Els adolescents blancs tenen menys probabilitats d’anar a la universitat que els adolescents d’altres ètnies. Això empitjora quan són, a més, de classe treballadora. Malgrat tenir els mateixos nivells acadèmics. Són dades oficials del govern britànic laborista, és a dir suposadament d’esquerres, que du governant ja més d’una dècada. És evident qui se n’ha beneficiat. Ser jove, blanc i de classe treballadora significa veure reduides, massa sovint, les possibilitats d’accedir a la universitat front joves d’ètnies no europees. 

S’ha palesat aclaparadorament que els joves d’origens no-blancs tenen moltes més probabilitats de participar a l’ensenyament superior que els seus iguals blancs amb notes de selectivitat equivalents [it was overwhelmingly clear the young people from non-white backgrounds were much more likely to participate in higher education than their white peers with similar prior attainment]

El contrast entre les xifres d’accès a la universitat dels joves anglesos respecte les de joves d’altres ètnies és escruixidor:

Segons l’informe del govern, només un de cada 20 joves blancs de llars pobres van a la universitat. [According to a Government report, just over one-in-20 white boys from poor homes goes on to university]

(…)

El 58% dels nois d’origen indi i el 66% de les noies van a la universitat. A les families xineses el 60% dels nois i el 65% de les noies van a la universitat. [58 per cent of men from Indian backgrounds and 66 per cent of women go on to university. Among Chinese families, 60 per cent of boys and 65 per cent of women go to university]. 

Si aquestes dades fossin a l’inrevés els mitjans parlarien de racisme institucional, en concret al sistema d’ensenyament, pero com són joves anglesos no passa res. Segur que fins i tot s’ho mereixen, és clar que si, en la defensa de la igualtat.

Per què passa això?

Al teu fill no li agrada el menjar picant? És un pervers racista. L’Agència Nacional de la Infància -National Children’s Bureau-, financiada i controlada pel govern laborista, ha publicat una guia pedagògica adreçada a descobrir i reprimir potencials racistes. Entre els perillosos nens i nenes blancs a les llars d’infants i parvularis. S’alerta a aquesta guia, dita Infants i Justicia Racial -Young Children and Racial Justice-, contra els que rebutgin els menjar picants. Pero no cal patir. El sistema d’ensenyament, transformat per aquests immigracionistes en un sistema de reeducació ideològica, adoctrinarà fèrriament aquests infants. Pero si un nen musulmà es nega a menjar un botifarra també és racista? Serà castigat, reeducat i adoctrinat en la veritat estalinista maoista  polpotiana immigracionista per negar-se a menjar porc? O potser en ser musulmà és diferent i ens enriqueix interculturalment i cal ser sensibles i tolerants i etc. i un llarg etc.?     

El teu fill no s’agenolla a pregar en àrab a al.là quan li manen a classe? És un pervers racista. Cal castigar-lo immediata i implacablement. Com va fer la professora amb els nens d’11 i 12 anys que no van deixar-se arrosegar pel seu entusiasme per l’islam, que tant ens enriqueix, en la seva classe de religió. Càstig estès a la resta dels seus companys deixant-los sense l’hora d’esbarjo. Què hauria passat si aquests nens fossin musulmans i la professora els haguès forçat a pregar al déu cristià i, a sobre, castigat la resta de la classe en no fer-ho?

Aquestes són només dues noticies aparegudes darrerement. Quants fets semblants succeeixen sense ser denunciats? Per assolir la igualtat cal reprimir i marginar als infants europeus? En nom d’aquesta igualtat són marginats i reprimits. Quina mena d’igualtat és aquesta?

Una altre vegada es veu com els europeus paguem el preu per assolir la malaltissa i ximple utopia immigracionista. Fins i tot els nens. Fent-los interioritzar un complexe de culpabilitat, de pànic a ofendre en qualsevol moment per qualsevol collonada, pel simple fet de ser europeus. Creant una nova generació d’europeus idiotitzats, submisos i resignats a la seva minorització i dissolució futura en la meravellosa utopia immigracionista que ja s’albira. Pels qui simples fets, com dir que no els agrada el menjar picant, poden degenerar en una greu i imperdonable ofensa.

Més d’un quart de milió de polonesos -250,000- han arribat a la Gran Bretanya ençà maig del 2004.

Tot i així suposen només 1 de cada 10 immigrants allà arribats.

Pero la BBC, televisió pública britànica, sempre s’hi abraona quan parla d’afers d’immigració segons denuncia en Danny Kawczynski representant conservador per Shrewsbury i Atcham.

La direcció immigracionista de la BBC fa referència constant a la immigració de Polònia en fer servir la comunitat polonesa com un mitjà per desviar l’atenció pel que fa al dificil afer de la immigració massiva i descontrolada al nostre pais, ha dit.

S’adonen que cal debatre sobre la immigració així com que aquesta s’ha descontrolat sota el govern laborista. Pero no gosen de parlar de la controvertida immigració arribada d’altres indrets… esmentant sempre repetidament la immigració polonesa.

Segons en Kawczynski això no es permetria fer-ho amb altres grups ètnics.

Si això es fes amb negres o alguna altre minoria ètnica, simplement no es toleraria.

Espero i exigeixo que la comissió per la igualtat racial també defensi les minories étniques blanques a aquest pais per tal que ningú sigui penalitzat i ningú es faci servir com mitjà per fer-los culpables de tots els problemes.

És interessant constatar com darrerement es parla als mitjans sobre el retorn dels immigrants als seus països. Pero només es parla dels romanesos. Com també els han confòs amb els gitanos arribats de Romania en parlar dels succesos a Itàlia, volgudament, malgrat que els romanesos etnoculturalment europeus i els gitanos de Rumania no són el mateix.

Potser és per això, perque es veu que els immigrants que comparteixen la nostra identitat etnocultural europea no suposen més conflictes dels inevitables i s’acaben integrant reeixidament, que cal insistir en criminalitzar-los. Per reduir el seu contrast evident amb immigrants arribats d’altres indrets.

Sense importar gens als immigracionistes de criminalitzar-los o, fins i tot, amb un cert plaer tipicament etnomassoquista en fer-ho amb europeus.

En Ben Smith, de 18 anys, creia que feia broma el policia en manar-li de treure la seva bandera anglesa del seu cotxe. Per ofendre, segons va dir-li el policia, els immigrants que són molts al lloc on viu.

No se’l va prendre seriosament fins que aquest policia va amenaçar-lo amb una multa.

En Smith explica que duia la bandera d’Anglaterra perque se sent anglès i és al seu pais pero, a més, per cobrir i amagar els nous altaveus del cotxe acabats de comprar.

Potser si la policia fes la seva feina i no fes de policia politica, imposant la ideología immigracionista, en Ben no hauria d’amagar els seus altaveus per evitar que li robin.

Pero què importen joves europeus com en Ben Smith? Són reduïts a una nosa en l’assoliment d’aquesta tan harmoniosa i meravellosa i perfecte diversitat a Europa. Tractant-los en conseqüència fins palesar que, com es veu, s’hi basteix en la seva contra.

Quina diversitat és aquesta on dur una bandera anglesa és prou motiu per reprimir i multar per racista aquest noi de 18 anys malgrat ser a la seva terra a Anglaterra, a Europa? No són els immigrants hostils a la bandera anglesa malgrat ser a Anglaterra, tal com admet el policia, els xenòfobs i racistes contra en Ben Smith? Com s’entèn llavors que el reprimeixin i multin a ell?

L’utòpica fantasia immigracionista dels postcomunistes mostra tots els simptomes d’acabar degenerant en una altre delirant i totalitària distòpia com la comunista de la que, de fet, en pretèn omplir el buit ideològic.

Pero aquesta vegada no es tracta d’acabar amb una determinada classe social en ser culpable de tots els mals. Ara són els europeus qui són fets culpables de tots els mals del món passats i actuals. Especialment els joves europeus que no s’han deixat enlluernar i entabanar per les dolces mentides de la massiva propaganda immigracionista. Joves europeus com en Ben Smith que exhibeix la seva identitat anglesa i europea a un indret poblat per immigrants són, com es copsa, un mal exemple -un clar objectiu a reprimir-.

Malauradament la policia no va actuar amb tant interés per aclarir l’assassinat d’en Billy Ward, de 21 anys, assassinat al decurs d’una baralla provocada per dos nois africans negres d’una ganivetada enmig del pit. Una agressió racista, patida per ser anglès i blanc tal com va denunciar el seu pare, de la que gairebé ningú se’n va fer ressó.

Com és suposa que han de reaccionar els joves que pateixen l’acosament demagògic dels immigracionistes i l’acosament racista per part d’immigrants? Què se n’espera quan, a més, cobren sous mileuristes i inframileuristes? Resignació?

Henry Webster, corpulent jugador de rugbi de 16 anys, va lluitar alhora contra en Wasif Khan i Amjad Qazi, de 18 i 19 anys respectivament, i dos nois més de 15 i 16 anys cadascun.

Van colpejar-lo amb un martell cobarda i brutalment trencant-li el crani en tres parts.

Va succeïr després d’una topada anecdòtica als passadissos del seu institut que va suposar una petita discussió. Pactant de quedar a la pista d’esports en acabar les classes amb el noi de 15 anys.

En arribar aquests quatre, dels que dos eren adults de 18 i 19 anys, van colpejar-lo cobarda i brutalment amb un martell trencant-li el crani en tres parts.

Ha sobreviscut, fins i tot va mantenir la consciència en tot moment, pero patirà seqüeles per la resta de la seva vida.

On són els grans titolars polemitzant pel racisme a Europa? Si en Henry Webster haguès estat l’agressor llavors sí s’hauria esbombat el seu cas. Fins i tot els mitjans catalans se n’haurien fet ressó. Sembla que hi ha un racisme que es silencia o, fins i tot, justifica. És el patit pels europeus.

Aquest és en Amjad Qazi, de 19 anys, acusat d’etzibar amb l’ajuda dels altres quatre els cops de martell a Henry Webster deixant-lo greument ferit.

Què ens aporta púrria com aquesta?

Mai abans la BBC ha parlat obertament de la, literalment, classe treballadora blanca. Al video es simbolitza la classe treballadora blanca, com l’anomena fins i tot la BBC, sent dissolta per la massificada immigració arribada a la seva terra aquestes darreres dècades. Fins acabar totalment irreconeixible. Fins desaparèixer.

Per què la televisió pública britànica, d’una qualitat modèlica imitada arreu del món i alhora fins ara propangandista de l’immigracionisme, ha decidit fer-ho? Ens ho explica la mateixa BBC:

The white working classes feel “politically alienated” and frightened to speak out, a senior BBC executive has claimed. (…) “There’s a large group of people who feel politically alienated, threatened economically and stifled socially. They feel they haven’t got a voice.” He said many people interviewed for the programmes felt they could not say what they really thought for fear of being criticised. “I wanted to change that. And I think it was important for the BBC to try and have a go at it.” [La classe treballadora blanca es sent "politicament alienada" i te por de parlar obertament, ha declarat un alt càrrec de la BBC. (...) "Hi ha un gran grup de població que es sent politicament alienat, econòmicament amenaçat i socialment oprimit. Senten que no tenen veu." Va declarar que molta gent entrevistada pels programes sent no poder dir el que realment pensa per por a ser blasmada. "Vull canviar això. I crec que és important per la BBC de fer-hi tot el que estigui al nostre abast."]

Això coincideix en saber-se que, segons dades oficials del ministeri d’interior, s’ha assolit un nou rècord quant a la xifra d’immigrants afroasiatics arribats a la Gran Bretanya… i alhora a la de britànics que se’n van. En surten gairebé tants com entren immigrants:

Since 1997 when Labour came to power almost 2 million people have been awarded citizenship, the figures show. Three quarters of new citizens last year came from countries in Asia and Africa with the main nationalities being from the Phillipines, Afghanistan, South Africa and Pakistan. Separate figures showed that the number of people leaving the UK for at least a year reached a record high of an estimated 400,000 in 2006. Almost half the emigrants were UK citizens compared with 149,000 a decade ago. An estimated 591,000 people entered the country, ten per cent up on the previous year, meaning net migration into the country was about 190,000. The overwhelming majority —- 86 per cent —- of immigrants were non British citizens. [Ençà el 1997 quan el laborisme va aconseguir el poder gairebé 2 milions de persones han rebut la ciutadania britànica, mostren les xifres. Tres quartes parts dels nous ciutadans l'any passat van arribar de països a l'Àsia i l'Àfrica sent-ne majoria els filipins, afganesos, sudafricans i pakistanesos. Altres xifres mostren que el nombre de persones que van deixar el Regne Unit un any com a mínim van assolir un rècord de gairebé 400.000 al 2006. Gairebé la meitat dels immigrants eren ciutadans britànics comparats amb els 149.000 de la dècada prèvia. Van entrar-hi 591.000 persones, un deu per cent més que l'any anterior, pel que la immigració neta a aquest va ser d'aproximadament 190.000. L'amplia majoria -86%- dels immigrants no eren ciutadans britànics.]

Record numbers of foreign nationals are being granted citizenship, according to figures published on Tuesday. (…) More than nine in 10 people who applied for citizenship were accepted. [Un nombre rècord d'estrangers està rebent la ciutadania britànica, segons xifres publicades el dimarts. (...) Més de 9 de cada 10 persones que van demanar la ciutadania britànica van ser acceptades.]

The number of foreign born workers in the UK has almost doubled since Labour came to power, according to figures from the Office for National Statistics. The Home Office is spending £400,000 of taxpayers’ money to fund a television documentary that will aim to convince the public it is beating the problem of illegal immigration. [El nombre de treballadord estrangers al Regne Unit s'ha gairebé doblat des de que el laborisme va assolir el poder, segons les xifres de l''Oficina Nacional d'Estadistiques. El ministeri de l'interior emprarà 500.000€ dels impostos dels contribuents per financiar un documental adreçat a convèncer l'opinió pública que està superant el problema de la immigració il.legal]

El video de la BBC simbolitza la classe treballadora britànica nadiva europea, blanca, suportant en silenci l’arribada massificada de la immigració a casa seva. Des de fa dècades. Dissolent-s’hi.

Fins que ara algú s’ha adonat que tenen dret a dir el que pensen. Admetent així que, fins ara, els silenciaven i censuraven. Reconeixent que aquesta arribada massificada de la immigració els fa sentir que s’hi dissolen. Ara només cal que reconeguin el seu dret a decidir sobre el seu futur. Sobre si realment es resignen a dissoldre’s.

Perque parlar de diversitat sense respectar la identitat etnocultural europea, per exemple dels anglesos pero també dels catalans, és el contrari de defensar-la.

Perque viuen la realitat de l’impacte d’aquesta immigració massificada arribada al decurs de dècades en tota la seva duresa. En tenen prou. S’han cansat de la xerrameca immigracionista que parla de diversitat sense respectar-los, fent com si no existissin, i saben que ha arribat el seu moment. Toca fer-se escoltar.

S’acaba de saber que l’atur augmentarà a la Gran Bretanya com no ho ha fet abans en onze anys. Com passa a tants indrets d’Europa. Què farà la classe treballadora blanca si tot segueix igual? La BBC ha decidit que cal donar-li veu, abans sigui massa tard, en percebre’n la tensió. Potser ja és massa tard. Ara vol fer-se sentir i no la callaràn amb les collonades habituals. Què pensen fer els immigracionistes?

Abu Qatada, mà dreta de Bin Laden a Europa, acaba de forçar el dret a rebre 1250 € mensuals vitalicis com refugiat a Anglaterra. Ho ha aconseguit després d’aturar la seva deportació a Jordània, on es reclamat per varis atemptats esfereïdors, i d’aconseguir la llibertat condicional canviant la seva estada a la presó per un arrest domiciliari. Pero no n’ha tingut prou. Diu que els anglesos violen els seus drets humans. Ara ha aconseguit fins i tot d’això deslliurar-se’n.

Quanta crueltat contra aquest innocentíssim Abu Qatada, jordà d’origen palestí, que va arribar a Anglaterra al 1993 amb un passaport fals dels Emirats Arabs Units. On va aconseguir-hi asil polític, l’estatus de refugiat, adduïnt que seria torturat en tornar a Jordània.

Un tribunal jordà va condemnar-lo a cadena perpètua en absència per la seva implicació als atemptats d’Amman, capital de Jordània, al 1998.

Pero l’Abu Qatada vivia tranquil.lament a Acton i a més ja amb la seva dona i cinc fills, a l’oest de Londres, on predicava a les mesquites locals justificant teològicament l’assassinat de dones i nens pels jihadistes a Algèria alhora que recaptant diners pels jihadistes de Txetxènia.

La seva presència amb la d’altres semblants, actuant amb total llibertat, va fer que l’espionatge francès parlès de Londonistàn en esmentar la capital anglesa.

Al 2001 se li van confiscar més de 200.000 € -£180.000- en varies divises a una operació antiterrorista a casa seva.

A l’octubre del mateix any Abu Qatada va dir als seus seguidors que havia rebut un missatge especial de l’Afganistàn anunciant l’esclat de la guerra santa. La policia alemanya va trobar sermons seus grabats a un apartament on va viure Mohamed Atta -qui va encapçalar la massacre de les Torres Bessones al setembre del 2001 als EUA-.

Abu Qatada va desaparèixer al decembre del 2001. Va ser detingut a l’octubre del mateix any i empresonat preventivament complint amb les lleis antiterroristes.

Malgrat ser empresonat va mantenir contacte mitjançant internet amb els seus seguidors i en concret amb Abu Musab al-Zarqawi, el sàdic líder d’Al Qaida a l’Iraq, atiant els seus atemptats massius i indiscriminats.

No està malament.

Pero el millor és que ara els anglesos hauràn de pagar de les seves butxaques aquests 1250 € mensuals que rebrà el pobre refugiat Abu Qatada, apart dels que reben la seva dona i cinc fills, sense oblidar tots els moltíssims diners amb que caldrà pagar els serveis de seguretat anglesos vigilant-lo.

No seria millor deportar immediatament aquest porc a Jordània i que en facin allò que els vingui de gust?

Primer va assassinar la Sharon Beshenivsky, ajudat d’altres dos, just després d’aturar-se per motius humanitaris el seu procès de deportació a Somàlia d’on es originari des d’Anglaterra. Pels crims que abans havia comès.

Després va fugir d’Anglaterra disfressat de dona a Somàlia. Amagant-se sota un burka i emparant-se en l’immigracionisme que defensa aquest vestit. Descobrint-se com el cobard que és.

Va fugir a Somàlia on, segons havia dit en encetar-se el seu procès de deportació pels seus crims previs, no volia tornar-hi: Home Office officials, aware that he had been jailed four times in six years, concluded he could not be sent back to Somalia because it would not be safe. -Responsables del ministeri d’interior, conscients de que havia estat empresonat quatre vegades en sis anys, van concloure que no podia ser deportat a Somàlia perque no hi estaria segur-

Van anar a detenir-lo a Somàlia i, empresonat ara a Anglaterra, a sobre exigeix que no li parli ni se li apropi cap blanc. Especialment les dones.

Exigeix fins i tot que no n’hi hagin a la seva cel.la on, sortosament per ell, són tots africans i asiatics. Per què collons va anar a Anglaterra?

Per fer el que ha fet podria haver-se quedat a Somàlia. Els anglesos no tenen cap obligació de fer-se càrrec de púrria com aquesta. I encara menys al preu de les seves vides.

Què ha fet la direcció de la presó i la policia?

Rebutjar contundentment les seves demandes racistes?

És clar que no.

Hi han cedit.

Perque aquest assassí i racista, Mustaf Jama, ha adduït que de no cedir-hi estaràn violant els seus drets humans i maltractant-lo com immigrant que és.

Després de tot plegat és evident que van assassinar la Sharon Beshenivsky per racisme.

Pero de tot això no se’n diu res enlloc. Els dolents som sempre els europeus com, per exemple, la Sharon.

És a Bradford, ciutat amb una forta presència musulmana bàsicament pakistanesa, on això va succeïr.

On, fa pocs anys, aquesta i la població anglesa nadiva europea van enfrontar-se en uns violents avalots.

Una de les ciutats que, com Birmingham, seràn de les primeres en gaudir d’una minorització de la seva població europea. Enhorabona pels immigracionistes.

Birminghan ha estat presentada, oficialment, com la primera gran ciutat europea on els europeus seràn minoritzats. Succeïrà tan aviat com al 2011. Ho ha fet el president de la Comissió per la igualtat i els drets humans, Trevor Philips, proclamant que en 15 o 20 anys la majoria de ciutats europees s’hi assemblaràn.

Això passa alhora que l’Ali Campbell ha deixat Birmingham. Crida fortament l’atenció que ho hagi fet precisament ell i, especialment, els motius que addueix. La seva banda de reggae UB40 havia estat símbol de la ciutat. Del seu multiculturalisme reeixit, segons deien els immigracionistes, als anys 80 i 90 del segle passat.

Ara en Campbell viu a Dorset. On la majoria de la població és anglesa nadiva europea, el 98,1%.

Res a veure amb Birmingham on, enguany, el 68% de la població és nadiva europea. Sumant als anglesos un 2,7% d’irlandesos i un 2,1% d’anomenats altres blancs que amb tota probabilitat deuen ser bàsicament polonesos.

On properament, al 2011, s’assolirà la primera gran ciutat d’Europa en la que els europeus -sumant irlandesos i polonesos als anglesos- seràn minoritzats.

En Campbell diu estar molt decebut. Al decurs de 20 anys ha vist augmentar la població immigrant, bàsicament india i africana -tant africana estricta com afrocaribenya- alhora que, segons explica, els conflictes etnoculturals.

Fins que al 2005 la tensió va esclatar als avalots de Lozells -Lozells riots-, anomenats així pel barri de Lozells, on van topar asiatics -pakistanesos i bangladesis majoritariament- amb africans -negres afrocaribenys i africans estrictes-.

El motiu va ser el rumor de la violació d’una nena jamaicana per una colla d’homes pakistanesos. Mai s’ha provat res. Pero uns i altres semblaven estar esperant l’excusa per enfrontar-se. Van ser assassinats dos nois. Ambdues comunitats etnoculturals viuen enfrontades. El racisme mutu és molt sovint explícit i obertament violent.

Properament africans i asiatics seràn la nova majoria a Birmingham.

En 15 o 20 anys, segons proclama eufòric en Trevor Philips president de la Comissió per la igualtat i els drets humans, ho seràn a la resta de les ciutats d’Europa.

Segons en Trevor Philips la ciutat de Birmingham és un model a seguir.

L’Ali Campbell, carismàtic cantant de la banda de reggae UB40 que va simbolitzar el suposadament triomfant multiculturalisme de Birmingham, no només ho desmenteix. Ha deixat la ciutat i s’ha anat a viure a una àrea on gairebé el 100% dels habitants són anglesos nadius europeus.

Serà que en Campbell és racista? O potser és una victima europea del racisme africà i asiatic a la seva ja ex-ciutat que l’han forçat a abandonar-la?

Amb el seu acte en Campbell demostra discrepar d’en Philips quan aquest afirma que la immigració suposa una onada de talent -tide of talent- per Anglaterra sense la que aquesta no tindrà futur -But despite the social problems that he said immigration created, Mr Phillips said immigrants were a ‘tide of talent’ that had contributed hugely to life in Britain, and were indispensable to the country’s economy-.

Sembla que als anglesos, que han fet d’Anglaterra una nació desemvolupada i lliure des de segles ençà, els cal ser minoritzats a la seva nació pels africans i asiatics esmentats i amb tant de talent per tenir futur.

Pero és aquest el futur que volem realment els anglesos i la resta d’europeus?

Pop anglès i tancs russos?

Es poden combinar, ho han fet reeixidament membres dels Artic Monkeys i The Rascals amb la seva banda Last Shadow Puppets.

La seva estètica marcial cool és molt trencadora, profundament subversiva.

Ens anirà molt bé enmig de l’avorriment musical pel que fa al pop que patim darrerement.

Aquest video és també un homenatge a l’hivern que aquí, a Catalunya, malauradament gairebé no s’hi ha sentit.

S’han esbombat al màxim les fotos de les pintades fetes sobre les làpides d’un cementiri musulmà a Arras, al nord de França, incloent la primera plana de varis diaris i l’inici dels telenoticies. 

En Sarkozy ha estat el primer en condemnar-ho durament.

Pero enlloc s’ha sentit res del sacerdot anglès Michael Ainsworth, de 57 anys, apallisat per varis joves musulmans d’origen pakistanès i bangladesi. Ni dels profunds talls que van etzibar-li a ganivetades o dels ulls extremadament inflamats a patades que van suposar la seva urgent hospitalització. 

Ni dels apedregaments que ha patit la seva esglèsia, consagrada al segle XVIII, mentre els agressors xenòfobs cridaven This should not be a church, this should be a mosque, you should not be here -Això no hauria de ser una esglèsia, això hauria de ser una mesquita, vosaltres no haurieu de ser aquí-.

Perque aquesta esglèsia es troba enmig d’un barri, ara, d’amplia majoria musulmana.

N’ha dit res el primer ministre Gordon Brown? Ni ell ni ningú, enlloc. Potser només cal fer-ho si l’agredit no és anglès i europeu? Llavors sí seria un cas de racisme i xenofòbia?

Aquesta foto va ser presa més d’una setmana després de l’agressió.

Quan en Michael Ainsworth va convocar els mitjans per declarar-los, en sintesi, que no passa res. Va proclamar en un arravatament mistic, o potser pels cops rebuts al cap, que malda de ‘follow the example of Christ’s patience and humility, and also be partakers of his resurrection. The belief that good can come out of suffering, and new life out of a painful engagement with truth, is not a glib response to the evil and wickedness of a broken world, but a mark of faithfulness to the love that God shows to all his children.

És a dir que malda per seguir l’exemple de Crist quant a la seva paciència i humilitat, de ser partícips de la seva ressurecció. La creença de que el bé pot sorgir del patiment, i d’una nova vida de la dolorosa topada amb la veritat, no és una ingènua resposta al mal i la perversitat d’un món dividit, sino una prova de fe envers l’amor que Déu mostra respecte tots els seus fills. 

Colpidor, realment colpidor.

Vol dir això que cal deixar-nos apallisar o simplement abusar limitant-nos a recrear-nos místicament en com en som de bones persones per fer-ho? O potser seria millor dir idiotes?

Diu el mateix que el cap espiritual de l’esglèsia anglicana, en Rowan Williams, en declarar -com va esmentar-se a un altre post- que el millor per garantir la cohesió social a Anglaterra es cedir a les demandes musulmanes d’instaurar-hi la xaria o és a dir la llei islàmica.

Ser tan bons segur que els farà guanyar el cel.

Pero ens farà perdre Europa -a tots i no només a aquests virtuosos i modèlics cristians-.