Diuen que a la seva música la roda solar, dita també creu cèltica, és un referent cabdal. D’un ancestral i alhora actual significat que els serveix d’inspiració, com havien palesat ja al video de la seva cançó Of fire, wind and wisdom, ara al seu nou àlbum Slania. Els Eluveitie són suïssos i fan amb la seva música, destra barreja de folk i metal, una declaració ferotgement orgullosa de les nostres arrels europees -destra en el doble sentit de la paraula, és clar-. De com bateguen ben vives malgrat tots els merders, dels que aqui en fem un petit esment, patits darrerement per la nostra Europa. 

Més d’una setmana d’enfrontaments als carrers de Copenhagen, de cotxes i botigues i edificis cremats, de botigues saquejades.

De manifestacions on més de 3,000 musulmans criden histèricament, enmig dels carrers al centre de la capital danesa, al.là és gran. Titllant als danesos de blasfems i suplicant al seu déu el càstic que creuen els pertoca patir. Duent pancartes proclamant l’imposició d’un califat -khilafah-, d’una dictadura islàmica, a Dinamarca i arreu d’Europa.

De violència xenòfoba contra els danesos, agredits al seu mateix pais, pels musulmans que estàn poblant Dinamarca i alhora la resta d’Europa aquestes darreres dècades. Hostils als valors i la identitat dels danesos i europeus, perque volen imposar-nos la seva mentalitat i els seus hàbits dictats per la xaria base de la seva identitat etnocultural, per simple xenofòbia contra la identitat etnocultural europea.

Tot després de la detenció i expulsió, al darrer moment, dels dos marroquins i el tun¡sià detinguts en voler assassinar en Kurt Westergaard pel blasfem pecat de dibuixar una caricatura. Per castigar als danesos en haver-ho fet, per frustració en no haver-los fet pagar la seva blasfèmia amb el seu cap.

Gairebé res d’això ha estat esmentat, només breu i aïlladament, als mitjans catalans:

Per què malden en mentir i desinformar?

Volen forçar-nos a cedir, mitjançant les amenaces i la violència pero també amb el derrotista discurs de l’immigracionisme, a assumir el dictat de la xaria. A publicar als mitjans allò que la seva llei islàmica ens dicti. Això d’entrada, per després anar estenent el seu dictat a tots els àmbits possibles de les nostres societats. Sense cap mena de respecte per la nostra identitat. Amb una actitud envers aquesta que només pot qualificar-se de xenòfoba. Pero es fa en nom de la diversitat i l’interculturalitat i el mestissatge i etc. així que potser no serà tan dolent.

I tot això amb el suport dels antifes danesos. Ajuden aquesta púrria adduïnt que pateix el racisme danès. Quan, com s’ha vist clarament, els racistes són els seus herois immigrants contra la població danesa nadiva europea. Sense importar-los gens malgrat dir-se anarquistes que els seus herois immigrants, a més de saquejar biblioteques com es veu al video, són uns teocràtics i misogins declarats. Els antifes palesen la seva estupidesa en posar-se al servei d’aquesta gent extremadament reaccionària. Proven, una altre vegada més, que enguany ser revolucionari és el contrari de ser antifa.

Perque els immigracionistes s’estimen més mirar a una altre banda quan la realitat torna a esmicolar a cops de roc i proclames teocràtiques la seva ximple xerrameca. Negant-se a veure que el succeït a Dinamarca és el mateix que a Paris -França-, Amberes -Flandes-, Londres -Anglaterra-, etc. i etc. Protagonitzat pels mateixos de sempre. Sortosament no tothom és tan babau. Sabrem revoltar-nos quan calgui, abans sigui massa tard, per combatre aquest gran i lamentable merder.

Els albanesos han proclamat joiosos el protectorat dirigit per la UE i els EUA a la provincia sèrbia de Kosovo que pretenen fer passar per estat independent.

Protectorat, això mateix, perque depenen de les multimilionaries subvencions de Brussel.les i Washington en no haver prou per fer-lo viable amb els diners dels negocis bruts dels clans politico-mafiosos que el controlen.

Joiosos en ser conscients que sense gaudir de la seva cobertura militar i financiera i diplomàtica mai haurien culminat reeixidament més de 600 anys de neteja ètnica contra els serbis, desfermada el 1389 pels turcs en endinsar-se a Europa envaïnt Kosovo en un dels seus intents de sotmetre-la i islamitzar-la, ni convertit miraculosament la seva majoria demogràfica imposada mitjançant la violència en una neta i modèlica majoria democràtica.

Ara els serbis són presentats com els dolents. Pero es mereixen tot el respecte després de 600 anys lluitant per Kosovo. Primer contra els turcs, després contra aquests i els albanesos islamitzats que van decidir posar-se al servei dels invasors fent d’eina de càstig seva contra els serbis ja que pel contrari mai s’hi van sotmetre i, a les acaballes dels 1990’s, contra els albanesos que van acabar fent de la seva forta natalitat l’arma definitiva per imposar-se demogràficament sobre els serbis. Fins que, sentint-se forts, van decidir rematar els serbis assassinant-los i expulsant-los massivament.

El conflicte, sagnant i cruel com ha estat sempre habitual malauradament, va acabar amb els albanesos fugint de Kosovo. Va ser llavors quan l’OTAN va intervenir-hi, a favor dels albanesos, segons deia per castigar als serbis pels seus actes a Croàcia i Bòsnia. Pero si allò estava malament perque va donar-se suport als albanesos en fer el mateix?

Per què no és reconeix el dret de la República Sèrbia de Bosnia a secessionar-se’n i integrar-se a Sèrbia quan la seva majoria és, després de la guerra, molt majoritariament sèrbia i delerosa d’integrar-se a Sèrbia?

Per què creen un precedent tan potencialment conflictiu en una Europa on a molts llocs hi estàn creixent més que probables majories demogràfiques de poblacions forànies que, amb l’excusa de Kosovo, poden exigir el reconeixement de la seva majoria demogràfica com una majoria democràtica amb que instaurar, democràticament, la xaria? Qui els ho pot negar?

Això mateix semblen preguntar-se immigracionistes com l’arquebisbe de Canterbury i, potser per això, aquest mira d’avançar esdeveniments i anar-nos preparant als europeus pel gran merder que tanoques com ell han creat. Demanant d’instaurar ja gradualment la xaria en veure-ho com una possibilitat ben propera i real.

La kosovització d’Europa, com a mínim d’arees on en un futur proper hi hauràn majories demogràfiques d’origen immigrant i especialment islàmic, és una possibilitat que cal prendre’s seriosament. I, al meu parer, cal fer tot el possible per que mai es faci real.

“Hauriem de simplement retornar tot als blancs”, diu el capità del vaixell fluvial. “Fins i tot si baixes 1,000 kilometres pel riu no veuras ni un sól signe de desemvolupament. Quan els blancs se’n van anar no només vam restar on erem. Vam anar enrere” (…) “A aquest riu tot el que veus -els edificis, els vaixells- només els blancs van fer-ho. Després que els blancs s’anessin els congolesos no van treballar. No sabiem com fer-ho. Aquests darrers 50 anys només hem anat enrere” Fa una pausa. “Van prendre el pais mitjançant la força” diu, amb més que un simple toc d’admiració. “Si tornessin aquesta vegada els donariem el pais gratis.“

Aquesta és la colpidora confessió d’un congolès entrevistat per una revista de reconeguda seriositat i, a més, gens sospitosa de ser especialment crítica amb l’immigracionisme. Aquest que fa del greuge colonial una de les seves excuses més repetides en exigir als europeus de restar passius i callats front els efectes que sobre la nostra societat i economía, així com sobre la nostra identitat etnocultural, suposa la immigració massificada que arriba a la nostra terra dia rere dia. De la que els negres africans, pero també americans, en són una part significativa

Per això és interessant constatar com aquest congolès valora positivament la presència europea al Congo fins enyorar-la. Perque, malgrat tot, va proporcionar als congolesos mitjans per desemvolupar-se i un mínim ordre. És cert que els europeus van tractar els congolesos amb duresa, abusant-ne de vegades malauradament, pero també ho és que no van fer res pitjor del que àrabs i altres congolesos i africans feien -i fan-. Encara que només els europeus són blasmats. Malgrat haver estat, tanmateix, els únics que van fer res positiu per aquests.

Pero tot això hauria d’estar superat. El Congo i d’altres països africans haurien d’haver assolit, després de ja 50 anys d’independència, prou desemvolupament. Sense enyorar després de tant temps als europeus. És lamentable que això passi. Com ho és fer responsables de tot aquest temps perdut allà, com és tan típic i fàcil, als europeus. Quan els imigracionistes, en fer això, tracten els congolesos i africans en general amb un paternalisme menyspreable. Com si els creiessin incapaços de fer la mateixa reflexió que fa el congolès entrevistat. Assumint la part decisiva de la responsabilitat dels mals del seu pais que els pertoca. Perque això és el que els cal fer i no que els europeus ens en fem càrrec.

Prou merder tenim a casa nostra i si algú ho dubta que ho pregunti, per exemple, als alemanys i danesos.

Han aturat al darrer moment l’intent d’assassinat d’en Kurt Westergaard, han detingut dos marroquins i un tunisià que tres anys després de la publicació de la seva caricatura d’en Mahoma encara maldaven per assassinar-lo. Cal tenir present que nosaltres ens alegrem de la seva detenció alhora que milions d’altres persones al món se n’han sentit decebudes. Són les mateixes que, pel contrari, haurien reaccionat euforicament en assabentar-se del seu assassinat.

Persones per les que aquests assassins són herois o com a mínim els tracten amb condescendència, com ho són els babaus que es suiciden fent-se esclatar assassinant indiscriminada i cobardament tothom que els envolti, mentre que per nosaltres ho és gent com en Kurt Westergaard -dibuixant danes de 73 anys-.

Un home gran -i alhora gran home veient la seva fermesa i lucidesa- armat només amb el seu llapis, humil llapis, que tanmateix fa estremir de por la púrria que s’ha atorgat el dret de dir-nos als europeus on són els límits de la nostra llibertat d’expressió. És a dir de la nostra llibertat de pensament.

És per això que varis diaris danesos i europeus han decidit de tornar a publicar la caricatura de Mahoma. És molt més que un gest simbolic. És un acte de fermesa valuos i realment imprescindible.

Que als països islamitzats actuin com ho fan és lamentable pero, al final, són els seus països. Pero que no gosin de pretendre imposar-nos res als europeus. Ni tan sols fent servir la xerrameca immigracionista i interculturalista ximple de certes esquerres. Perque els europeus n’estem cada vegada més farts.

Kurt Westergaard és un dels 12 dibuixants que al 2005 van publicar caricatures d’en Mahoma al diari danès Jyllands-Posten, amb una explicació del seu significat que no van poder ni voler entendre les masses de musulmans que van cremar les ambaixades danesa i noruega a Damasc -no acababen d’aclarar-se entre Noruega i Dinamarca pel que van cremar ambdues- així com provocar violents aldarulls a Afganistàn, Líban, Nigeria, Pakistàn i Somalia amb decenes de morts.

Pero tampoc organitzacions com el Consell Musulmà de la Gran Bretanya, suposadament moderades com en Tariq Ramadan, van poder ni voler respectar-lo com van palesar en escometre histèricament contra en Kurt Westergaard i, de fet, contra Europa.

Pretenent dictar-nos que hem de dir i quan ho podem dir.

A la mateixa Gran Bretanya on el babau arquebisbe de Canterbury, cap espiritual de l’esglèsia anglesa, vol instaurar la xària -llei islàmica-. Per satisfer precisament aquest Consell Musulmà de la Gran Bretanya.

Gràcies Dinamarca, una altre vegada, per ser l’avantguarda d’Europa en la lluita contra aquesta foscor que s’abraona sobre nosaltres. I, especialment, gràcies Kurt Westergaard.

L’arquebisbe de Canterbury Rowan Williams, l’autoritat espiritual de l’esglèsia anglesa, ha demanat l’instauració de la xaria -llei islàmica- a Anglaterra.

Tota una fita de l’immigracionisme. Es sabia que això succeiria, l’únic dubte era de si a Anglaterra o França o potser als Països Baixos, pero és igualment trist i vergonyòs veure un europeu assumint voluntariament la seva islamització.

Diu que els musulmans senten alienes les lleis angleses i també les institucions angleses, en conseqüència la societat anglesa i així els anglesos mateixos. La seva lleialtat, afegeix, és només envers la seva comunitat etnocultural que gira entorn de l’islam.

Cada vegada en són més, a ciutats com Leicester o Birmingham els anglesos seràn minoritzats d’aqui només 15 o 20 anys, senten el temps al seu favor. Només els cal esperar a ser properament majoria a grans parts d’Anglaterra -a més de França, Països Baixos, Flandes, Alemanya, etc.- Així que l’arquebisbe de Canterbury ens conmina a anar assumint la nostra nova i patetica condició minoritzada a la nostra Europa.

Quan a una actitud com aquesta dels musulmans, descrita tan acuradament pel mateix arquebisbe islamitzador, li escau a la perfecció el qualificatiu de xenòfoba i colonitzadora.

Conclou l’arquebisbe islamitzador que per mantenir la cohesió social cal cedir a les seves demandes. És a dir que com els musulmans a Anglaterra mantenen ferma la seva identitat etnocultural, per rebuig a l’anglesa, els toca als anglesos cedir. Això és molt cristià i amoròs, està clar, tant com patètic.

Pero en fer-ho reconeix el fracàs total de totes les polítiques de convivència amb aquests. Malgrat el continu i ferotge proselitisme del multiculturalisme i l’interculturalisme i etc. adreçat només i exclusivament als anglesos. Preparant-los potser per merdes tan vergonyoses com aquesta?

Tot per acabar cedint a l’islamització gradual d’Anglaterra.

Malgrat no ser problema nostre el dilema moral, segons diu tan delicadament El Pais, d’aquests musulmans que volen viure a Anglaterra o qualsevol altre nació europea com si visquessin a un pais islamitzat. No els agrada viure a societats on no s’aplica la xaria? Ho tenen molt fàcil. Que se’n tornin a qualsevol pais islamitzat. A Gaza potser? Amb Hamas gaudiràn al màxim de la xaria.

Això no és la primera vegada que succeeix.

Fa uns mesos el bisbe de Breda, als Països Baixos, va demanar que els catòlics comencin a parlar d’al.là en referir-se a déu. Dient que això és un acte de bona voluntat i germanor i etc. envers els musulmans.

Justificant-ho també perque serà indefugible. D’aqui només 100 anys, diu el bisbe islamitzador holandès, a les esglèsies holandeses es farà servir al.là enlloc de déu.

Esmenta com exemple les esglesies a Indonèsia on va ser-hi molt de temps. Pero en parlar-nos d’aquest bonic exemple s’oblida dels nens i nenes decapitats per ser budistes, hindus i cristians allà per jihadistes. De les condicions massa sovint d’opressió que pateixen. Ell va viure-hi, com pot haver-ho obviat?

Què farem els europeus? Resignar-nos cristianament a tota aquesta merda?

Com es deia? -escriu l’Obama- No aconsegueixo enrecordar-me’n; només era un altre home lluny de la seva llar, un dels molts fills de les antigues colònies (…) que ara trencaven les barricades dels seus antics amos i organitzaven la seva pròpia invasió, caótica i pobre. I, tanmateix, mentre caminavem envers la Rambla, vaig sentir que el coneixia millor que ningú; què, encara que vinguessim de llocs oposats del món, d’alguna forma feiem el mateix viatge

L’Obama explica al seu llibre Dreams from My Father: A Story of Race and Inheritance com passeja per la Rambla de Barcelona amb un senegalès que s’ha trobat de camí a la capital de la nació catalana. Viatjant per Europa abans d’anar a Kènia a veure el seu pare. No el veia ençà va abandonar a la seva mare blanca i a ell de nen.

El titol del llibre és molt aclaridor. És Una Historia de Raça i Herència -A Story of Race and Inheritance-, de la negre i africana en concret. De com reinvindica i assumeix plenament la seva raça i herència. Fet valorat positivament el diari espanyol que en cita aquest fragment. I és positiu, pero només si es comparteix la mateixa tonalitat de pell que l’Obama -raça, fent servir la seva paraula-?

L’Obama no només diu sentir-se intima i infinitament més identificat amb aquest senegalès com negre, per un sentit de consciència i solidaritat racial considerat natural i valorat molt positivament per aquest diari, que amb tots els europeus amb qui es creua a la Rambla de Barcelona.

També s’alegra del que anomena literalment invasió d’Europa per aquest senegalès i milions d’altres africans, asiatics i amerindis.

Burxant en la suposada i tòpica culpabilitat europea amb l’excusa del colonialisme. Sobre el que insisteix sempre, també, l’immigracionisme. Falsa culpabilitat perque el Senegal va ser colònia francesa només cent anys. Si ho comparem amb l’islam i els àrabs, que ja al segle XI van forçar la seva islamització, està clar que es juga molt brut en insistir tant en el tòpic de la culpa europea. Més encara en ni esmentar el colonialisme araboislamic.

Senegalesos i àrabs comerciaven intensament amb esclaus, amb altres negres africans que ells mateixos capturaven i esclavitzaven, molt abans de que els europeus s’apropessin al Senegal.

Els europeus van ser, d’altre banda, qui van acabar amb el comerç d’esclaus i l’esclavitud. Ni àrabs ni senegalesos que, a sobre, s’hi van resistir pels calers que en feien.

Així que aquest senegalès amb qui tant identificat se sent l’Obama és amb tota probabilitat descenent directe de comerciants d’esclaus negres i africans. Si es vol parlar de culpes fem-ho. Yes, we can. Repartint-les com cal, justament.

Pero que això sigui cert o no importa poc. Serveix com a mitjà per exigir l’entrada d’immigrants a Europa i exigir que es cedeixi a les seves demandes, com per exemple la xaria a Anglaterra, com a greuge que el europeus tenim el deure de pagar. Tal com fa l’Obama a aquest fragment. Expressant una latent rancúnia i un cert anhel de revenja envers els europeus, com a negre i afroamericà que diu ser, gens recomanable en algú que vol presidir els EUA.

Sobta aquesta actitud d’Obama sabent que van ser els seus avis materns, blancs, qui en van tenir cura de nen. Proporcionant-li tot el suport i l’accès a l’educació que han estat bàsics per formar-lo i ser ara candidat a presidir els EUA.

Tothom coincideix en que a la fòrmula 1 el racisme està molt malament. Pero no al cricket. Titllar-hi de gran mico un jugador de l’equip contrari és un simpàtic malentès cultural. Com va fer en Harbhajan Singh, conegudíssim jugador indi, titllant de gran mico al jugador Andrew Symonds que a més de ser australià és mulat -va arribar a Austràlia de nen des d’Anglaterra-.

Deu ser perque és diferent que la selecció india de cricket primer va negar el succeït i després, front aclaparadores proves que inclouen la grabació d’una televisió australiana, va treure-li importància. Amb el suport total de l’afició india. Com era d’esperar sabent que ja havia cridat coses pitjors al Symonds en anar aquest abans a l’India amb la selecció australiana.

És dificil d’entendre com pot en Harbhajan -dreta- menysprear en Symonds -esquerra- quan ambdos són igual de bruns. Així d’estúpid és el racisme.

Pero per fer-ho encara més patètic també el jutge ha considerat que no calia patir per tot això. Reduint al mínim les sancions que, d’entrada, s’havien imposat al Harbhajan. Adduint que There was a direct conflict as to whether the word was used. There are cultural accent and language differences and it is accepted some of Mr Singh’s remarks were in his own language. There remains a possibility of a misunderstanding in this heated situation.

Així que és un inofensiu malentès cultural i prou. Malgrat haver proves tant contundents com la grabació ja esmentada de la televisió australiana.

Vist això cal preguntar-se perque no es tracta de simple i inofensiu malentès cultural l’incident dels tanoques que van disfressar-se barroerament de negres, coincidint amb el Carnaval, i cridar insults al Hamilton. Al meu parer són tan patètics l’un i els altres. Pero sembla que pels mitjans i fins i tot per un jutge ser indi i insultar racistament a un negre és un afer menor. Mentre que ser blanc i fer el mateix és, segons els mitjans i la justicia espanyols, un acte d’esfereïdora crueltat. Per què?

És interessant també el contrast entre la selecció india de cricket i la seva massiva afició, tots donant suport al Harbhajan sense dubtar-ho i sense remordiments, amb l’histeria dels mitjans i dels europeus en general simplement etnomassoquista. Una actitud inèdita a qualsevol comunitat etnocultural que no sigui l’europea.

Què hauria passat si l’Alonso haguès titllat de gran mico en Hamilton? S’hauria estat tan comprensiu amb ell? Segur que no.

Una banda polèmica i maleïda com poques enguany, els alemanys Von Thronstahl, que etziben amb la seva música provocació real a aquesta Europa massa plena de babaus jugant a ser rebels pel passiu consum de masses que es conformen amb la primera merda que els posen davant.

Els seus membres van començar fent punk i ara barregen la música electronica dita marcial industrial amb eteri neofolk. Mantenint, tanmateix, la mateixa actitud irada. Palesada a la música pero també a les lletres, molt bones, no en perdeu detall.

Les semblances amb els Der Blutharsch, ressenyats a un post anterior, són moltes. Pero si la música d’aquests és com sang esquitxada i coagulada sobre la neu, de fet això significa el seu nom en alemany antic pel que diuen, els Von Thronstahl són com els raigs del Sol que esvaeixen els núvols més amenaçadors. Il.luminant amb força aquesta Europa sobre la que darrerement s’abraona la foscor.

Ho ha fet la coneguda i combativa feminista Caroline Fourest, també militant del laicisme, al seu llibre Germà Tariq: el doble discurs de Tariq Ramadan. Un llibre que l’ha feta objectiu dels immigracionistes i les esquerres postcomunistes. Malgrat blasmar en Ramadan des d’una coherència plena amb els plantejaments feministes i laics absent, tanmateix, a aquests.

Potser és per això mateix que l’ataquen? Sobta que defensin en Ramadan sabent de les seves moltes i colpidores semblances amb el papa Benet XVI. Pero en ser musulmà li perdonen el que mai perdonarien al bisbe de Roma. Malgrat compartir ambdos la mateixa hostilitat a l’Europa laica. L’hereva de l’Europa anterior a l’arribada d’aquests monoteismes empobridors i alienadors, com s’ha vist tantes vegades, que malgrat tot segueix ben viva.

Això és el que diuen del seu llibre:

El nom de Tariq Ramadan és ben conegut a Europa. Gràcies als seus modals i la seva eloqüència -en varies llengües- aquest intel.lectual nascut a Suïssa col.labora sovint a la televisio i la ràdio en afers relacionats amb l’islam (i l’islamisme) i Europa. A Anglaterra, la seva reputació com a moderat l’ha fet assolir reconeixement -incloent ser convidat pel primer ministre a participar a la comissió governamental de prevenció de l’extremisme–. Alhora, com a nét d’en Hassan al-Banna, fundador de la Germandat Musulmana, en Ramadan gaudeix del reconeixement de l’entorn islamic -com una mena d’ambaixador de la branca política de l’islam del seu avi-.

Així què, qui és el veritable Tariq Ramadan i quins són els seus veritables objectius?

Al seu punyent i profund estudi sobre aquest home, la ben coneguda escriptora i periodista francesa dissecciona públicament les declaracions d’en Tariq Ramadan. Basant-se als seus nombrosos llibres, articles i discursos ella demostra amb una estremidora nitidesa que Europa ha estat entabanada pel doble llenguatge d’en Ramadan. (…)