Els europeus són massa egoistes per tenir fills, ha denunciat el rabí en cap de la Gran Bretanya.
Europa, com a mínim la població nadiva d’Europa, està morint. És una de les veritats silenciades d’enguany. [Europe, at least the indigenous population of Europe, is dying. That is one of the unsayable truths of our time. ]
En responsabilitza la mentalitat consumista, frívola i egoista que, atiada pel capitalisme més rapinyaire, corroeix la voluntat de viure dels europeus. Alienant-ne la voluntat de transmetre la nostra identitat etnocultural, de mantenir vives les nostres arrels i sang que s’endinsen a la nostra terra milers d’anys des de l’albada dels temps fins avui, mitjançant els seus fills i filles. Al meu parer la seva reflexió és molt encertada i escaient.
L’esquerra, tanmateix, no en diu res. Malgrat aquesta immillorable oportunitat per escometre contra el capitalisme. Palesant com allò que realment l’engresca és, malalta com està d’etnomasoquisme i eurofòbia, veure els europeus protagonitzant una mena de neteja ètnica voluntària. Després de la que aquesta espera imposar triomfalment, sense cap nosa, el seu suposat paradís multinterculti. Succedani del seu tràgica i cruelment fracassat paradís proletari. Que maldà d’imposar als europeus al decurs de 50 anys -gairebé 80 anys a Rússia- fins que ens en vam alliberar. Fa poc celebràvem l’aniversari del nostre esmicolament del seu mur de Berlín. Potser ara aquesta esquerra, malalta de rancúnia, està delerosa de venjar-se de nosaltres?
Amor paternal, futur per Europa
Lord Sacks, rabí en cap dels jueus de la Gran Bretanya, ha tingut el coratge de denunciar el que encertadament defineix com veritat silenciada. Poca gent, fins ara, gosa fer públicament com ell. Malgrat que el suïcidi demogràfic dels europeus és un fet. Com ho és també el procés de substitució demogràfic que suposa el poblament d’africans, asiàtics i amerindis tant per la seva massiva arribada a Europa com la seva massiva natalitat un cop ja s’hi han establert. Massa sovint hi han europeus que, a sobre, s’estimen més adoptar nenes i nens de qualsevol indret abans que d’Europa. Tenir fills i filles propis sembla que ja ni s’ho plantegen.
Cal combatre la ignorància i resignació d’encara massa europeus i catalans front aquesta merda. Tenim el dret i el deure de vetllar pel nostre futur. De tenir filles i fills a qui donar-los tot l’amor que es mereixen d’entrada per si mateixos com, alhora, en ser llavor del futur de l’ancestral identitat etnocultural d’Europa que hi rau.
Un estudi conclou que 8 de cada 10 immigrants de Salt i Girona no treballen. Un estudi elaborat per l’Observatori Permanent de la Immigració conclou que un 86% dels immigrants que viuen a Salt i Girona no treballen. (…) En els darrers vuit anys, s’ha multiplicat per deu el nombre d’immigrants que viuen a Salt i per tres els que ho fan a Girona. A finals del 2008, el 42% de la població total de Salt és d’origen immigrant i a la capital ho és el 16%.És la mateixa Salt on, fa pocs mesos, una baralla massiva va esclatar enmig del carrer entre pakistanesos i moros per una bossa de patates. Com a Palma de Mallorca on, gairebé alhora, negres i gitanos també topaven massivament al carrer per unes ulleres de sol. N’esmenten tota mena de motius però sempre defugint, molt aclaridorament, un fet obvi. Que aquests massa sovint repeteixen aquí les actituds que arrosseguen des dels seus països. Repetint també aquí, en conseqüència, els mateixos problemes que hi pateixen. Transmetent-los ja, fins i tot, generacionalment. Problemes que a la crisi d’enguany encara s’agreugen més. Forçant els mitjans a fer-se’n ressò a desgrat seu. En palesar-se que és a aquesta mateixa gent on, en síntesi, rauen els problemes. Els seus i ara, també, els nostres? Perquè aquí sempre poden acusar als catalans i europeus en general de ser-ne responsables. Amb la ximple gaubança de l’esquerra immigracionista sempre amatent d’assumir, masoquistament, aquesta falsa responsabilitat. Per maldar, immediatament, d’imposar-la sobre nosaltres. Qui, sortosament, cada vegada més ens rebel·lem contra tot això. Aquí i arreu d’Europa.
Botiga a Salt on va començar la baralla entre pakistanesos i moros
A Berlín simultàniament una gran majoria d’àrabs i turcs a aquesta ciutat, crescuda arran de polítiques nefastes, manca de qualsevol funció productiva (…). El quaranta per cent dels naixements són a aquest col·lectiu marginal. La nostra població educada està tornant-se cada vegada méstalossa de generació en generació. Encara pitjor, es recreen en una mentalitat atàvica i agressiva. És penós que els nois turcs rebutgin d’escoltar les seves professores en ser això el que la seva cultura els diu. (…) M’estimaria més tenir jueus de l’est d’Europa amb un quocient intel·lectual d’un 15% més alt que la població alemanya. A Alemanya en Thilo Sarrazin, que havia estat representant del socialdemòcrata SPD a Berlin i és era dels més importants directius al Bundesbank -cabdal banc alemany i europeu-, ha denunciat la mateixa situació patida a la seva capital Berlín. La seva gosadia, malgrat només esmentar en veu alta i ferma una realitat ben coneguda -per exemple comentada a un altre post sobre la violència racista de turcs i àrabs contra joves alemanys als instituts-, l’ha fet objectiu fins i tot d’una investigació policial. Malgrat que la coneguda sociòloga turca Necla Kelek li dona suport. Reblant amb dades més escruixidores encara les seves coratjoses declaracions. Necla Kelek, tanmateix, no està sent investigada. En ser turca. Palesant que en Sarrazin es reprimit en ser alemany i europeu. En dir coses que, als europeus, alguns semblen voler-nos prohibir de dir-les i potser fins i tot pensar-les.
Thilo Sarrazin, lluitador contra l'immigracionisme
Bona síntesi aquest video, per versemblant i alhora corrosivament divertida, d’una realitat del Raval que malda d’amagar la propaganda immigracionista, turística i ximplement bonista que se’n fa.
És el perfil del nou usuari dels serveis socials i de les entitats: persones que amb la crisi han perdut la feina i han estat abocades d’un dia per l’altre a l’exclusió. “No ens ve de nou, perquè fa un any ja vam explicar que pujaven les demandes, però ara ens trobem una pobresa més intensa, més extensa i més severa”, va resumir ahir el director de Càritas, Jordi Roglà.
Sense sostre a Barcelona
Un dels nous col·lectius que ha d’atendre Càritas són famílies, la majoria amb fills, que tenen uns ingressos mínims i no poden mantenir les despeses quotidianes. Roglà ho va plantejar ras i curt: “Tenen el dilema d’alimentar-se o pagar els rebuts”. Una solució que troben per seguir pagant el lloguer o la hipoteca i no quedar-se al carrer és anar a buscar menjar a una entitat.
Després de la xiulada de Mestalla, alguns dels comentaristes més ofesos van venir a dir que si Barça i Bilbao no volien jugar les competicions espanyoles, ells mateixos: que es passessin la vida jugant competicions catalanes i basques contra el Granollers o el Barakaldo. Aquesta crítica tòpica contra els nacionalismes dits perifèrics podia tenir alguna raó de ser al segle XIX. Ara, no. Ara, per entendre’ns, hi ha la Champions. Pots jugar la Copa Catalunya, pots jugar la Copa d’Espanya, però la final més important de l’any és la de la Champions. L’objectiu del nacionalisme no és tancar-se i aïllar-se en la petitor. L’objectiu és participar en el món, obert i accessible, com allò que ets.
Europa
Ningú no dubta que en l’esplèndida temporada del Barça avui, la final de la Champions, és el moment central, el més alt. En un cert sentit, la importància, l’audiència, el ressò de la Champions fa que les Lligues de cada Estat o de cada nació tinguin cada vegada més una competència molt forta. Amb una Champions forta, amb un bon calendari, les Lligues passarien a ser gairebé fases classificatòries, prèvies de la Lliga europea. Fixem-nos com han celebrat alguns equips el fet de quedar entre els quatre primers de la Lliga espanyola. No és cap títol. Però és classificar-se per a la Champions. L’alternativa que deien els comentaristes, o jugar la Copa d’Espanya o jugar la de Catalunya, no és real ni com a metàfora. En primer lloc, perquè no hem tingut mai l’ocasió real d’escollir. Però també perquè hi ha la Champions. Perquè hi ha Europa.
Visca el Barça i visca Catalunya!!
Lligues
Alguns dels equips que participen a la Champions vénen de Lligues petites, amb molt pocs clubs. Els equips escocesos juguen la seva pròpia Lliga, no una inexistent Lliga britànica. I han guanyat la Champions. Una Champions potent i prestigiosa modifica el mapa de les competicions esportives. En la mateixa direcció en què s’està modificant el mapa del món. Grans espais de confluència, com Europa. I nacions relativament petites, que participen en aquests espais. Que la Champions ens caigui enmig de la campanya electoral de les europees és una coincidència interessant. Quan Europa es fa seriosament, ens fa més lliures. Com la Champions.
La nova operació Raval contra el terrorisme islamista desplegada dimarts pel Cos Nacional de Policia comença a tenir un recorregut judicial semblant al que va permetre el processament de deu islamistes detinguts al gener sota l’acusació de preparar un gran atemptat contra el metro de Barcelona.
(…)
en l’escorcoll al pis d’Abdelghani Himmouri, al número 12 del carrer d’en Roig, a tocar del carrer Hospital, la policia hi va trobar “perfectament ocults en una motxilla i sota la roba dos temporitzadors elèctrics aptes per ser utilitzats en la construcció d’artefactes explosius“. També el jutge subratlla la confiscació d’una cinta de vídeo del líder d’Al-Qaida, Ossama bin Laden.
_ _ _ _ _
Primer van detenir uns pakistanesos, ara uns algerians, tots al Raval. On són els que tant bramaven sobre la pressumpció d’innocència? Ara que s’ha constatat no una sino dues vegades, en uns pocs mesos, la presència d’enriquidors culturals islàmics amb els temporitzadors preparats per fer-los servir només callen cobardament.
L’aldarull va tenir lloc dijous al vespre, quan els veïns d’un immoble situat davant del dels filipins van demanar a aquests últims que abaixessin el volum de la música, segons ha avançat avui ‘El País’.
Els filipins, de 18, 24 i 39 anys, van baixar al carrer armats amb pals de ferro i van amenaçar de mort els seus veïns. Tres mossos de paisà que passaven a prop van sentir els crits i es van dirigir al lloc per posar pau.
Es van identificar com a policies, però els tres filipins no els van fer cas i van colpejar un mosso a la nuca i un altre a l’espatlla. Entre els tres agents i altres patrulles de reforç van poder reduir els exaltats, que van quedar detinguts.
_ _ _ _ _
No els va importar gens que s’identifiquessin com mossos d’esquadra. Van voler reventar-los el cap a cops de barres de ferro. Un malentès cultural potser? Greuges del passat colonial espanyol a Filipinas fa dos-cents anys? Potser si s’haguessin identificat com a multiculturalistes plens d’amor per la diversitat s’haurien limitat a trencar-los les cames?
Al Raval la gran majoria de gent només va de bar en bar. Ni s’apropa a indrets com els del video. Pero a aquests mateixos bars segur que es recrea explicant com d’encisadora i vibrant és la seva diversitat. Sempre que no li demanis a ningú de baixar la música, és clar.
