La nova operació Raval contra el terrorisme islamista desplegada dimarts pel Cos Nacional de Policia comença a tenir un recorregut judicial semblant al que va permetre el processament de deu islamistes detinguts al gener sota l’acusació de preparar un gran atemptat contra el metro de Barcelona.

(…)

en l’escorcoll al pis d’Abdelghani Himmouri, al número 12 del carrer d’en Roig, a tocar del carrer Hospital, la policia hi va trobar “perfectament ocults en una motxilla i sota la roba dos temporitzadors elèctrics aptes per ser utilitzats en la construcció d’artefactes explosius“. També el jutge subratlla la confiscació d’una cinta de vídeo del líder d’Al-Qaida, Ossama bin Laden.

_ _ _ _ _

Primer van detenir uns pakistanesos, ara uns algerians, tots al Raval. On són els que tant bramaven sobre la pressumpció d’innocència? Ara que s’ha constatat no una sino dues vegades, en uns pocs mesos, la presència d’enriquidors culturals islàmics amb els temporitzadors preparats per fer-los servir només callen cobardament.

L’aldarull va tenir lloc dijous al vespre, quan els veïns d’un immoble situat davant del dels filipins van demanar a aquests últims que abaixessin el volum de la música, segons ha avançat avui ‘El País’.

Els filipins, de 18, 24 i 39 anys, van baixar al carrer armats amb pals de ferro i van amenaçar de mort els seus veïns. Tres mossos de paisà que passaven a prop van sentir els crits i es van dirigir al lloc per posar pau.

Es van identificar com a policies, però els tres filipins no els van fer cas i van colpejar un mosso a la nuca i un altre a l’espatlla. Entre els tres agents i altres patrulles de reforç van poder reduir els exaltats, que van quedar detinguts.

_ _ _ _ _

No els va importar gens que s’identifiquessin com mossos d’esquadra. Van voler reventar-los el cap a cops de barres de ferro. Un malentès cultural potser? Greuges del passat colonial espanyol a Filipinas fa dos-cents anys? Potser si s’haguessin identificat com a multiculturalistes plens d’amor per la diversitat s’haurien limitat a trencar-los les cames?

Al Raval la gran majoria de gent només va de bar en bar. Ni s’apropa a indrets com els del video. Pero a aquests mateixos bars segur que es recrea explicant com d’encisadora i vibrant és la seva diversitat. Sempre que no li demanis a ningú de baixar la música, és clar.

Fins 14 ciutats catalanes superen el 25% d’alumnes immigrants. Amb casos com els de Salt o Cadaquès o Castelló d’Empuries on superen el 40%.

A Barcelona són ja 31 les escoles que superen el 50% d’alumnes immigrants. A l’institut Joan Coromines de Sants o a l’escola Màrius Torres a Collblanc, per exemple, n’arriben a ser el 90%.

Val a dir que Catalunya és la nació de la UE que més immigració ha rebut a la darrere dècada segons dades de la Generalitat i, segons diu, seguirà arribant-ne més.

Aquesta és la diversitat que ens prometien els immigracionistes?

Això és només el començament. Els percentatges d’infants immigrants a les escoles i instituts són els propers percetantges d’adults immigrants als nostres barris i ciutats.

Aquest 42% d’alumnes immigrants a Salt o el 25% d’alumnes immigrants a Manlleu seràn, properament, el 42% de la població de Salt i el 25% de la població de Manlleu.

Tindràn fills i, en superar la natalitat dels catalans en crisi demogràfica com la resta d’europeus, reblaràn el procès de substitució de població que estem veient començar?

Sortosament la propaganda immigracionista i multi i interculturalista i etc. ja ens haurà anestesiat. Al pitjor dels casos morirem amb un somriure babau i desconcertat a la cara.

Convençuts que resignar-nos a la nostra minorització i dissolució etnocultural, fent d’Europa poc més que una simple extensió etnocultural afroasiatica -i amerindia pel que fa a la nostra nació-, és la millor forma de contribuïr a la diversitat al món. Suicidant-nos per deixar espai a la diversitat, en resum.

Pero fins ara els immigracionistes insistien en com de meravellòs seria tot. En que qualsevol problema seria, com sempre, dels mateixos -dels europeus-.

Ja no ho veuen tant clar i ho admeten:

Sentar juntos a un español, a un polaco y a un marroquí no es suficiente, no basta con crear el ambiente. Hay que desarrollar iniciativas que animen a conocer al otro y rompan la tendencia natural a mantener relaciones más estrechas con gente parecida a uno mismo“, opina Carmen González Enríquez, profesora de ciencias políticas de la UNED y especialista en inmigración: “Hasta ahora la escuela no se había preocupado por las relaciones sociales de sus alumnos”. Pero quizás debiera empezar a hacerlo si la cuestión étnica puede suponer en un futuro que “esos grupos formen sociedades diferenciadas, lo que sería un freno a la integración social”

S’adonen d’aquesta tendencia natural a mantener relaciones más estrechas con gente parecida a uno mismo ara?

Cal dir que el problema no és el nen polonès? Tampoc ho han estat el milió de polonesos que han immigrat a la Gran Bretanya darrerement.

Per què cal trencar cap tendència natural? Per què cal forçar una mena d’experiment social als instituts catalans? Només per fer realitat els seus capricis interculturals?

Xinesos amb ganivets i gitanos amb pals, fins 70 persones entre uns i altres, van barallar-se enmig del carrer Alfons el Magnànim a tocar de la Rambla de Prim.

Al districte de Sant Marti, a Barcelona, on està el Fòrum.

On va cel.lebrar-se el Fòrum de les cultures per cercar, segons es deia, la seva entesa harmoniosa.

No va haver-ne gaire al bar Rocamar. On els seus propietaris xinesos diuen que els gitanos, que viuen davant a l’edifici de l’altre vorera, entren cercant brega i se’n van sense pagar.

Alhora que els gitanos expliquen que els xinesos els prohibeixen entrar-hi per racisme: estos chinitos son unos racistas, nos impiden el paso, se tienen que ir de aquí.

És gairebé segur que els gitanos diuen la veritat. Tan segur com també ho fan els xinesos. Ambdos actuen moguts pel mateix.

Fins onze dotacions de la policia urbana i els mossos van haver d’intervenir-hi per separar-los. Malgrat tot van haver-hi quatre ferits.

Malauradament no van poder intervenir-hi els erudits ponents que van participar a aquell Fòrum de les cultures. Ni tampoc cap ni un dels immigracionistes ni interculturalistes que ens alliçonen des de tants mitjans.

Viuen a altres barris, gairebé a un altre món. Precisament per fugir de realitats com aquestes, potser de la realitat en general.

I que en diuen els nadius europeus?

Res, només que tenen por.

Pero què importa això? Ja se sap que els nadius europeus són sempre els opressors i culpables de tot. Sense importar què passi. També al barri del Besos quan es troben enmig de les baralles ètniques entre xinesos i gitanos. Així que ningú en fa cas. Fins que es cansin.

Més del 90% del creixement de la població de Barcelona des de l’any 2001 es deu a l’arribada de la immigració.

Ha crescut en un 500% des del 1999. 

Ara és ja el 10% del total de la població de Barcelona. A les ciutats del seu voltant n’és gairebé el 13%.

Al 1996, segons dades d’un estudi de la UPC, la capital catalana era una de les ciutats europees amb menys població immigrada. N’era un 1,8%.

El creixement de la població immigrant és espectacular.

Segons l’estudi a Madrid es concentra la immigració europea -creixent-hi un 16,08% entre el 2001 i el 2005- alhora que a Barcelona la immigració asiàtica -41,92%- i africana -16,93%-.

És a dir que a Madrid és concentra la immigració amb més afinitat etnocultural envers la població nadiva de la ciutat.

Al contrari de Barcelona on s’hi troba la immigració més potencialment conflictiva. La que provoca els greus i violents merders a França, Alemanya o Dinamarca esmentats a altres posts.

A l’estudi de la UPC també s’afegeix que distribució de la població immigrant a Barcelona està canviant. 

S’escampa des del centre de la ciutat per altres districtes i fins i tot per les ciutats del seu voltant. Perque, simplement, no s’hi pot encabir més.

S’hi diu, en síntesi, que les diferents poblacions immigrants s’ajunten segons la seva identitat etnocultural.

Al centre de la ciutat s’hi troben filipins, marroquins i molt majoritàriament pakistanesos.

A barris com Horta, Noubarris o Sant Martí així com a part de L’Hospitalet i Cornellà hi són equatorians, bolivians i dominicans -és a dir la immigració americana més amerindia i africana- mentre a l’Eixample o Sants s’hi concentren els argentins -la immigració americana etnoculturalment més europea i així més propera a la població catalana nadiva-.

L’autor de l’estudi reconeix que pakistanesos, filipins, marroquins i xinesos tienden a agruparse en zonas concretas, creando un espacio propio en el que les sea fácil desenvolverse.

Pero no els titlla de xenòfobs per fer-ho. Per què?

També afirma que a Barcelona no hi han guetos malgrat que segons el seu mateix estudi al Raval el 47% és immigrant, a Sants el 12%, a Sant Martí el 10%, etc. i que s’han assolit aquests percentatges en molt poc temps.

De fet, tot seguit, explica com a Ciutat Meridiana s’ha passat d’un 4% d’immigració al 2001 a un 20% al 2006 -només cinc anys!-.

I l’arribada d’immigrants segueix.

És aquesta la Barcelona que volem?

Segons dades de la Unión de Comunidades Islámicas de España (UCIDE) és a Catalunya on més musulmans hi ha arreu l’estat espanyol. D’aquests 150,000 han nascut a l’estranger, fora dels seus països d’origen, i ja n’hi ha gairebé un miler de quarta generació. 

Li segueix molt enrere Madrid amb 200,000 musulmans.

Seria interessant veure quina era la seva població a Catalunya fa només deu anys o, encara millor, fa vint anys. Pero són dades que no apareixen enlloc.

Encara que al 2006 un grup d’imams a Catalunya, el Consejo Islámico Cultural de Catalunya, va exigir una gran mesquita a Barcelona. Prenent com model la gran mesquita de Madrid coneguda com mesquita de la M-30 en ser-hi propera.

Adduïnt que al 1990 hi havien a Catalunya una dotzena d’oratoris musulmans i que llavors, al 2006, ja n’hi havien més de 150.

Sense comptar, com diuen els imams, els oratoris registrats com a associacions culturals -com el de Salt esmentat a un altre post- o simplement no registrats. Quants n’hi hauràn ara?

Ho justifiquen amb la tipica cantarella immigracionista de la que s’han apropiat i repeteixen tant bé:

Los imanes también instaron a los creyentes a “dialogar” de manera “abierta y continuada” con todos los ciudadanos, con el propósito de “facilitar la buena convivencia”. “Hacemos un llamamiento a todos los musulmanes a ser benevolentes, tanto con los simpatizantes del islam como con los críticos, porque el perdón y la tolerancia son valores básicos de la educación en el islam”, concluyeron.

Què passa llavors a Algèria on tretze esglèsies protestants han estat tancades? O amb la repressió que hi pateixen els cristians en general prohibint-ne tant el proselitisme com criminalitzant els conversos al cristianisme?

Passa el mateix que amb el primer ministre turc Erdogan. Qui, com s’esmentava a un post anterior, va titllar a Alemanya de crim contra la humanitat l’assimilació dels turcs que s’hi han establert alhora que a Turquia mana reprimir amb brutalitat els kurds exigint-ne l’assimilació.

També com a Egipte on, a El Caire, la minoria cristiana copta viu en condicions infrahumanes -envoltada de merda literalment-. Sense cap ressó mediatic enlloc.

Passa que són uns hipocrites, que fan servir el discurs immigracionista perque els convé per assolir els seus objectius. Molt diferents als dels babaus immigracionistes.

Això cal tenir-ho molt present.

(…) El terrorismo islamista al que ahora hacemos frente se rige por una lógica y unos códigos de comportamiento absolutamente distintos. En primer lugar, no es una organización con estructura formal en el sentido que lo fue el IRA; en este caso, hablamos de núcleos dispersos de fanáticos religiosos conectados entre sí por capilaridad doctrinal, a veces sólo vía Internet, de modo que resulta dificilísimo reconstruir la hipotética cadena de mando entre un cabecilla talibán oculto en las zonas tribales paquistaníes, y un puñado de suicidas potenciales en el Raval de Barcelona, pongamos por caso. Por otro lado, el combatiente yihadista que cae preso de los infieles tiene no sólo el derecho, sino la obligación religiosa de la taqiyya, es decir, del encubrimiento. O sea, que debe negar incluso las evidencias más flagrantes y proclamarse siempre inocente, víctima de un error, de un malentendido o de una delación sin fundamento. El juicio por la matanza del 11-M ofreció abundantes ejemplos de tal conducta.

Otro rasgo del actual terrorismo islamista es que se alimenta y a la vez se camufla bajo el pietismo y el rigorismo religiosos. ¿Cuántas veces, con ocasión de todas las redadas acaecidas en España desde 2004, hemos oído en supuesto descargo de ese o de aquel sospechoso, que era un hombre muy devoto y se pasaba media vida en la mezquita? El pasado sábado se publicó en esta misma página un interesante artículo de Eva Borreguero a propósito del Tabligh e Jammaa, el movimiento proselitista islámico al que estaban vinculados algunos de los detenidos recientemente en Barcelona. Supongo que, como dato tranquilizador, la autora subraya el carácter apolítico y no violento de dicha organización, pero al mismo tiempo explica que “los tablig aspiran a vivir en una sociedad regida al detalle por los valores de la ortodoxia”, de la ortodoxia coránica tal como ellos la interpretan. Y bien, ¿cómo se supone que un tablig establecido en Cataluña o en cualquier otro país no musulmán puede realizar su aspiración? ¿Persuadiéndonos a todos con buenas palabras para que aceptemos la vigencia de la sharia, la lapidación de la adúltera y la amputación de la mano del ladrón? ¿Hasta qué punto las congregaciones islámicas fundamentalistas implantadas en Occidente no suponen una amenaza programática sobre nuestros valores esenciales (la democracia, la laicidad, el pluralismo, la igualdad hombre-mujer, los derechos humanos…)?

Frente a estas trascendentales cuestiones, políticos y medios de comunicación muestran una perplejidad, una desorientación y a veces un candor que no serían imaginables con respecto al terrorismo etarra. Entre los políticos, y en especial los gobernantes, el afán de no crear alarma social, pero sobre todo el miedo a ser tachados de islamófobos, impulsa a minimizar el peligro y a hablar más sobre la convivencia en el Raval que sobre el serio riesgo del terrorismo yihadista. En nuestros medios de comunicación se ha instalado una suerte de escepticismo difuso ante acciones policiales como la de dos semanas atrás, algo que podríamos bautizar como síndrome del ‘comando Dixan‘: la vaga sospecha de que, en estas desarticulaciones de grupos islamistas, hay mucho de paranoia antiterrorista y poco de realidad objetiva. Quizá esto explique el afán por hacer hablar a los padres, hijos, cónyuges y amigos de los paquistaníes sospechosos, que lógicamente proclaman la completa inocencia de éstos y culpan de todo a un “chivato” (sic). ¿A algún medio le parecería relevante, tras la detención de un supuesto miembro de ETA, entrevistar a sus padres para que explicasen lo buen chico que es?

Sería bien triste que, para entender de una vez a qué nos enfrentamos, Barcelona tuviese que pasar por experiencias como las de Madrid en 2004 o Londres en 2005.

Joan B. Culla i Clarà es historiador.

_ _ _ _ _

Un excel.lent article d’un dels pocs amb prou collons, parlant clar i malament, de trencar la censura autoimposada als mitjans que gairebé sempre es sotmeten a la xerrameca immigracionista acrítica i fins i tot entusiasticament. Amb lucidesa i contundència pero sense demagògia, com s’ha de fer.

Ens informen La Malla i el Sunday Times:

Sis homes paquistanesos van ser detinguts fa deu dies a l’aeroport londinenc de Gatwick, on van arribar procedents de Barcelona, en aplicació de la llei antiterrorista britànica, segons que informa aquest diumenge The Sunday Times. El dominical anglès, que cita com a font un alt funcionari britànic, assegura que els suposats terroristes van ser arrestats en un operació secreta d’Scotland Yard, que es va posar en marxa després de ser posats en alerta pels serveis d’intel·ligència espanyols. L’advertència espanyola va arribar després de la detenció, el passat 19 de gener, de dotze pakistanesos i dos indis que suposadament planejaven atemptats al Metro de Barcelona.

Els sis paquistanesos detinguts a Gatwick van ser portats a la comissaria de màxima seguretat de Paddington Green, al centre de Londres, on van ser interrogats per detectius de la brigada antiterrorista d’Scotland Yard. Després d’un interrogatori practicat durant la nit, els sis sospitosos van ser conduïts l’endemà sota escorta policial a l’aeroport de Gatwick, on van ser introduïts en un vol cap a Pakistan.

Amb posterioritat als arrestos, el Centre de Protecció de la Infraestructura Nacional del MI5 (servei d’espionatge interior del Regne Unit) va advertir d’un possible atac terrorista en ponts, túnels i l’Eurotunel, que uneix Gran Bretanya i França sota el Canal de la Mànega, segons el diari. “La informació d’intel·ligència d’Espanya es referia a una altra onada d’atacs contra nosaltres després dels intents d’atemptat a Barcelona”. El seguiment d’aquesta pista facilitada per Espanya va conduir a les detencions, va declarar al dominical un alt funcionari britànic.

_ _ _ _ _

Com és que ens n’assabentem només ara, deu dies després, i amb tanta discreció? Per què no n’ha dit res encara, per exemple, el telenoticies? Per què no volen que es sàpiga l’abast i la seriositat d’aquestes organitzacions determinades a sotmetre Europa?

Casualitat o declaració d’intencions? Tariq bin Ziyad s’anomena la mesquita del Raval on van trobar-se els sis suicides-bomba islàmics per planejar sis massacres indiscriminades, el mateix dia, al metro i els trens de rodalies de Barcelona.

És el mateix Tariq bin Ziyad capitost dels musulmans en envaïr el 711 la península ibèrica i Europa. Encara que ni tan sols declaració d’intencions. Perque ja no parlem d’intencions, parlem de fets. D’aquest que, malgrat tot, és només un de molts altres.

Són membres de la secta musulmana Tablighi Jammaat segons va reconeixer en Mohamed Iqbal, portaveu de l’associació pakistanesa de Barcelona Camí de la Pau, derivada de la secta Deobandi. D’on deriven, simultàniament, els talibans. Amb això n’hi ha prou per saber com són els Tablighi Jammaat.

Ambdues sectes comparteixen la seva mateixa fita que és la islamització per qualsevol mitjà possible. Incloent la violència com s’ha vist pero, també, la mentida. Apropiant-se hàbilment del discurs immigracionista d’unes esquerres postcomunistes massa bledes, pel que es veu, per adonar-se que les estàn fent servir.

Els Tablighi Jammaat són ben coneguts arreu d’Europa on controlen moltes mesquites i en construeixen d’altres, per exemple a Anglaterra en controlen més de la meitat i promouen la construcció de la ja coneguda com megamosque, des d’on prediquen i inciten amb agressivitat la nostra islamització.

En Mohamed Iqbal va insistir des del primer moment que els detinguts eren innocents i inofensius. També va insistir en que els Tablighi Jammaat són inofensius. Pero això és, com a mínim, dubtòs.

Fa poc la televisió anglesa Channel 4 va fer un documental sobre què s’hi predica a les mesquites angleses. Fanatisme, odi, eurofòbia i islamització és el que s’hi veu. Els responsables de la mesquita, recorrent al victimisme, van acusar-la de manipular-lo. L’Ofcom, que es defineix com independent regulator and competition authority for the UK communications industries va constatar el contrari. És a dir que els mentiders són els responsables de la mesquita.

Al documental es mostra com la mesquita deia ser, segons proclamaven cartells al seu exterior, un centre de diàleg ecumènic obert a tothom. Quina gran semblança amb això del Camí de la Pau d’en Mohamed Iqbal que, segons reconeix, és amic dels detinguts amb qui ha treballat quotidianament. Potser és innocent, és clar que sí, pero potser no. No ens podem permetre badar. Ja ho hem fet prou.

Veient aquesta samarreta del Fenerbahce es fa evident que són uns hipócrites. Amb la mitja lluna que exhibeixen a la seva samarreta n’hi ha més que prou per adonar-se’n:

Exhibint aquest símbol de l’islam en nom del que el turcs van conquerir Constantinopla al 1453 i van assetjar Viena al 1683 i van mirar de sotmetre Europa sencera, aconseguint colonitzar-ne una quarta part fins ser-ne expulsats el 1918 -ni cent anys fa encara-, demostren ser-ho. Com poden pretendre fer-se els ofesos per una creu amb l’excusa d’unes llunyanes croades sense efectes etnoculturals seriosos i de llarg abast?

Poden fer-ho gràcies al sentiment de culpabilitat europeu que alguns europeus fins i tot semblen massoquistament gaudir.

Els que callen quan els turcs, per exemple, es neguen a reconèixer els genocidis armeni i grec a inicis del segle XX i com és evident també a demanar-hi perdó. Ni tampoc als europeus en general pels seus repetits intents de sotmetre’ns i islamitzar-nos.

Pero si volen sentir-se ofesos no podem negar-nos a satisfer-los. Tenim varies samarretes per triar, la primera és una samarreta d’un lluitador per la independència armènia contra els turcs que volien exterminar-los i la segona és una samarreta de l’exèrcit israelià dedicada als babaus que es dediquen a esborrar creus a l’Aràbia Saudi i Algèria de les samarretes del Barça per simple histeria religiosa.

Ho diu en Pere-Joan Cardona, creador d’una vacuna contra aquesta malaltia amb un gran potencial de reeixir. Que la incidència de la tuberculosi al Raval, entre la seva població d’uns 50 mil habitants, és equivalent a la del Sudàn i altres països de l’Àfrica subsahariana o negra.

Segons explica en Pere-Joan Cardona la tuberculosi es transmet fàcilment per via aèria, com la grip, i ni te n’assabentes.

Població que ha passat en una dècada, en poc més de deu anys, d’un 2% a un 55% de població immigrada tal com reconeix l’ immigracionista Josep Ramoneda. La relació entre ambdos fets és evident. El Raval ha estat sempre un barri amb mancances i dificultats. Pero mai comparables o directament iguals, fins ara, a les del Sudàn o altres països subsaharians.

Pero del Raval només ens han d’interessar els bars i els restaurants i la festa en general. Amb anar a menjar-hi xauarmes i passejar-se per l’exòtic decorat immigrant, majoritàriament pakistanès i musulmà, i amb un toc excitant de pobresa i degradació pels més agosarats que s’endinsen pels seus carrers, n’hi ha més que prou.

És el que fa en Ramoneda en qualificar el Raval de misteriòs i canalla. Limitar-se al tòpic fàcil i negar-se a veure la realitat. Perque esclafa sense pietat la seva ximple utopia immigracionista. M’agrada voltar pel Raval, de bar en bar, per això mateix em sembla que cal prendre’s molt més seriosament els problemes que pateix.