Hi han alguns a qui la tardor els deprimeix.

A mi m’agrada molt. M’agrada veure com canvia la natura amb cada estació. M’agraden totes, cadascuna te el seu caràcter. Viure a un lloc on no hi haguessin estacions se’n faria extrany. Segur que trobaria a faltar la tardor. I l’hivern que aviat arribarà.

En Cyril Teissier és un noi de 9 anys que viu a Utrecht, als Països Baixos. Els seus pares van creure que seria bo per ell d’anar a un col.legi al seu barri on els alumnes d’origen immigrant són l’amplia majoría. I entre aquests els musulmans tant asiatics com africans, bàsicament turcs i marroquins. Segons deien per fer-lo impregnar-se d’altres cultures i, també, perque aquest col.legi reb generoses subvencions de l’estat en ser immigrants l’amplia majoria d’alumnes.

Pero resulta que els insults i les pallises han estat continus. Fins aconseguir que el noi no volguès anar a classe i demanès als seus pares que el canviessin de col.legi.

Al final va ser la mateixa direcció del col.legi qui va demanar als pares que, literalment, prioritzessin l’educació i el benestar i fins i tot la seguretat del seu fill al seu idealisme. Perque aquests insistien en que continuès malgrat tot.

Ara en Cyril Teissier va a un col.legi on l’amplia majoria dels alumnes són com ell, holandesos nadius europeus, i no te cap problema.

Si aquest nen forçat a deixar el col.legi després de patir abusos xenòfobs i racistes haguès estat immigrant, i a sobre musulmà, mentre que la resta d’alumnes del col.legi holandesos nadius europeus és evident que aquesta notícia haguès encetat una forta polèmica als mitjans.

Val a dir que en Cyril Teissier no exhibia cap mena de simbología etnocultural holandesa i en general europea fent-ne, com al cas de la nena marroquina del mocador islàmic a Catalunya, motiu de conflicte. Va ser enviat a aquest col.legi amb l’actitud contrària d’aquesta nena de qui fa poc tant es parlava. Sense intenció de fer d’infantil màrtir etnocultural enfrontat a tothom en nom de cap deïtat.

El que fa el seu cas molt més colpidor que el de la nena marroquina. Amb l’agreujant de que no ha despertat tants bons sentiments. Per ser blanc i holandés.

És molt fàcil, molt cobard, fer apología de la guerra i esperar que vagin a combatre i a morir-hi altres. Això és el que en Max Blumenthal es troba al parlar amb els assistents a la College Republican National Convention i demanar-los per la guerra d’Irak.

El seu video s’enceta a la secció 60 del Cementiri Nacional d’Arlington on, en llargues fileres de tombes, s’enterren els soldats dels EUA morts en combat a l’Irak. Enterrats amb tants altres soldats, morts abans al Vietnam, Corea i la Segona Guerra Mundial, a la resta d’extenses seccions del cementiri.

Aquest lloc tan emotiu pels estadounidencs està a tocar de l’hotel de luxe on es cel.lebra el congrés de les, diguem-ne, Joventuts del Partit Republicà.

On en Max Blumenthal es topa amb aferrisats defensors d’aquesta guerra que, en ser demanats d’anar-hi, addueixen les excuses més inversemblants per no fer-ho. Asma, antigues lesions esportives, etc. Alguns es neguen d’anar-hi i prou.

Quin fàstic aquestes Joventuts del Partit Republicà. Pena més que fàstic dóna tanmateix el noi que comença rebutjant la homosexualitat i acaba dient que és una malaltia que es pot curar, admetent gairebé que ell és un homosexual reprimit i convençut d’estar malalt només per ser-ho.

En Max Blumenthal fa una excel.lent tasca a aquest video deixant tota aquesta gent amb el cul ben enlaire. Realment aconsegueix transmetre’n la seva fortor.

A les acaballes d’agost va inaugurar-se a Londres, a la cèntrica plaça del Parlament tan geogràfica com simbòlicament, la estàtua de gairebé 3 metres d’alçada d’en Mandela. Ell mateix va presidir la inauguració alhora aprofitada per retre-li un homenatge.

En Mandela te 89 anys d’edat i la seva salut és delicada. Els seus dies s’apropen a la fí. És millor no badar o l’homenatge el rebrà qualsevol dia al seu funeral directament.

Van participar-hi l’alcalde de Londres, Ken Livingstone dit Red Ken o Ken el Vermell i Ken Leninspart als seus anys de glòria, a més del primer ministre britànic, l’escocès Gordon Brown -cal dir que escocès renegat per molts escocesos que han votat majoritariament l’independentista SNP per governar el seu país fa poc-, ambdos laboristes. Envoltats d’eixams de periodistes molt atents a les seves lloances al venerable Mandela i la seva nova flamant Sudàfrica.

El mateix Mandela va proclamar triomfalment, en ser rebut a la residència oficial del primer ministre Brown al nº 10 de Downing st, que My wife and I are happy to be here because, as you know, this was one of our rulers, but we overthrew them. Afegint We are on an equal basis now.

Pero no és cert que, tal com diu, a Sudàfrica hagin assolit la igualtat. Ni dins el país ni envers Anglaterra.

Coincidint amb aquesta inauguració i homenatge al Mandela s’ha conegut que ara, a Sudàfrica, es troben cartells on es llegeixen frases tan igualitàries com No white students are allowed to enter.

És irònic que justament el mateix dia que en Mandela parlava a Londres d’igualtat se sàpiga que l’única alumna blanca d’un col.legi sudafricà te prohibida l’entrada, per ser blanca, a una activitat escolar on participen la resta dels seus companys. Negres, a diferència d’ella.

S’han donat tota mena d’excuses. Pero els pares de la nena, militants de l’ANC partit d’en Mandela, no les accepten. Haurien de fer-ho? Haurien de resignar-se a que la seva filla sigui discriminada per ser blanca? Per què els pares d’aquesta nena que com a militants de l’ANC van lluitar contra l’apartheid haurien de permetre que ara el pateixi per ser blanca?

Això no és igualtat. Com tampoc hi ha igualtat entre la Sudàfrica governada pel Mandela i la seva gent envers Anglaterra. On a ningú se li ocorreria de fer el mateix amb cap nena negra i, potser, succeiria el contrari. En considerar justificat afavorir-la, o dit eufemistica i hipocritament de discriminar-la positivament, front aquesta nena blanca. D’això ja hi han casos concrets. En comentaré un properament a un altre post.

Per molt gran que sigui la seva estàtua i molt llargs els discursos dels seus homenatjadors està clar que no és cert allò que Mandela proclama. No som iguals. El govern sudafricà, el seu mateix partit, la seva mateixa gent, tots actuen en base a això.

Benvinguts al meu blog, espero omplir-lo de coses interessant i també lleugerament provocadores.