Primer; són violadors d’origen kurd i somali, en una majoria aclaparadora, els culpables. Segon; són comeses amb una violència esfereïdora. Ambdós fets defineixen segons la policia noruega les agressions sexuals patides a Oslo, capital de Noruega, aquests darrers tres anys.
Potencials victimes de violació front la indiferència de l'esquerra?
Ho explica la policia d’Oslo després d’investigar les agressions sexuals, incloses les violacions, patides aquests darrers tres anys a aquesta ciutat [Most of the rapists have a Kurdish or African background, NRK reports. The cases of aggravated sexual assults all have one thing in common, namely the use of gross violence]
És evident que no tots els immigrants asiàtics i africans tant magribins com subsaharians a Oslo són violadors.
Però també ho és que, respecte el total d’habitants de la capital de Noruega, la proporció d’immigrants asiàtics i africans a Oslo que agredeixen sexualment a les noruegues és escruixidorament gran.
Potser és que no poden suportar veure la llibertat de les dones noruegues? Arran d’això les sotmeten a la brutal humiliació que suposa violar-les? No és aquesta violència sexual una forma de racisme contra les dones europees?
Com és que l’esquerra postcomunista, en concret la seva xiscladora sectorial antipatriarcal, no en diu res? Potser en ser els violadors asiàtics i africans això els suposa un atenuant? El seu immigracionisme malaltís la du, fins i tot, a sacrificar la llibertat i seguretat de les dones?
Sembla que la seva avorrida xerrameca contra el seu mai no prou blasmat i odiat heteropatriarcat va només adreçat, hipòcrita i eurófobament, contra els homes nadius europeus -blancs-.
Seria interessant conèixer les dades referents a d’altres capitals europees com, per exemple, Barcelona.
Bona síntesi aquest video, per versemblant i alhora corrosivament divertida, d’una realitat del Raval que malda d’amagar la propaganda immigracionista, turística i ximplement bonista que se’n fa.
És el perfil del nou usuari dels serveis socials i de les entitats: persones que amb la crisi han perdut la feina i han estat abocades d’un dia per l’altre a l’exclusió. “No ens ve de nou, perquè fa un any ja vam explicar que pujaven les demandes, però ara ens trobem una pobresa més intensa, més extensa i més severa”, va resumir ahir el director de Càritas, Jordi Roglà.
Sense sostre a Barcelona
Un dels nous col·lectius que ha d’atendre Càritas són famílies, la majoria amb fills, que tenen uns ingressos mínims i no poden mantenir les despeses quotidianes. Roglà ho va plantejar ras i curt: “Tenen el dilema d’alimentar-se o pagar els rebuts”. Una solució que troben per seguir pagant el lloguer o la hipoteca i no quedar-se al carrer és anar a buscar menjar a una entitat.
Després de la xiulada de Mestalla, alguns dels comentaristes més ofesos van venir a dir que si Barça i Bilbao no volien jugar les competicions espanyoles, ells mateixos: que es passessin la vida jugant competicions catalanes i basques contra el Granollers o el Barakaldo. Aquesta crítica tòpica contra els nacionalismes dits perifèrics podia tenir alguna raó de ser al segle XIX. Ara, no. Ara, per entendre’ns, hi ha la Champions. Pots jugar la Copa Catalunya, pots jugar la Copa d’Espanya, però la final més important de l’any és la de la Champions. L’objectiu del nacionalisme no és tancar-se i aïllar-se en la petitor. L’objectiu és participar en el món, obert i accessible, com allò que ets.
Europa
Ningú no dubta que en l’esplèndida temporada del Barça avui, la final de la Champions, és el moment central, el més alt. En un cert sentit, la importància, l’audiència, el ressò de la Champions fa que les Lligues de cada Estat o de cada nació tinguin cada vegada més una competència molt forta. Amb una Champions forta, amb un bon calendari, les Lligues passarien a ser gairebé fases classificatòries, prèvies de la Lliga europea. Fixem-nos com han celebrat alguns equips el fet de quedar entre els quatre primers de la Lliga espanyola. No és cap títol. Però és classificar-se per a la Champions. L’alternativa que deien els comentaristes, o jugar la Copa d’Espanya o jugar la de Catalunya, no és real ni com a metàfora. En primer lloc, perquè no hem tingut mai l’ocasió real d’escollir. Però també perquè hi ha la Champions. Perquè hi ha Europa.
Visca el Barça i visca Catalunya!!
Lligues
Alguns dels equips que participen a la Champions vénen de Lligues petites, amb molt pocs clubs. Els equips escocesos juguen la seva pròpia Lliga, no una inexistent Lliga britànica. I han guanyat la Champions. Una Champions potent i prestigiosa modifica el mapa de les competicions esportives. En la mateixa direcció en què s’està modificant el mapa del món. Grans espais de confluència, com Europa. I nacions relativament petites, que participen en aquests espais. Que la Champions ens caigui enmig de la campanya electoral de les europees és una coincidència interessant. Quan Europa es fa seriosament, ens fa més lliures. Com la Champions.
La nova operació Raval contra el terrorisme islamista desplegada dimarts pel Cos Nacional de Policia comença a tenir un recorregut judicial semblant al que va permetre el processament de deu islamistes detinguts al gener sota l’acusació de preparar un gran atemptat contra el metro de Barcelona.
(…)
en l’escorcoll al pis d’Abdelghani Himmouri, al número 12 del carrer d’en Roig, a tocar del carrer Hospital, la policia hi va trobar “perfectament ocults en una motxilla i sota la roba dos temporitzadors elèctrics aptes per ser utilitzats en la construcció d’artefactes explosius“. També el jutge subratlla la confiscació d’una cinta de vídeo del líder d’Al-Qaida, Ossama bin Laden.
_ _ _ _ _
Primer van detenir uns pakistanesos, ara uns algerians, tots al Raval. On són els que tant bramaven sobre la pressumpció d’innocència? Ara que s’ha constatat no una sino dues vegades, en uns pocs mesos, la presència d’enriquidors culturals islàmics amb els temporitzadors preparats per fer-los servir només callen cobardament.
L’aldarull va tenir lloc dijous al vespre, quan els veïns d’un immoble situat davant del dels filipins van demanar a aquests últims que abaixessin el volum de la música, segons ha avançat avui ‘El País’.
Els filipins, de 18, 24 i 39 anys, van baixar al carrer armats amb pals de ferro i van amenaçar de mort els seus veïns. Tres mossos de paisà que passaven a prop van sentir els crits i es van dirigir al lloc per posar pau.
Es van identificar com a policies, però els tres filipins no els van fer cas i van colpejar un mosso a la nuca i un altre a l’espatlla. Entre els tres agents i altres patrulles de reforç van poder reduir els exaltats, que van quedar detinguts.
_ _ _ _ _
No els va importar gens que s’identifiquessin com mossos d’esquadra. Van voler reventar-los el cap a cops de barres de ferro. Un malentès cultural potser? Greuges del passat colonial espanyol a Filipinas fa dos-cents anys? Potser si s’haguessin identificat com a multiculturalistes plens d’amor per la diversitat s’haurien limitat a trencar-los les cames?
Al Raval la gran majoria de gent només va de bar en bar. Ni s’apropa a indrets com els del video. Pero a aquests mateixos bars segur que es recrea explicant com d’encisadora i vibrant és la seva diversitat. Sempre que no li demanis a ningú de baixar la música, és clar.
Fins 14 ciutats catalanes superen el 25% d’alumnes immigrants. Amb casos com els de Salt o Cadaquès o Castelló d’Empuries on superen el 40%.
A Barcelona són ja 31 les escoles que superen el 50% d’alumnes immigrants. A l’institut Joan Coromines de Sants o a l’escola Màrius Torres a Collblanc, per exemple, n’arriben a ser el 90%.
Val a dir que Catalunya és la nació de la UE que més immigració ha rebut a la darrere dècada segons dades de la Generalitat i, segons diu, seguirà arribant-ne més.
Aquesta és la diversitat que ens prometien els immigracionistes?
Això és només el començament. Els percentatges d’infants immigrants a les escoles i instituts són els propers percetantges d’adults immigrants als nostres barris i ciutats.
Aquest 42% d’alumnes immigrants a Salt o el 25% d’alumnes immigrants a Manlleu seràn, properament, el 42% de la població de Salt i el 25% de la població de Manlleu.
Tindràn fills i, en superar la natalitat dels catalans en crisi demogràfica com la resta d’europeus, reblaràn el procès de substitució de població que estem veient començar?
Sortosament la propaganda immigracionista i multi i interculturalista i etc. ja ens haurà anestesiat. Al pitjor dels casos morirem amb un somriure babau i desconcertat a la cara.
Convençuts que resignar-nos a la nostra minorització i dissolució etnocultural, fent d’Europa poc més que una simple extensió etnocultural afroasiatica -i amerindia pel que fa a la nostra nació-, és la millor forma de contribuïr a la diversitat al món. Suicidant-nos per deixar espai a la diversitat, en resum.
Pero fins ara els immigracionistes insistien en com de meravellòs seria tot. En que qualsevol problema seria, com sempre, dels mateixos -dels europeus-.
Ja no ho veuen tant clar i ho admeten:
Sentar juntos a un español, a un polaco y a un marroquí no es suficiente, no basta con crear el ambiente. Hay que desarrollar iniciativas que animen a conocer al otro y rompan la tendencia natural a mantener relaciones más estrechas con gente parecida a uno mismo“, opina Carmen González Enríquez, profesora de ciencias políticas de la UNED y especialista en inmigración: “Hasta ahora la escuela no se había preocupado por las relaciones sociales de sus alumnos”. Pero quizás debiera empezar a hacerlo si la cuestión étnica puede suponer en un futuro que “esos grupos formen sociedades diferenciadas, lo que sería un freno a la integración social”
S’adonen d’aquesta tendencia natural a mantener relaciones más estrechas con gente parecida a uno mismo ara?
Cal dir que el problema no és el nen polonès? Tampoc ho han estat el milió de polonesos que han immigrat a la Gran Bretanya darrerement.
Per què cal trencar cap tendència natural? Per què cal forçar una mena d’experiment social als instituts catalans? Només per fer realitat els seus capricis interculturals?
Xinesos amb ganivets i gitanos amb pals, fins 70 persones entre uns i altres, van barallar-se enmig del carrer Alfons el Magnànim a tocar de la Rambla de Prim.
Al districte de Sant Marti, a Barcelona, on està el Fòrum.
On va cel.lebrar-se el Fòrum de les cultures per cercar, segons es deia, la seva entesa harmoniosa.
No va haver-ne gaire al bar Rocamar. On els seus propietaris xinesos diuen que els gitanos, que viuen davant a l’edifici de l’altre vorera, entren cercant brega i se’n van sense pagar.
Alhora que els gitanos expliquen que els xinesos els prohibeixen entrar-hi per racisme: estos chinitos son unos racistas, nos impiden el paso, se tienen que ir de aquí.
És gairebé segur que els gitanos diuen la veritat. Tan segur com també ho fan els xinesos. Ambdos actuen moguts pel mateix.
Fins onze dotacions de la policia urbana i els mossos van haver d’intervenir-hi per separar-los. Malgrat tot van haver-hi quatre ferits.
Malauradament no van poder intervenir-hi els erudits ponents que van participar a aquell Fòrum de les cultures. Ni tampoc cap ni un dels immigracionistes ni interculturalistes que ens alliçonen des de tants mitjans.
Viuen a altres barris, gairebé a un altre món. Precisament per fugir de realitats com aquestes, potser de la realitat en general.
I que en diuen els nadius europeus?
Res, només que tenen por.
Pero què importa això? Ja se sap que els nadius europeus són sempre els opressors i culpables de tot. Sense importar què passi. També al barri del Besos quan es troben enmig de les baralles ètniques entre xinesos i gitanos. Així que ningú en fa cas. Fins que es cansin.
Més del 90% del creixement de la població de Barcelona des de l’any 2001 es deu a l’arribada de la immigració.
Ha crescut en un 500% des del 1999.
Ara és ja el 10% del total de la població de Barcelona. A les ciutats del seu voltant n’és gairebé el 13%.
Al 1996, segons dades d’un estudi de la UPC, la capital catalana era una de les ciutats europees amb menys població immigrada. N’era un 1,8%.
El creixement de la població immigrant és espectacular.
Segons l’estudi a Madrid es concentra la immigració europea -creixent-hi un 16,08% entre el 2001 i el 2005- alhora que a Barcelona la immigració asiàtica -41,92%- i africana -16,93%-.
És a dir que a Madrid és concentra la immigració amb més afinitat etnocultural envers la població nadiva de la ciutat.
Al contrari de Barcelona on s’hi troba la immigració més potencialment conflictiva. La que provoca els greus i violents merders a França, Alemanya o Dinamarca esmentats a altres posts.
A l’estudi de la UPC també s’afegeix que distribució de la població immigrant a Barcelona està canviant.
S’escampa des del centre de la ciutat per altres districtes i fins i tot per les ciutats del seu voltant. Perque, simplement, no s’hi pot encabir més.
S’hi diu, en síntesi, que les diferents poblacions immigrants s’ajunten segons la seva identitat etnocultural.
Al centre de la ciutat s’hi troben filipins, marroquins i molt majoritàriament pakistanesos.
A barris com Horta, Noubarris o Sant Martí així com a part de L’Hospitalet i Cornellà hi són equatorians, bolivians i dominicans -és a dir la immigració americana més amerindia i africana- mentre a l’Eixample o Sants s’hi concentren els argentins -la immigració americana etnoculturalment més europea i així més propera a la població catalana nadiva-.
L’autor de l’estudi reconeix que pakistanesos, filipins, marroquins i xinesos tienden a agruparse en zonas concretas, creando un espacio propio en el que les sea fácil desenvolverse.
Pero no els titlla de xenòfobs per fer-ho. Per què?
També afirma que a Barcelona no hi han guetos malgrat que segons el seu mateix estudi al Raval el 47% és immigrant, a Sants el 12%, a Sant Martí el 10%, etc. i que s’han assolit aquests percentatges en molt poc temps.
De fet, tot seguit, explica com a Ciutat Meridiana s’ha passat d’un 4% d’immigració al 2001 a un 20% al 2006 -només cinc anys!-.
Segons dades de la Unión de Comunidades Islámicas de España (UCIDE) és a Catalunya on més musulmans hi ha arreu l’estat espanyol. D’aquests 150,000 han nascut a l’estranger, fora dels seus països d’origen, i ja n’hi ha gairebé un miler de quarta generació.
Li segueix molt enrere Madrid amb 200,000 musulmans.
Seria interessant veure quina era la seva població a Catalunya fa només deu anys o, encara millor, fa vint anys. Pero són dades que no apareixen enlloc.
Encara que al 2006 un grup d’imams a Catalunya, el Consejo Islámico Cultural de Catalunya, va exigir una gran mesquita a Barcelona. Prenent com model la gran mesquita de Madrid coneguda com mesquita de la M-30 en ser-hi propera.
Adduïnt que al 1990 hi havien a Catalunya una dotzena d’oratoris musulmans i que llavors, al 2006, ja n’hi havien més de 150.
Sense comptar, com diuen els imams, els oratoris registrats com a associacions culturals -com el de Salt esmentat a un altre post- o simplement no registrats. Quants n’hi hauràn ara?
Ho justifiquen amb la tipica cantarella immigracionista de la que s’han apropiat i repeteixen tant bé:
Los imanes también instaron a los creyentes a “dialogar” de manera “abierta y continuada” con todos los ciudadanos, con el propósito de “facilitar la buena convivencia”. “Hacemos un llamamiento a todos los musulmanes a ser benevolentes, tanto con los simpatizantes del islam como con los críticos, porque el perdón y la tolerancia son valores básicos de la educación en el islam”, concluyeron.
Què passa llavors a Algèria on tretze esglèsies protestants han estat tancades? O amb la repressió que hi pateixen els cristians en general prohibint-ne tant el proselitisme com criminalitzant els conversos al cristianisme?
Passa el mateix que amb el primer ministre turc Erdogan. Qui, com s’esmentava a un post anterior, va titllar a Alemanya de crim contra la humanitat l’assimilació dels turcs que s’hi han establert alhora que a Turquia mana reprimir amb brutalitat els kurds exigint-ne l’assimilació.
També com a Egipte on, a El Caire, la minoria cristiana copta viu en condicions infrahumanes -envoltada de merda literalment-. Sense cap ressó mediatic enlloc.
Passa que són uns hipocrites, que fan servir el discurs immigracionista perque els convé per assolir els seus objectius. Molt diferents als dels babaus immigracionistes.
