La nova obra de Von Thronstahl és l’expressió musical d’una Europa lluitant entre la mort i el renaixament, entre l’esclavitud i la llibertat, entre la resignació i la revolució.
El seu so inconfusiblement europeu és una arrauxada fusió de música marcial, industrial, neofolk i orquestral. Desfermant-la abrandada, dramàtica i implacablement com palesa la seva cançó The Global Monsterstate.
A les comarques del Segrià es comença a respirar molta tensió entre els immigrants que hi van a buscar feina per la campanya de la fruita. Els treballadors que busquen treballar per la via oficial es queixen que els romanesos s’ofereixen a preus molt per sota del conveni del camp. De fet, de contractes oficials se n’han fet molt pocs i CCOO ja ha denunciat el cas a la Inspecció de Treball.
Temporera eslovaca al Segrià
Són immigrants algerians qui es queixen dels romanesos. Directament, sense miraments ni pànic a ofendre’ls, com es veu al video.
Dada cabdal per entendre perquè CCOO s’ha fet seva la queixa i perquè el telenoticies després se’n fa ressó. Gairebé mai parlen tan obertament sobre la precarització laboral i pauperització vital resultants, com es copsa, de la contractació i competència deslleial d’immigrants.
Perquè en cas de ser treballadors catalans o romanesos denunciant la competència deslleial dels algerians aquesta mateixa noticia s’estavellaria, probablement, contra el filtre censor que cada vegada més sovinteja als mitjans. On una denuncia de treballadors europeus contra treballadors d’altres indrets, a l’inrevès d’aquesta noticia, seria rebutjada per suposadament racista i xenòfoba i etc.
Si el representant de CCOO s’haguès pres el mateix interès en combatre aquesta mena d’abusos laborals des del començament, no només arran de la queixa d’aquests algerians, potser la situació de tots els temporers i en general dels treballadors d’altres àmbits que pateixen el mateix conflicte seria enguany molt millor.
Tampoc l’esvera gaire l’explotació dels treballadors romanesos. Doblement lamentable perquè, a més de ser explotats, ho són dins de la mateixa UE de la que Romania n’és membre.
Sembla que la noia eslovaca de la foto no seria per CCOO i el telenoticies, pel simple fet de ser europea, tan bona per ser defensada com una marroquina si aquesta fos feta servir per precaritzar el seu àmbit laboral forçant-ne l’atur i l’empobriment.
Bucarest, 1989. Darrer any de la dictadura comunista d’en Ceausescu. Eva, de 17 anys, viu amb els seus pares i el seu germà Lalalilu de 7 anys. Un dia Eva i el seu amistançat trenquen accidentalment un bust d’en Ceausescu a l’escola. Són forçats a confessar el seu crim front un comitè disciplinari. Eva és expulsada de l’escola i duta a un reformatori per ser reeducada. Hi troba l’Andrei i decideix fugir de Romania amb ell. Lalalilu és cada vegada més i més convençut que Ceausescu és el motiu bàsic de la decisió d’Eva de fugir. Així què, amb els seus amics, arranja un pla per matar el dictador.
Cum mi-am petrecut sfarsitul lumii, dit altrement Com vaig celebrar la fi del món, es situa a la revolta popular dels romanesos per alliberar-se de la dictadura d’en Ceaucescu. Reeixida, sortosament, al contrari de la revolta popular dels hongaresos del 1956 contra la també dictadura comunista que els ofegava.
Champions
Després de la xiulada de Mestalla, alguns dels comentaristes més ofesos van venir a dir que si Barça i Bilbao no volien jugar les competicions espanyoles, ells mateixos: que es passessin la vida jugant competicions catalanes i basques contra el Granollers o el Barakaldo. Aquesta crítica tòpica contra els nacionalismes dits perifèrics podia tenir alguna raó de ser al segle XIX. Ara, no. Ara, per entendre’ns, hi ha la Champions. Pots jugar la Copa Catalunya, pots jugar la Copa d’Espanya, però la final més important de l’any és la de la Champions. L’objectiu del nacionalisme no és tancar-se i aïllar-se en la petitor. L’objectiu és participar en el món, obert i accessible, com allò que ets.
Europa
Ningú no dubta que en l’esplèndida temporada del Barça avui, la final de la Champions, és el moment central, el més alt. En un cert sentit, la importància, l’audiència, el ressò de la Champions fa que les Lligues de cada Estat o de cada nació tinguin cada vegada més una competència molt forta. Amb una Champions forta, amb un bon calendari, les Lligues passarien a ser gairebé fases classificatòries, prèvies de la Lliga europea. Fixem-nos com han celebrat alguns equips el fet de quedar entre els quatre primers de la Lliga espanyola. No és cap títol. Però és classificar-se per a la Champions. L’alternativa que deien els comentaristes, o jugar la Copa d’Espanya o jugar la de Catalunya, no és real ni com a metàfora. En primer lloc, perquè no hem tingut mai l’ocasió real d’escollir. Però també perquè hi ha la Champions. Perquè hi ha Europa.
Visca el Barça i visca Catalunya!!
Lligues
Alguns dels equips que participen a la Champions vénen de Lligues petites, amb molt pocs clubs. Els equips escocesos juguen la seva pròpia Lliga, no una inexistent Lliga britànica. I han guanyat la Champions. Una Champions potent i prestigiosa modifica el mapa de les competicions esportives. En la mateixa direcció en què s’està modificant el mapa del món. Grans espais de confluència, com Europa. I nacions relativament petites, que participen en aquests espais. Que la Champions ens caigui enmig de la campanya electoral de les europees és una coincidència interessant. Quan Europa es fa seriosament, ens fa més lliures. Com la Champions.
Vicenç Villatoro
Els europeus en poques dècades ens apropem a la vora de l’extinció. Deixem de reproduïr-nos alhora que, simultàniament, rebem l’escomesa del tsunami immigratori. Que culminarà, probablement si res no canvia, en un procès de substitució demogràfica.
Ho explica el professor Hans Rosling del conegut Karolinska Institutet de Suècia.
D’europeus n’hi poden acabar havent tant pocs que ni per ser mestisats amb les poblacions immigrades n’hi hauràn prou.
Una Europa sense joves, sense joves europeus, és una Europa morta.
Per què es donen tantes facilitats als joves europeus d’abortar per exemple amb la píndola de l’endemà però, especialment a l’estat espanyol, són nules les ajudes per facilitar-los de ser pares quan ho desitgen?
Abortar pot ser un dret, pero no ho és també voler tenir fills?
Actualment estàs navegant Taranis arxius del bloc de Maig, 2009.
Reagrupament Racó Català
