En desgreuge d’Irlanda

Decenes de familes de gitanos romanesos fugen de Belfast. Els mitjans i els politics en blasmen els dolents irlandesos. Ambdos titllant-los, com era d’esperar, de racistes.

La seva versió topa, tanmateix, amb el que n’explica la gent de Belfast. Aclarint que els irlandesos simplement han fet front, reeixidament, a la violència d’aquestes families gitanes.

Violència patida a Irlanda però també arreu d’Europa com, per exemple, a Hongria. On dècades d’igualitarisme dictatorial comunista no van aconseguir reduïr gens les tibants diferències etnoculturals entre hongaresos i gitanos.

Ho palesa aquest video on una noia hongaresa és cobarda i brutalment agredida per una colla de gitanos:

Qui són els racistes? Ho deu ser aquesta noia hongaresa en dur una dessuadora amb un ofensiu escut d’Hongria, és clar. Les seves pobres victimes gitanes no van tenir altre sortida que apallisar-la en grup fins trencar-li, literalment, la cara.

S’hi veuen una altre noia i un noi també hongaresos. Però només malden de passar desapercebuts. Per deslliurar-se de la possibilitat que aquesta colla de gitanos s’hi abraonin després d’acabar amb la seva amiga.

Potser a Belfast, a Irlanda del nord, en succeïr fets semblants els irlandesos van gosar de tornar-s’hi. Tots plegats contra els seus agressors. Enlloc de mirar-s’ho acollonats com se n’espera. Com fan aquest aquests noia i noi hongaresos en restar immòbils alhora que, davant seu, la seva amiga és apallisada.

Sembla que és això el que està malament.

És aquesta gosadia de lluitar, de fer-se respectar, allò que realment esvera tant la classe politica irlandesa?

Escric això en desgreuge dels irlandesos, sí, però també dels hongaresos i de tots els europeus que pateixen fets com aquests -no només comesos pels gitanos-.

Després de cinc cents anys a Europa la situació dels gitanos és, massa sovint, de marginalitat social. S’acostuma a fer-ne responsables als europeus. Com, per exemple, aquesta noia hongaresa?

Islamització vs Drets Humans

Ser del minso 5% d’alumnes noruecs a l’institut Vahl suposa patir brutes pressions per islamitzar-te.

El Servei de Drets Humans de Noruega (SDH), a Oslo on també hi ha l’institut Vahl, va rebre denuncies de com una mestre pakistanesa hi força les nenes noruegues nadives europees a dur el mocador islàmic.

Escola Vahl a Oslo, racisme immigrant?

Fins i tot va escriure als pares exigint-ne el consentiment per imposar-les el mocador islàmic. Mentint-los en pretendre transmetre’ls el desig lliure i voluntari de les seves filles.

Sense aclarir, tanmateix, que va ser només després d’insistir abusivament en com serien de maques només si es posaven el ‘hijab’ -mocador islàmic-, i que ella mateixa els hi regalaria. [(...) openly trying to push hijabs on girls as young as first graders. She flattered the girls who didn’t wear hijab by telling them how pretty they would be if they only put on hijabs, and said that she could give them hijabs as gifts].

Va ser després d’aquesta pressió, aclaparadora per nenes tan petites, que va aconseguir forçar-les a demanar de dur el hijab. Voluntària i lliurement, és clar.

El Servei de Drets Humans de Noruega posseeix la carta original i, a més, una foto de cartells anunciant i fent propaganda d’hores de pregàries musulmanes adreçats als indefensos alumnes. Intensificant la pressió sobre els noruecs minoritzats. Atiant-los a passar de la minorització a la seva dissolució etnocultural -mestissatge en diuen els immigracionistes i babaus semblants-

Potser aquesta musulmana volia ajudar aquest 5% de noruecs nadius europeus  a no ofendre l’esclafant majoria d’alumnes immigrants i musulmans que els envolten, a assimilar-s’hi silenciosa i resignadament?

Sortosament el Servei de Drets Humans ha actuat sense complexes, sense deixar-se entabanar o intimidar per la xerrameca multiculturalista de l’esquerra més rància, defensant els nens i nenes noruegues contra aquest acte de xenofòbia en contra seva.

Defensant-ne el dret a ser educats i crèixer i desemvolupar-se plenament en la seva identitat etnocultural noruega i europea.

Com és que aquest dret tan bàsic és sistemàticament obviat pels qui sempre estàn alliçonant els europeus sobre els drets de tota mena en referència a tothom excepte, com es veu, pels europeus incloent els seus nens i nenes?

Ravalistàn

Bona síntesi aquest video, per versemblant i alhora corrosivament divertida, d’una realitat del Raval que malda d’amagar la propaganda immigracionista, turística i ximplement bonista que se’n fa.

El retorn dels déus

A la República de Mari, ben endins Rússia als confins d’Europa, els déus són encara lloats:

Els mari són un poble fino-úgric emparentat directament amb els estonians i finesos alhora que també amb els hongaresos. És, a més d’un dels pobles europeus més antics, dels que encara reten culte als déus ancestrals.

Al Moscow Times s’explica que pregaren a Osh Kughu Yumo -Gran Déu Blanc, en mari- lloant-lo aquell dia com Agavairem que significa deïtat de l’energia creadora així com festa assenyalant la fi de les tasques de primavera [They prayed to Osh Kughu Yumo -- Mari for "Great White God" -- who was being revered that day as Agavairem, which means both deity of creative energy and the feast marking the end of spring labor]

El kart -sacerdot- que cel.lebra la festa aclara que pels mari déu te nou substàncies, o hipostàsies, des del donador de vida Ilyan Yumo a la deesa del naixement Sochinava. “Tot funciona mitjançant la natura.”  De fet, com la majoria de religions animistes, a les creences dels mari són tradicionalment absents tant els edificis com les escriptures sagrades.  Les pregaries es fan gairebé sempre a boscos sagrats, on algunes festes inclouen el sacrifici d’animals. [for the Mari, God has nine substances, or hypostases, ranging from the life-giving Ilyan Yumo to the birth goddess Shochinava. "Everything works through nature." Indeed, like most animist religions, the Mari faith traditionally knows no written scriptures and no sacred edifices. Prayers are chiefly held in sacred groves, where some feasts include the ritual slaughter of animals as sacrifice.]

Pels mari el fracàs del comunisme ha estat un alliberament en permetre’ls viure i refermar lliurement les seves profundes arrels; Dudina, una poeta i una intel.lectual de la capital Ioshkar-Ola, va expressar el seu orgull pel fet que la seva gent hagi recuperat la possibilitat de practicar la seva fe tradicional. En temps soviètics, va dir, la gent es ficava passada la mitjanit d’amagat als boscos sagrats, esperant que ningú delatés les seves pregàries prohibides. [Dudina, a poet and intellectual from the republican capital, Ioshkar-Ola, expressed pride that her people had regained the possibility to practice their traditional faith. In Soviet times, she said, villagers would sneak out to the sacred groves after midnight, hoping that nobody would report their forbidden prayers.]

A l’article del Moscow Times també el rector local de l’esglèsia ortodoxa en dóna el seu parer. Respectuòs, com caldria esperar, envers els mari i les seves creences que al nord de la seva república són les majoritàries. Sortosament la influència de l’islam a la República de Mari ha estat mínima.