S’han esbombat al màxim les fotos de les pintades fetes sobre les làpides d’un cementiri musulmà a Arras, al nord de França, incloent la primera plana de varis diaris i l’inici dels telenoticies. 

En Sarkozy ha estat el primer en condemnar-ho durament.

Pero enlloc s’ha sentit res del sacerdot anglès Michael Ainsworth, de 57 anys, apallisat per varis joves musulmans d’origen pakistanès i bangladesi. Ni dels profunds talls que van etzibar-li a ganivetades o dels ulls extremadament inflamats a patades que van suposar la seva urgent hospitalització. 

Ni dels apedregaments que ha patit la seva esglèsia, consagrada al segle XVIII, mentre els agressors xenòfobs cridaven This should not be a church, this should be a mosque, you should not be here -Això no hauria de ser una esglèsia, això hauria de ser una mesquita, vosaltres no haurieu de ser aquí-.

Perque aquesta esglèsia es troba enmig d’un barri, ara, d’amplia majoria musulmana.

N’ha dit res el primer ministre Gordon Brown? Ni ell ni ningú, enlloc. Potser només cal fer-ho si l’agredit no és anglès i europeu? Llavors sí seria un cas de racisme i xenofòbia?

Aquesta foto va ser presa més d’una setmana després de l’agressió.

Quan en Michael Ainsworth va convocar els mitjans per declarar-los, en sintesi, que no passa res. Va proclamar en un arravatament mistic, o potser pels cops rebuts al cap, que malda de ‘follow the example of Christ’s patience and humility, and also be partakers of his resurrection. The belief that good can come out of suffering, and new life out of a painful engagement with truth, is not a glib response to the evil and wickedness of a broken world, but a mark of faithfulness to the love that God shows to all his children.

És a dir que malda per seguir l’exemple de Crist quant a la seva paciència i humilitat, de ser partícips de la seva ressurecció. La creença de que el bé pot sorgir del patiment, i d’una nova vida de la dolorosa topada amb la veritat, no és una ingènua resposta al mal i la perversitat d’un món dividit, sino una prova de fe envers l’amor que Déu mostra respecte tots els seus fills. 

Colpidor, realment colpidor.

Vol dir això que cal deixar-nos apallisar o simplement abusar limitant-nos a recrear-nos místicament en com en som de bones persones per fer-ho? O potser seria millor dir idiotes?

Diu el mateix que el cap espiritual de l’esglèsia anglicana, en Rowan Williams, en declarar -com va esmentar-se a un altre post- que el millor per garantir la cohesió social a Anglaterra es cedir a les demandes musulmanes d’instaurar-hi la xaria o és a dir la llei islàmica.

Ser tan bons segur que els farà guanyar el cel.

Pero ens farà perdre Europa -a tots i no només a aquests virtuosos i modèlics cristians-.