagonisme cabdal properament.

Dies Natalis Solis Invicti. La victòria de la llum sobre la foscor, de la vida sobre la mort, això és el que simbolitza la creu solar en flames de la imatge i és el que cel.lebrem des de la nostra més llunyana antigor.

Ho fem arreu d’Europa quan fem cagar el Tió, decorem l’arbre de Nadal, cremem el tronc de Iule, etc. Només fem que repetir un ritual tan antic com nosaltres mateixos. És a dir tan antic com Europa mateixa. Fent-la reviure cada vegada que el repetim.

Un ritual on es cel.lebra que el Sol s’imposa una altre vegada a la foscor, que la vegetació torna a viure i donar-nos els seus fruits, tornant a començar el cicle de la vida i de la mort.

Un cicle del que Europa, malgrat tot, se’n surtirà més viva que mai.

Ho farà malgrat babaus com els responsables del Tribunal de Justicia de Brussel.les -capital de la UE-, que van manar la retirada de les decoracions nadalenques per no ofendre els musulmans que ja són gairebé la meitat dels seus habitants.

També a desgrat d’immigracionistes com Stefan Lindskog, nou membre del Tribunal Suprem suec, que vol legalitzar la poligàmia adduint que no te dret a interferir en afers religiosos ni en les vides personals de cadascú. Creu seriosament que ningú s’adona de com aquesta sobtada tolerància respecte la poligàmia va adreçada només als musulmans, que per exemple a Estocolm són ja el 20% dels habitants, a qui babaus com ell malden malaltisament per tenir satisfets? Inclou això els hindus que es casen amb serps o gossos ara delerosos d’anar tots a Suècia a gaudir del paradís multicultural o intercultural o com més s’estimi dir-li al resultat de la dissolució etnocultural d’aquesta nació europea?

O malgrat el think tank laborista que va recomanar de diluir el Nadal i donar suport a altres cel.lebracions culturals i religioses per aconseguir una societat multicultural a Anglaterra. Afegint que una de les seves prioritats són les arees rurals. On segons diu cal incidir-hi especialment ja que, literalment, són encara predominantment blanques -els suposa això un problema!?-. Llavors no haurien de patir sabent que la dones britàniques tenen 1,7 fills per mare mentre les dones pakistaneses, sense comptar les d’altres origens foranis, tenen 4,7 fills per mare.

Malgrat tot això també, finalment, vencerà la llum a Europa. El Sol tornarà a sortir, triomfant, vencent aquesta foscor que ens envolta cada vegada més. Apolo déu del Sol i de la Llum, Esvaidor de la foscor, vetlla per nosaltres.

Veient aquesta samarreta del Fenerbahce es fa evident que són uns hipócrites. Amb la mitja lluna que exhibeixen a la seva samarreta n’hi ha més que prou per adonar-se’n:

Exhibint aquest símbol de l’islam en nom del que el turcs van conquerir Constantinopla al 1453 i van assetjar Viena al 1683 i van mirar de sotmetre Europa sencera, aconseguint colonitzar-ne una quarta part fins ser-ne expulsats el 1918 -ni cent anys fa encara-, demostren ser-ho. Com poden pretendre fer-se els ofesos per una creu amb l’excusa d’unes llunyanes croades sense efectes etnoculturals seriosos i de llarg abast?

Poden fer-ho gràcies al sentiment de culpabilitat europeu que alguns europeus fins i tot semblen massoquistament gaudir.

Els que callen quan els turcs, per exemple, es neguen a reconèixer els genocidis armeni i grec a inicis del segle XX i com és evident també a demanar-hi perdó. Ni tampoc als europeus en general pels seus repetits intents de sotmetre’ns i islamitzar-nos.

Pero si volen sentir-se ofesos no podem negar-nos a satisfer-los. Tenim varies samarretes per triar, la primera és una samarreta d’un lluitador per la independència armènia contra els turcs que volien exterminar-los i la segona és una samarreta de l’exèrcit israelià dedicada als babaus que es dediquen a esborrar creus a l’Aràbia Saudi i Algèria de les samarretes del Barça per simple histeria religiosa.

L’Anne-Lorraine Schmitt va ser assassinada de varies ganivetades al pit i la cara, en un vagó de metro al nord de Paris, en resistir-se a ser violada per un turc prèviament acusat i condemnat per una violació al 1995.

Pero no se n’ha sentit res, enlloc, del seu assassinat.

Va ser assassinada el mateix vespre del mateix dia en que dos nois d’origen marroquí i senegalès, duent una mini-moto robada i sense casc, van morir en topar contra un cotxe de policia. Va ser assassinada als voltants de Creil, al mateix nord de Paris, a només 15 km de Villiers-le-Bel on van morir ambdos nois. Aquestes morts, al contrari del brutal assassinat d’Anne-Lorraine Schmitt, sí van ser ampliament esbombades pels mitjans.

Dels aldarulls on milers d’altres afromagribins, joves pero també adults, van cremar un forn de pa i una llibreria i una llar d’infants i l’estació de tren -potser no eren halal?- alhora que cremaven els cotxes dels seus mateixos veïns en resposta a la mort d’ambdos nois vam tenir una gran cobertura mediatica.

Val a dir que van cremar-ho tot als seus mateixos barris on diuen no tenir equipaments. Potser és perque els cremen constantment, cada any, que no en tenen. D’això la responsabilitat no la tenen els francesos.

Enfrontant-se als antiavalots amb tècniques de guerrilla urbana, palesant l’intensificació i sofisticació gradual any rere any d’aquestes revoltes afromagribines i musulmanes a França.

Com prova que ara fessin servir armes de foc incloent, fins i tot, bazuques. Gairebé noranta policies van resultar ferits malgrat el seu blindatge corporal. Per còctels molotov, rocs, barres de ferro i ara també per trets. Que van deixar greument ferits alguns policies, per exemple en perdre un ull.

Què hauria passat si els parents, amics, coneguts, veïns i qualsevol en general dels moltíssims conmoguts i irats pel cobard assassinat de l’Anne-Lorraine Schmitt haguessin respost amb la mateixa violència front aquest?

S’hauria justificat igual que la violència d’aquests afromagribins, que han estat idealitzats èpicament per una esquerra postcomunista mancada d’idees i referents en trobar-hi la seva nova joguina pseudorevolucionària preferida? Quina hauria estat la seva reacció si la policia haguès respost els trets amb les seves armes de foc?

Si es justifica la violència afromagribina i musulmana, adduint que és la resposta moguda per la solidaritat etnocultural mútua a un cas de racisme, llavors per què s’hauria de negar el dret dels parents, amics, coneguts, veïns i qualsevol en general dels moltíssims conmoguts i irats pel cobard assassinat de l’Anne-Lorraine Schmitt i tants casos semblants a esclatar iradament?

Sudàn és una colònia xinesa segons denuncia una ong sudanesa. La Xina hi construeix la presa de Merowe amb uns 3000 treballadors xinesos en condicions properes a l’esclavitud. A canvi disposa il.limitadament dels recursos naturals sudanesos, en especial gas i petroli.

La Xina, és clar, en dóna una versió molt bonica de felicitat i germanor entre xinesos i sudanesos. La que deuen sentir els 70,000 deportats forçadament per la presa, reprimits amb molta duresa en protestar pel que estant patint.

Aquests treballadors són una petita part dels gairebé 800,000 xinesos escampats, segons l’agència xinesa de noticies Xinhua, arreu d’Africa en tota mena d’obres. Des de preses com aquesta de Merowe a carreteres a Algèria, ciutats senceres a Etiopia, aeroports, gasoductes, etc.

Les oligarquies africanes, com la sudanesa, cada vegada més contracten empreses xineses i cerquen financiament a bancs xinesos. Perque, al contrari dels europeus, no tenen cap mirament pel que fa als drets humans i a les llibertats politiques i socials als països africans. Ni gens d’interés en mesures de respecte mediambiental.

Això va explicar-ho molt clarament el president de Senegal Abdoulaye Wade a la Cimera UE-Àfrica. Segons va dir els xinesos no perden el temps quan altres emprenedors africans, com ell, els parlen de financiament i contractes de tota mena a canvi de vendre’ls els seus països. És per aixo que, segons en Wade, els xinesos i no els europeus tenen el favor dels africans.

Tant pels xinesos com pels africans els drets humans són collonades dels europeus, això ens diu.

Pero sempre ens els esmenten, tant aquests mateixos africans com els xinesos, a la primera oportunitat. Amb un to alhora acusatori i victimista. Molt hipòcrita, en síntesi.

Com en Gaddafi que d’una banda, de la banda dels africans i arabs, parla de la imminent islamització d’Europa mitjançant els milions d’immigrants -per ell colons- que ja la poblen i que hi arriben constantment.

Mentre de l’altre, per exemple a la Cimera UE-Àfrica, ens blasma i exigeix compensacions milionaries pel colonialisme europeu. Alhora que literalment exigeix que restem passius front l’entrada massiva d’immigrants -per ell colons- africans i àrabs musulmans. Malgrat que el colonialisme europeu a Líbia va ser mínim, no va durar ni cent anys, en comparació al colonialisme islàmic àrab i turc. Que mai va fer de Líbia un pais pròsper, benestant i lliure.

Ja n’hi ha prou de badar. No tenim res que fer-nos perdonar per uns que venen els seus països mentre ens parlen de colonialisme, i somien en colonitzar-nos, i d’altres que no dubten en deixar-los saquejar i depredar sense gens de respecte pels seus habitants.

El discurs de la culpabilitat europea i el victimisme africà o xinès o etc. de l’immigracionisme amb que aquest exigeix als europeus de restar passius i resignar-se front l’entrada massiva d’immigració a Europa ha estat posat en evidència, en ridícul, pels mateixos africans i xinesos.

Acostuma a parlar de colonialisme i d’Europa en Gaddafi. Ho ha tornat a fer la cimera UE-Àfrica cel.lebrada fa poc a Lisboa amb la típica cantarella victimista -pretenent que líders com ell no tenen gens de responsabilitat en les mancances democratiques i socials dels africans-.

Pero molt sovint ho fa en un sentit diferent al que estem acostumats. Ho fa quan creu que no el sentirem, sempre que s’adreça a qualsevol que no sigui europeu. Només cal sentir això per adonar-se’n:

Avui estem corregint la historia, des d’aquí a Timbuctú. Tenim 50 milions de musulmans a Europa. Hi han senyals de que al.là proporcionarà a l’islam una gran victòria a Europa. Sense espases, sense armes de foc, sense conquestes militars. Els 50 milions de musulmans a Europa la faràn un continent musulmà en poques dècades. Al.là mobilitza la nació musulmana de Turquia empenyent-la a afegir-se a la Unió Europea. Això són 50 milions més de musulmans. Hi hauràn 100 milions de musulmans a Europa. Albània, un pais musulmà, ja ha entrat a la UE. Bòsnia, un pais musulmà, ja ha entrat a la UE. El 50% dels seus habitants són musulmans. Europa es troba en un carreró sense sortida, com també s’hi troba Amèrica, hauràn d’acceptar d’islamitzar-se al futur o declarar la guerra als musulmans.

Això és el que en Gaddafi va proclamar el 10/6/06 a Timbuctú front, com es veu, molts milers d’entusiastes musulmans.

És molt diferent del que ha dit a la cimera UE-Àfrica a Lisboa.

Parla de colonialisme, sí, pero de colonialisme islàmic a Europa.

A qui exigeix la màxima facilitat d’entrada pels immigrants musulmans en compensació al colonialisme europeu malgrat que, pel que fa a Líbia, el colonialisme europeu va ser mínim i especialment comparat amb el colonialisme araboislàmic. En contrast amb els atacs que des del Magrib va rebre tot el sud d’Europa, amb saquejos sistematics de pobles i el segrestament dels seus habitants per ser esclavitzats des de Portugal a Itàlia passant per la costa francesa i catalana, dels que per exemple és conseqüència el subdesemvolupament que fins i tot ara arrosega el sud d’Itàlia.

Immigrants que en Gaddafi considera, com ell mateix diu, colons que islamitzaràn Europa en poques dècades. En afegir-se als milions d’immigrants o colons segons en Gaddafi que ja la poblen. No 50 milions tal com esmenta pero sí 30 milions que tanmateix és una xifra que s’hi apropa. Val a dir que a Estocolm el 20% dels habitants són musulmans i que a Malmö, tercera ciutat sueca, en són el 24%.

On els enfrontaments entre policia i immigrants islàmics són idèntics en violència i freqüència als de les banlieues franceses. Pero no s’en parla gaire. Com tampoc se n’ha parlat gens del video d’en Gaddafi. És possible que consideri aquests enfrontaments com els primers esclats de la guerra que esmenta en dir que Europa es troba en un carreró sense sortida, com també s’hi troba Amèrica, hauràn d’acceptar d’islamitzar-se al futur o declarar la guerra als musulmans?