Truart; música electrònica, industrial, marcial i folk ucraïnesa
Ancestrals melodies d’acordió són la base d’aquesta música electrònica i industrial ucraïnesa d’avantguarda. Emetent sons marcials i revolucionaris abrandats, però alhora molt ballables, tan adients per l’Europa d’enguany. Digne company de Von Thronsthal i Triarii, entre molts d’altres, és Truart a aquesta avantguarda musical i cultural que expressa l’arrauxat esperit de l’Europa amb voluntat de viure i combatre. Afirmant-se a les seves més fondes arrels per projectar-se al futur i abastar l’infinit. Sempre creixent, desenvolupant-se, madurant. El contrari de qui només espera dels europeus de minoritzar-se, dissoldre’s i morir en resignació i silenci.
Berlin 1989 mai no hauria succeït sense Poznan 1956 -vídeo-. Sense tantes altres revoltes populars contra el comunisme de les que enguany, com aquesta a Polònia però també a Hongria ¡ Txèquia i Eslovàquia i etc., gairebé enlloc se n’ha dit res.
Malgrat tots els europeus torturats i assassinats al seu decurs en lluitar per la seva llibertat i identitat:
Només el sacrifici de molta gent va fer possible la fi del mur de Berlín
El comunisme ha fracassat. Però les seves consignes fossilitzades segueixen voltant com zombis. Atiats per la gerontocràcia del maig del ‘68, que encara viu dels seus rèdits, enquistada com a classe pseudo-intel·lectual a Europa. Així com pels seus deixebles i tots els que s’hi deixen entabanar en general.
Malden perquè del comunisme resti un record esllanguit. Com si d’una anècdota inofensiva i fins i tot simpàtica es tractés en acabat. Fins que s’esvaeixi. Com el petó a la boca entre Brezhnev el dictador soviètic i el seu súbdit Honecker el dictador de la meitat d’Alemanya sota control soviètic -l’extinta RDA-.
Malgrat fer-se’l per explicitar el seu compromís de suport mutu contra alemanys, russos, ucraïnesos, estonians, letons, lituans, etc. Per reprimir-los plegats cada vegada que s’hi rebel·lessin en contra seva. Per massacrar-los, com a Poznan o Budapest també al 1956, en nom del seu comunisme. Poques vegades un petó ha estat tan amenaçador, una promesa de mort més que no pas d’amor.
Mentint-nos avui com mentien aquests mateixos comunistes ahir tant als europeus sota el seu control com als que pretenien sotmetre. Però ara fent-ho mitjançant els seus derivats postcomunistes com, per exemple, l’immigracionisme. Esperant així, amb aquest succedani, que no ens n’assabentem del que fan ni dels seus objectius.
Volen bastir en contra nostra la darrere malaltissa fantasia utòpica on s’han refugiat -l’immigracionisme-. En contra nostra en veure’ns com una nosa per la seva materialització. Nosaltres ja no som el subjecte del seu experiment ideològic. Perque hem estat nosaltres qui, combatent per la nostra llibertat i identitat, hem esmicolat i enterrat el comunisme. Nosaltres som el seu pitjor enemic.
De la que, com l’anterior simbolitzada pel mur de Berlín, ja se n’albira la degeneració en distòpia i potencialitat genocida. Ara, en concret, de la identitat etnocultural dels europeus. A qui ens comminen a deixar-nos deconstruir per poder fer realitat el seu nou paradís promès, el substitut del seu fracassat paradís del proletariat, és a dir el paradís multintercultural. Avui, com ahir, ens cal combatre per la nostra llibertat i identitat com europeus.
Rússia ha expressat a Polònia la seva punyent recança pel pacte secret entre la URSS i Hitler. Pel que ambdos, alhora i sobtadament fa 70 anys, van envaïr i repatir-se-la. Desfermant una guerra que va delmar els polonesos i, ben aviat, molts milions d’altres europeus. Ha demanat perdó, en concret, per la massacre de Katyn on d’un cop 20.000 polonesos van ser assassinats per ordre dels comunistes d’en Stalin.
Ho ha fet el primer ministre rus, Putin, mitjançant una Carta als polonesos publicada al diari Gazeta Wyborcza.
S’hi adreça afegint també que és impossible bastir un sistema de seguretat col·lectiva eficient sense fer-hi partícips tots els països del continent, incloent-hi Rússia -impossible to create an effective collective security system without the participation of all of the continent’s countries, including Russia.-
En acabat hi expressa la seva esperança en una eventual reconciliació russo-polonesa, com la reconciliació franco-alemanya després de la guerra va suposar el fonament per la creació de la Unió Europea -expresses hope for an eventual Polish-Russian reconciliation, just as the French-German reconciliation after the war lay foundations for the creation of the European Union.-
Rússia i Polònia agermanades sota el Sol
Esperem que els europeus assolim la fita tan vella i tanmateix tan actual de treballar plegats, d’unir les nostres forces, deixant enrere d’una vegada i per sempre els greuges que encara arroseguem.
Perque només des del respecte i el suport mutu, basant-nos en la nostra ancestral i compartida identitat etnocultural, podem assegurar el nostre futur i la nostra lliberat al món. Això és mereixen els joves europeus.
Filmat a Varsòvia en directe per aquests alemanys front un públic polonès eufòric. A l’Europa d’enguany l’unitat dels països europeus és, ens palesen, perfectament possible. Fins i tot entre, fa poc, aferrisats enemics. Des del respecte mutu. Cantant abrandats, plegats, cançons de ritme i actitud marcials com aquesta. Perque el futur és nostre malgrat que alguns maldin de fer-nos desaparèixer als europeus a la nostra terra. Les nostres arrels s’hi endisen, malauradament per aquests, fonda i fortament.
La nova obra de Von Thronstahl és l’expressió musical d’una Europa lluitant entre la mort i el renaixament, entre l’esclavitud i la llibertat, entre la resignació i la revolució.
El seu so inconfusiblement europeu és una arrauxada fusió de música marcial, industrial, neofolk i orquestral. Desfermant-la abrandada, dramàtica i implacablement com palesa la seva cançó The Global Monsterstate.
Al minut 3.41 del video apareix un noi, a la porta de l’institut, explicant què hi passa:
Els alemanys sempre són allà -assenyala un racó en dir-ho-. Sempre van sols.
I de la resta? Què en fan?
Els criden i els foten patades, els envolten i apallissen. Només per divertir-se.
I els alemanys es defensen?
No. Tenen por.
Per què haurien de tenir por aquests nois alemanys? Només poden tenir por de deixar-se endur per prejudicis totalment injustificats. Maldar per ser oberts i receptius envers aquests nois, bàsicament turcs i marroquins, que els donen l’oportunitat de gaudir de la seva cultura. Això els cal fer. Perque quan els apallisen només expressen apassionats el seu desig de bastir plegats, harmoniosament, una nova Alemanya i Europa. Com pot pensar-se res més? Fer-ho es deixar-se endur per prejudicis sense fonament. Malament, molt malament.
Això passa als barris de Neu Kölln i Kreuzberg, a Berlin, com passa també a indrets de tantes grans ciutats europees. Decebut perque al teu institut a Barcelona o València o Mallorca encara no s’hi gaudeix d’aquesta vibrant interculturalitat? No desesperis, és qüestió de temps. Allà la immigració du dècades arribant-hi massificadament. Aqui du només uns quinze anys.
Per què no passen aquest video per la tele, sencer? Així els joves d’aqui sabràn el que s’estàn perdent. Com també els seus professors. En veure els professors alemanys que han demanat auxili al govern alemany per la violència i l’absentisme que pateixen als instituts pero que, tanmateix, no declaren res en persona al video por prohibició judicial. Segur que els engrescaria molt veure-ho.
Així estaven cinc homes, nus exhibint els seus penis, dins l’apartament a la planta baixa de l’edifici on viuen. A la ciutat d’Herne, a Alemanya.
Malauradament per ells va passar pel carrer una dona alemanya amb la seva filla de 13 anys.
Aquesta dona va colpejar iradament la finestra alhora que els expressava la seva incomoditat amb contundència verbal.
Resulta que aquests homes eren indis.
Així que van decidir castigar aquesta desagraïda dona alemanya nadiva europea que gosava d’obstaculitzar la seva tasca enriquidora de la cultura alemanya i europea.
Primer van obrir la finestra i llençar-li al cap un ventilador. Pero no van encertar el cop.
Així que, tot seguit, van sortir totalment nus de l’edifici començant a empaitar amb barres de ferro aquesta dona alemanya pel carrer.
Tot sigui per la interculturalitat i el mestissatge.
La policia en arribar, amb tota probabilitat cridada per algun altre alemany dolent, va trobar-se que un home indi voltava corrent i brandant una barra de ferro entre la gentada i va colpejar varies vegades a la dona amb aquesta [an Indian man was running around waving a metal rod in the crowd and hit the woman several times with it]
Hi havien unes vint persones, segons la policia, mirant el que succeia sense intervenir-hi. Potser tenien por de ser titllats de racistes si aturaven aquests immigrants indis en la seva generosa i altruista tasca d’educar els alemanys i europeus en el respecte a la seva meravellosa i delicada cultura que tant ens enriqueix interculturalment.
Què en deu pensar la filla d’aquesta dona, una noia de tretze anys, haurà entès la lliçó rebuda per la seva dolenta mare o potser s’haurà donat que alguna cosa no va gens bé a Alemanya i a Europa?
Gràcies Alemanya, esperem ara que els milions de turcs que hi viuen s’ho prenguin amb calma aquesta nit.
Si s’han blindat els carrers de varies ciutats alemanyes, omplint-les d’antiavalots, és perque els discursets sobre la meravellosa convivència entre turcs i alemanys no s’adiuen gaire a la realitat.
Com tampoc s’hi adiuen les imatges de l’afició alemanya on no s’hi veia ni un sól turc. Perque estaven tots donant suport a la selecció turca. Aclarint quina és la seva lleialtat nacional després de quaranta o més anys d’immigració turca a Alemanya.
Els alemanys han fet tot el possible per afavorir-ne la integració totes aquestes darreres dècades. Caldria, a sobre, deixar-los guanyar el partit? O l’Eurocopa?
Esperem, en acabat, que els immigracionistes no titllin els alemanys de racistes o islamòfobs o etc. per gosar de vèncer avui els turcs i encara pitjor cel.lebrar la seva victoria. Qualsevol collonada n’és possible.
S’ha reobert l’exposició d’art a Berlin tancada urgentment fa uns dies per les amenaces i udols de santa indignació islàmica front una obra crítica envers l’islam. Un pòster on s’hi representa la Kaaba o roca sagrada de la Meca a l’Aràbia Saudí.
El col.lectiu d’artistes danesos autor de l’obra havia denunciat la cobardia dels responsables de la galeria d’art on es fa l’exposició front aquestes amenaces.
S’hi posaràn vigilants i extremaràn les mesures de seguretat, és clar. Fa poc va intentar assassinar-se en Kurt Westergaard per la seva caricatura d’en Mahoma. Poc després Dinamarca sencera patia violents aldarulls als carrers de les seves ciutats.
És comprensible prendre-les. No ho és tanmateix, no té excusa, cedir als que només pretenen imposar-nos el dictat de la xaria.
També va patir el dictat de la xaria el pintor alemany Cranach quan va suspendre’s a Londres, al seu metro, la publicitat sobre l’exposició que s’hi fa de la seva obra.
En fer-se mitjançant la seva Venus, un dels seus quadres més coneguts, l’alcalde Ken Livinsgton va suspendre-la. En Livingstone és un típic exemplar de comunista del ‘68 tranformat en immigracionista populista que cerca el vot dels musulmans en ser ja part decisiva de l’electorat.
Deia que la nuesa de la Venus de Cranach ofenia certs usuaris del metro. Cal dir a quins?
En Cranach va pintar fa cinc cents anys la seva Venus. Una jove que mostra confiada i desafiant la seva nuesa front els dogmes obscurantistes de l’esglèsia. És per això un símbol del Renaixament alemany i, en conseqüència, europeu.
Ha arribat fins els nostres dies per ser amagada, per obscena, per aquest patètic postcomunista per satisfer les exigències dels dogmes islàmics del seu electorat musulmà? Passarà de ser símbol del Renaixament d’Europa a símbol de la seva agonia?
Sortosament l’exposició sobre en Cranach no s’ha suspés. A la Royal Academy la Venus de Cranach somriu als europeus que, en defensar-la, defensen la nostra identitat i els nostres valors. Amb la seva mateixa actitud confiada i desafiant.
La foto del nadó caient des de la finestra de l’edifici en flames, llençat pel seu pare desesperat als bombers sota seu, va donar la volta al món immediatament. Com també les acusacions als alemanys d’haver-li calat foc pels turcs que hi vivien. Gràcies al brogit mediatic que va encendre’s i escampar-se amb la mateixa virulència que les flames.
Titllant als alemanys de culpables que, com a alemanys i europeus, eren indubtable i automàticament culpables -racistes-. Al contrari dels turcs sempre, segons els mitjans, innocents victimes. Segur que en discreparien armenis i grecs així com els kurds massacrats ara mateix per l’exèrcit turc al Kurdistàn seguint ordres del president Erdogan. També els europeus victimes dels més de cinc cents anys d’imperialisme i colonialisme turc a Europa, fins el 1918.
Pero les investigacions dels bombers demostren que l’incendi havia estat provocat des de dins l’edifici en manipular el seu quadre elèctric. Per robar-ne l’electricitat, pels seus mateixos habitants turcs. Llavors, sobtadament, va esvair-se el soroll mediatic que, repetint el discurs immigracionista, escometia contra els alemanys. En no poder insistir-se en com de dolents són els alemanys amb els pobres turcs ja no hi havia noticia. Com va passar als mitjans catalans. Deixant un silenci ensordidor.
Tot això va ser ben aprofitat per l’Erdogan. El president de Turquia va anar a Alemanya a exigir a la cancellera Merkel una xarxa d’instituts i universitats en turc i fer un massiu míting al Köln Arena -Estadi de Colònia-. On els 20,000 turcs que l’omplien van cridar Türkiye! Türkiye! i onejar banderes turques en sentir-lo proclamar que l’assimilació dels turcs a Alemanya és un crim contra la humanitat -no la dels kurds a Turquia?-. Deia haver-hi anat a demanar-los a la seva lleialtat a Turquia, i no a l’Alemanya, i va rebre-la entusiasta i a bastament. Una exhibició de força, d’afirmació de la seva identitat etnocultural turca i islàmica front l’alemanya i europea, gens subtil.
Què en diuen els immigracionistes? Res dels kurds, és clar. Pero admeten obertament que Erdogan fa servir els milions de turcs que viuen a Alemanya, Països Baixos, Flandes, etc. com un mitjà de pressió. Com una amenaça latent que pot mobilitzar quan vulgui com a Colònia. Insistint en justificar la xenofòbia turca contra la cultura i identitat alemanyes. Ho fa l’Ignacio Sotelo burxant en la suposada culpabilitat europea front pobles com el turc malgrat la seva historia de colonialisme i imperialisme, en el victimisme immigrant, per fer-nos xantatge i forçar-nos a cedir a la seva distopia immigracionista. A la que malden de sacrificar-nos als europeus, a Europa.
Ens resignarem a deixar-nos sacrificar, a desaparèixer sense lluitar?
