Manifestació a Berlín d’abast europeu de solidaritat amb l’Enrico, víctima d’una covarda agressió per púrria d’ultraesquerra, organitzada per l’Identitärer Studentenblock Berlin o Bloc d’Estudiants Identitaris de Berlín.
Solidaritat europea per Enrico víctima de la violència d'esquerra
No cal coincidir exactament amb els seus ideals per solidaritzar-s’hi i, així, condemnar la impunitat de la violència de l’esquerra -especialment la postcomunista-. Mandrosament avesada ja a titllar tothom que en discrepi de totalitari per actuar després, hipòcritament, més totalitàriament que ningú.
Cada vegada més europeus, començant pel jovent europeu, es rebel·len contra aquesta esquerra. Contra el poder establert que arbitrària i impunement actua tant a les institucions com al carrer i als mitjans.
Contra una esquerra moguda només per la seva obsessió de perpetuar-se al poder i per satisfer els seus capricis ideològics, és a dir moguda només pels seus interessos particulars, i no pel seu desig de treballar en benefici col·lectiu dels europeus.
Ser revolucionari enguany és, cada vegada més, antagònic amb ser d’esquerra i antifa. En reduir-se a aparell repressor del capitalisme rapinyaire. Atiat per aquest contra qui amb més lucidesa denuncia i combat els seus barroers, flagrants i nocius abusos. Al voltant del seu comú immigracionisme és on millor palesen la seva bruta entesa.
Truart; música electrònica, industrial, marcial i folk ucraïnesa
Ancestrals melodies d’acordió són la base d’aquesta música electrònica i industrial ucraïnesa d’avantguarda. Emetent sons marcials i revolucionaris abrandats, però alhora molt ballables, tan adients per l’Europa d’enguany. Digne company de Von Thronsthal i Triarii, entre molts d’altres, és Truart a aquesta avantguarda musical i cultural que expressa l’arrauxat esperit de l’Europa amb voluntat de viure i combatre. Afirmant-se a les seves més fondes arrels per projectar-se al futur i abastar l’infinit. Sempre creixent, desenvolupant-se, madurant. El contrari de qui només espera dels europeus de minoritzar-se, dissoldre’s i morir en resignació i silenci.
Encara latent, però ja amb força, es comença a fer sentir el nou jovent revolucionari d’Europa:
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
La resposta natural d’una Europa amb voluntat de viure i lluitar. Que no es resigna al dictat de l’esquerra més alienada per la seva supèrbia i encarcarament, a sobre, feta servir pel capitalisme més abandonat a la seva pulsió rapinyaire. El mal que ens estàn fent és copsa a tot arreu i més encara ens en faràn si ningú s’hi encara i combat.
Contra la gerontocràcia del ‘68 que, també allà com aquí, pretén fer pagar al jovent d’avui el greu preu de les seves errades. Alliçonant-nos hipòcritament des de la prepotent autoritat moral que s’atorga, envoltada de la rovellada aura del seu brut antifeixisme -antifaschistischer Schutzwall o mur de contenció de l’antifeixisme era l’oficial i orwellià nom del mur de Berlín-, brandant vells espantalls per esporuguir-nos. Per esbroncar-nos cada vegada que s’adona de com el jovent malda, fart com n’està, de desobeïr-la i alliberar-se’n.
Per què resignar-s’hi? Ens pertoca de combatre a aquesta generació caduca així com els seus deixebles i la seva massa sovint ominosa herència tant social com etnocultural sobre el futur dels europeus. Que tenim el dret i el deure de vetllar pel nostre futur com qualsevol altre identitat etnocultural del món.
Berlin 1989 mai no hauria succeït sense Poznan 1956 -vídeo-. Sense tantes altres revoltes populars contra el comunisme de les que enguany, com aquesta a Polònia però també a Hongria ¡ Txèquia i Eslovàquia i etc., gairebé enlloc se n’ha dit res.
Malgrat tots els europeus torturats i assassinats al seu decurs en lluitar per la seva llibertat i identitat:
Només el sacrifici de molta gent va fer possible la fi del mur de Berlín
El comunisme ha fracassat. Però les seves consignes fossilitzades segueixen voltant com zombis. Atiats per la gerontocràcia del maig del ‘68, que encara viu dels seus rèdits, enquistada com a classe pseudo-intel·lectual a Europa. Així com pels seus deixebles i tots els que s’hi deixen entabanar en general.
Malden perquè del comunisme resti un record esllanguit. Com si d’una anècdota inofensiva i fins i tot simpàtica es tractés en acabat. Fins que s’esvaeixi. Com el petó a la boca entre Brezhnev el dictador soviètic i el seu súbdit Honecker el dictador de la meitat d’Alemanya sota control soviètic -l’extinta RDA-.
Malgrat fer-se’l per explicitar el seu compromís de suport mutu contra alemanys, russos, ucraïnesos, estonians, letons, lituans, etc. Per reprimir-los plegats cada vegada que s’hi rebel·lessin en contra seva. Per massacrar-los, com a Poznan o Budapest també al 1956, en nom del seu comunisme. Poques vegades un petó ha estat tan amenaçador, una promesa de mort més que no pas d’amor.
Mentint-nos avui com mentien aquests mateixos comunistes ahir tant als europeus sota el seu control com als que pretenien sotmetre. Però ara fent-ho mitjançant els seus derivats postcomunistes com, per exemple, l’immigracionisme. Esperant així, amb aquest succedani, que no ens n’assabentem del que fan ni dels seus objectius.
Volen bastir en contra nostra la darrere malaltissa fantasia utòpica on s’han refugiat -l’immigracionisme-. En contra nostra en veure’ns com una nosa per la seva materialització. Nosaltres ja no som el subjecte del seu experiment ideològic. Perque hem estat nosaltres qui, combatent per la nostra llibertat i identitat, hem esmicolat i enterrat el comunisme. Nosaltres som el seu pitjor enemic.
De la que, com l’anterior simbolitzada pel mur de Berlín, ja se n’albira la degeneració en distòpia i potencialitat genocida. Ara, en concret, de la identitat etnocultural dels europeus. A qui ens comminen a deixar-nos deconstruir per poder fer realitat el seu nou paradís promès, el substitut del seu fracassat paradís del proletariat, és a dir el paradís multintercultural. Avui, com ahir, ens cal combatre per la nostra llibertat i identitat com europeus.
La paraula, la més esmolada dalla, esquinçant travessa el cel…[The hand that sounds the chimes, tears away the veil. Patriarch Militant calls, to attest, the structures fail. A masked inception, here's the armed sky. We are like scythes, slicing through the sky. We drank of asperity, from the poisoned well. The breath that passes over our lips, sings hymns from tomes of hell. The truth is everlasting, this generation is the end. The enemy of my enemy, will always be my friend. Here we stand a sentinel, here before truths door. A threshold that once we cross, we shall return no more. The veil has been torn away, the words portent is neigh. The word, the sharpest scythe, slicing through the sky... (for Douglas P.)]
Cançó adreçada al cantant de Death in June pels estatudinencs Luftwaffe, de Xicago, on s’evoquen i gairebé invoquen les deïtats celestials indestriable i ancestralment unides a la virilitat i voluntat de combat entre els europeus. En són exemple, entre d’altres, Zeus, Apol·lo i Taranis altrament dit Iovi Candamio o Júpiter Enlluernador en llatí. Al concepte original, pertanyent als llatins nadius europeus, d’aquesta paraula. Oposat a l’espuri sentit amerindi i africà castellanoparlant que ara l’immigracionisme hi pretén imposar.
Val a dir, a més, que l’anglès Douglas Pearce cantant dels DiJ és gai. Això no ha minvat gens, malgrat el que alguns suposarien, la seva lluitadora i valuosa tasca com cantautor. Duent-lo a ser gairebé un artista maleït, com tants altres, arran la gosadia de no sotmetre’s al discurs oficial enguany vigent -encara- sobre la realitat social i etnocultural dels països europeus.
J’ai toujours voulu méler les soucis contradictoires: nation et europe, socialisme et aristocratie, liberté de pensée et autorité, mysticisme et anticléricalisme.
Jo sempre he maldat de barrejar i complementar neguits contradictoris: nació i Europa, socialisme i aristocràcia, llibertat de pensament i autoritat, misticisme i anticlericalisme.
Filmat a Varsòvia en directe per aquests alemanys front un públic polonès eufòric. A l’Europa d’enguany l’unitat dels països europeus és, ens palesen, perfectament possible. Fins i tot entre, fa poc, aferrisats enemics. Des del respecte mutu. Cantant abrandats, plegats, cançons de ritme i actitud marcials com aquesta. Perque el futur és nostre malgrat que alguns maldin de fer-nos desaparèixer als europeus a la nostra terra. Les nostres arrels s’hi endisen, malauradament per aquests, fonda i fortament.
La nova obra de Von Thronstahl és l’expressió musical d’una Europa lluitant entre la mort i el renaixament, entre l’esclavitud i la llibertat, entre la resignació i la revolució.
El seu so inconfusiblement europeu és una arrauxada fusió de música marcial, industrial, neofolk i orquestral. Desfermant-la abrandada, dramàtica i implacablement com palesa la seva cançó The Global Monsterstate.
Bucarest, 1989. Darrer any de la dictadura comunista d’en Ceausescu. Eva, de 17 anys, viu amb els seus pares i el seu germà Lalalilu de 7 anys. Un dia Eva i el seu amistançat trenquen accidentalment un bust d’en Ceausescu a l’escola. Són forçats a confessar el seu crim front un comitè disciplinari. Eva és expulsada de l’escola i duta a un reformatori per ser reeducada. Hi troba l’Andrei i decideix fugir de Romania amb ell. Lalalilu és cada vegada més i més convençut que Ceausescu és el motiu bàsic de la decisió d’Eva de fugir. Així què, amb els seus amics, arranja un pla per matar el dictador.
Cum mi-am petrecut sfarsitul lumii, dit altrement Com vaig celebrar la fi del món, es situa a la revolta popular dels romanesos per alliberar-se de la dictadura d’en Ceaucescu. Reeixida, sortosament, al contrari de la revolta popular dels hongaresos del 1956 contra la també dictadura comunista que els ofegava.
