Manifestació a Berlín d’abast europeu de solidaritat amb l’Enrico, víctima d’una covarda agressió per púrria d’ultraesquerra, organitzada per l’Identitärer Studentenblock Berlin o Bloc d’Estudiants Identitaris de Berlín.
Solidaritat europea per Enrico víctima de la violència d'esquerra
No cal coincidir exactament amb els seus ideals per solidaritzar-s’hi i, així, condemnar la impunitat de la violència de l’esquerra -especialment la postcomunista-. Mandrosament avesada ja a titllar tothom que en discrepi de totalitari per actuar després, hipòcritament, més totalitàriament que ningú.
Cada vegada més europeus, començant pel jovent europeu, es rebel·len contra aquesta esquerra. Contra el poder establert que arbitrària i impunement actua tant a les institucions com al carrer i als mitjans.
Contra una esquerra moguda només per la seva obsessió de perpetuar-se al poder i per satisfer els seus capricis ideològics, és a dir moguda només pels seus interessos particulars, i no pel seu desig de treballar en benefici col·lectiu dels europeus.
Ser revolucionari enguany és, cada vegada més, antagònic amb ser d’esquerra i antifa. En reduir-se a aparell repressor del capitalisme rapinyaire. Atiat per aquest contra qui amb més lucidesa denuncia i combat els seus barroers, flagrants i nocius abusos. Al voltant del seu comú immigracionisme és on millor palesen la seva bruta entesa.
Aquest hivern s’enceta una nova campanya de solidaritat amb els infants de Kosovo. Els cal el nostre ajut arran l’agressiu boicot que pateixen pels albanesos. Emparats sota el silenci còmplice dels mitjans i les forces de l’ONU, l’OTAN i la UE.
Els serbis són nadius europeus i, a sobre, no són musulmans com els albanesos a Kosovo. És pel que res no diuen, per exemple, delstalls de subministrament d’electricitat per aquests darrers comesos als indrets on els serbis sobreviuen?
Solidaritat amb els infants de Kosovo.
Minven ençà la invasió turca patida al segle XIV, fa 700 anys, però els serbis resisteixen a Kosovo encara. Malgrat segles de neteja ètnica imposada pels turcs mitjançant els albanesos islamitzats al seu servei. Islamització que encara hi persisteix com palesen les antigues i valuoses esglèsies i monestirs ara mateix cremats i enderrocats, en nom de l’islam, pels albanesos.
Fins que al segle XVIII els serbis van ser minoritzats a Kosovo. Al cor de la seva nació. Molts serbis van exiliar-se fora de Kosovo forçats per la violència turca i albanesa en contra seva en no sotmetre-s’hi. D’altres van ser forçats a islamitzar-se i després a dissoldre’s entre la imposada majoria albanesa perdent fins i tot la seva llengua. Perdent, en síntesi, la seva identitat.
Mestissatge i multiculturalitat en dirien ara els mateixos que, gens casualment, callen front els abusos patits pels serbis. Incloent les nenes i els nens serbis. Al 2008 els albanesos, en acabat, van arrabassar Kosovo de Sèrbia forçant-ne la secessió. Culminant els 700 anys de neteja ètnica i d’islamització que hi han protagonitzat contra els serbis.
Els serbis han comés també crims. Però no més que turcs i albanesos. Els cal la solidaritat de la resta d’europeus per compensar la bruta i còmplice indiferència de la UE, l’ONU -UNMIK-, OTAN -KFOR- i els mitjans envers el seu patiment atiat pels albanesos. Com si aquests nens i la resta de serbis fossin responsables dels mals del comunista i dictador Milosevic, com si els 700 anys previs de neteja ètnica contra la seva nació pels turcs i albanesos musulmans mai no haguessin succeït.
Perquè a aquests infants rau el futur dels serbis a la seva terra. Com rau al jovent europeu en general el futur d’Europa. Dels europeus s’espera, se’ns exigeix, que siguem solidaris amb tothom excepte amb nosaltres mateixos. Per què d’això darrer, inversemblantment, se’ns blasma?
Encara latent, però ja amb força, es comença a fer sentir el nou jovent revolucionari d’Europa:
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
La resposta natural d’una Europa amb voluntat de viure i lluitar. Que no es resigna al dictat de l’esquerra més alienada per la seva supèrbia i encarcarament, a sobre, feta servir pel capitalisme més abandonat a la seva pulsió rapinyaire. El mal que ens estàn fent és copsa a tot arreu i més encara ens en faràn si ningú s’hi encara i combat.
Contra la gerontocràcia del ‘68 que, també allà com aquí, pretén fer pagar al jovent d’avui el greu preu de les seves errades. Alliçonant-nos hipòcritament des de la prepotent autoritat moral que s’atorga, envoltada de la rovellada aura del seu brut antifeixisme -antifaschistischer Schutzwall o mur de contenció de l’antifeixisme era l’oficial i orwellià nom del mur de Berlín-, brandant vells espantalls per esporuguir-nos. Per esbroncar-nos cada vegada que s’adona de com el jovent malda, fart com n’està, de desobeïr-la i alliberar-se’n.
Per què resignar-s’hi? Ens pertoca de combatre a aquesta generació caduca així com els seus deixebles i la seva massa sovint ominosa herència tant social com etnocultural sobre el futur dels europeus. Que tenim el dret i el deure de vetllar pel nostre futur com qualsevol altre identitat etnocultural del món.
Berlin 1989 mai no hauria succeït sense Poznan 1956 -vídeo-. Sense tantes altres revoltes populars contra el comunisme de les que enguany, com aquesta a Polònia però també a Hongria ¡ Txèquia i Eslovàquia i etc., gairebé enlloc se n’ha dit res.
Malgrat tots els europeus torturats i assassinats al seu decurs en lluitar per la seva llibertat i identitat:
Només el sacrifici de molta gent va fer possible la fi del mur de Berlín
El comunisme ha fracassat. Però les seves consignes fossilitzades segueixen voltant com zombis. Atiats per la gerontocràcia del maig del ‘68, que encara viu dels seus rèdits, enquistada com a classe pseudo-intel·lectual a Europa. Així com pels seus deixebles i tots els que s’hi deixen entabanar en general.
Malden perquè del comunisme resti un record esllanguit. Com si d’una anècdota inofensiva i fins i tot simpàtica es tractés en acabat. Fins que s’esvaeixi. Com el petó a la boca entre Brezhnev el dictador soviètic i el seu súbdit Honecker el dictador de la meitat d’Alemanya sota control soviètic -l’extinta RDA-.
Malgrat fer-se’l per explicitar el seu compromís de suport mutu contra alemanys, russos, ucraïnesos, estonians, letons, lituans, etc. Per reprimir-los plegats cada vegada que s’hi rebel·lessin en contra seva. Per massacrar-los, com a Poznan o Budapest també al 1956, en nom del seu comunisme. Poques vegades un petó ha estat tan amenaçador, una promesa de mort més que no pas d’amor.
Mentint-nos avui com mentien aquests mateixos comunistes ahir tant als europeus sota el seu control com als que pretenien sotmetre. Però ara fent-ho mitjançant els seus derivats postcomunistes com, per exemple, l’immigracionisme. Esperant així, amb aquest succedani, que no ens n’assabentem del que fan ni dels seus objectius.
Volen bastir en contra nostra la darrere malaltissa fantasia utòpica on s’han refugiat -l’immigracionisme-. En contra nostra en veure’ns com una nosa per la seva materialització. Nosaltres ja no som el subjecte del seu experiment ideològic. Perque hem estat nosaltres qui, combatent per la nostra llibertat i identitat, hem esmicolat i enterrat el comunisme. Nosaltres som el seu pitjor enemic.
De la que, com l’anterior simbolitzada pel mur de Berlín, ja se n’albira la degeneració en distòpia i potencialitat genocida. Ara, en concret, de la identitat etnocultural dels europeus. A qui ens comminen a deixar-nos deconstruir per poder fer realitat el seu nou paradís promès, el substitut del seu fracassat paradís del proletariat, és a dir el paradís multintercultural. Avui, com ahir, ens cal combatre per la nostra llibertat i identitat com europeus.
Rússia ha expressat a Polònia la seva punyent recança pel pacte secret entre la URSS i Hitler. Pel que ambdos, alhora i sobtadament fa 70 anys, van envaïr i repatir-se-la. Desfermant una guerra que va delmar els polonesos i, ben aviat, molts milions d’altres europeus. Ha demanat perdó, en concret, per la massacre de Katyn on d’un cop 20.000 polonesos van ser assassinats per ordre dels comunistes d’en Stalin.
Ho ha fet el primer ministre rus, Putin, mitjançant una Carta als polonesos publicada al diari Gazeta Wyborcza.
S’hi adreça afegint també que és impossible bastir un sistema de seguretat col·lectiva eficient sense fer-hi partícips tots els països del continent, incloent-hi Rússia -impossible to create an effective collective security system without the participation of all of the continent’s countries, including Russia.-
En acabat hi expressa la seva esperança en una eventual reconciliació russo-polonesa, com la reconciliació franco-alemanya després de la guerra va suposar el fonament per la creació de la Unió Europea -expresses hope for an eventual Polish-Russian reconciliation, just as the French-German reconciliation after the war lay foundations for the creation of the European Union.-
Rússia i Polònia agermanades sota el Sol
Esperem que els europeus assolim la fita tan vella i tanmateix tan actual de treballar plegats, d’unir les nostres forces, deixant enrere d’una vegada i per sempre els greuges que encara arroseguem.
Perque només des del respecte i el suport mutu, basant-nos en la nostra ancestral i compartida identitat etnocultural, podem assegurar el nostre futur i la nostra lliberat al món. Això és mereixen els joves europeus.
Decenes de familes de gitanos romanesos fugen de Belfast. Els mitjans i els politics en blasmen els dolents irlandesos. Ambdos titllant-los, com era d’esperar, de racistes.
La seva versió topa, tanmateix, amb el que n’explica la gent de Belfast. Aclarint que els irlandesos simplement han fet front, reeixidament, a la violència d’aquestes families gitanes.
Violència patida a Irlanda però també arreu d’Europa com, per exemple, a Hongria. On dècades d’igualitarisme dictatorial comunista no van aconseguir reduïr gens les tibants diferències etnoculturals entre hongaresos i gitanos.
Ho palesa aquest video on una noia hongaresa és cobarda i brutalment agredida per una colla de gitanos:
Qui són els racistes? Ho deu ser aquesta noia hongaresa en dur una dessuadora amb un ofensiu escut d’Hongria, és clar. Les seves pobres victimes gitanes no van tenir altre sortida que apallisar-la en grup fins trencar-li, literalment, la cara.
S’hi veuen una altre noia i un noi també hongaresos. Però només malden de passar desapercebuts. Per deslliurar-se de la possibilitat que aquesta colla de gitanos s’hi abraonin després d’acabar amb la seva amiga.
Potser a Belfast, a Irlanda del nord, en succeïr fets semblants els irlandesos van gosar de tornar-s’hi. Tots plegats contra els seus agressors. Enlloc de mirar-s’ho acollonats com se n’espera. Com fan aquest aquests noia i noi hongaresos en restar immòbils alhora que, davant seu, la seva amiga és apallisada.
Sembla que és això el que està malament.
És aquesta gosadia de lluitar, de fer-se respectar, allò que realment esvera tant la classe politica irlandesa?
Escric això en desgreuge dels irlandesos, sí, però també dels hongaresos i de tots els europeus que pateixen fets com aquests -no només comesos pels gitanos-.
Després de cinc cents anys a Europa la situació dels gitanos és, massa sovint, de marginalitat social. S’acostuma a fer-ne responsables als europeus. Com, per exemple, aquesta noia hongaresa?
A la República de Mari, ben endins Rússia als confins d’Europa, els déus són encara lloats:
Els mari són un poble fino-úgric emparentat directament amb els estonians i finesos alhora que també amb els hongaresos. És, a més d’un dels pobles europeus més antics, dels que encara reten culte als déus ancestrals.
Al Moscow Times s’explica que pregaren a Osh Kughu Yumo -Gran Déu Blanc, en mari- lloant-lo aquell dia com Agavairem que significa deïtat de l’energia creadora així com festa assenyalant la fi de les tasques de primavera [Theyprayed to Osh Kughu Yumo -- Mari for "Great White God" -- who was being revered that day as Agavairem, which means both deity of creative energy and the feast marking the end of spring labor]
El kart -sacerdot- que cel.lebra la festa aclara que pels mari déu te nou substàncies, o hipostàsies, des del donador de vida Ilyan Yumo a la deesa del naixement Sochinava. “Tot funciona mitjançant la natura.” De fet, com la majoria de religions animistes, a les creences dels mari són tradicionalment absents tant els edificis com les escriptures sagrades. Les pregaries es fan gairebé sempre a boscos sagrats, on algunes festes inclouen el sacrifici d’animals. [for the Mari, God has nine substances, or hypostases, ranging from the life-giving Ilyan Yumo to the birth goddess Shochinava. "Everything works through nature." Indeed, like most animist religions, the Mari faith traditionally knows no written scriptures and no sacred edifices. Prayers are chiefly held in sacred groves, where some feasts include the ritual slaughter of animals as sacrifice.]
Pels mari el fracàs del comunisme ha estat un alliberament en permetre’ls viure i refermar lliurement les seves profundes arrels; Dudina, una poeta i una intel.lectual de la capital Ioshkar-Ola, va expressar el seu orgull pel fet que la seva gent hagi recuperat la possibilitat de practicar la seva fe tradicional. En temps soviètics, va dir, la gent es ficava passada la mitjanit d’amagat als boscos sagrats, esperant que ningú delatés les seves pregàries prohibides. [Dudina, a poet and intellectual from the republican capital, Ioshkar-Ola, expressed pride that her people had regained the possibility to practice their traditional faith. In Soviet times, she said, villagers would sneak out to the sacred groves after midnight, hoping that nobody would report their forbidden prayers.]
A l’article del Moscow Times també el rector local de l’esglèsia ortodoxa en dóna el seu parer. Respectuòs, com caldria esperar, envers els mari i les seves creences que al nord de la seva república són les majoritàries. Sortosament la influència de l’islam a la República de Mari ha estat mínima.
Girona, 28 de febrer de 2009. Un grapat d’individus que actuen en nom de la Plataforma Aturem la Guerra porten a terme una manifestació per tal de reclamar el boicot a l’Estat d’Israel, arran de l’aleshores recent i sagnant campanya militar a Gaza. La protesta, però, no té lloc davant de cap representació consular, comercial o turística del país que volen reprovar, sinó davant de la Llibreria Sefarad, un comerç particular al cor del Barri Vell gironí que ven llibres i altres objectes relacionats amb la història i la tradició jueves.
En les octavilles que els manifestants reparteixen per tal de justificar la seva acció s’hi “denuncia” que l’esmentat comerç té llibres “que són propaganda sionista” i s’hi diu, comminatòriament, que “cal clarificar l’oferta cultural de la Llibreria Sefarad”. Deixebles tal vegada inconscients del doctor Joseph Goebbels, els joves activistes (que no porten camises brunes i corretjams, sinó kúfies palestines) es consideren, doncs, amb autoritat ideològica i moral per decidir quins llibres són d’història i quins de propaganda, quins són bons i quins dolents. I proposen de forma oberta censurar, expurgar (cremar al carrer encara no…) els productes culturals que, dins la més estricta legalitat democràtica, ofereix un establiment privat, a fi d’eliminar-ne aquells que contradiguin la seva dogmàtica veritat. És exactament allò que feien els nazis a l’Alemanya dels anys 30, abans de començar a fer coses pitjors.
Per descomptat que els dos episodis ressenyats van merèixer la condemna dels col·lectius directament concernits. A Girona, setmanes després dels fets, es va publicar un enèrgic article-manifest “en defensa de la cultura i contra el nou antisemitisme” que subscrivien tots els llibreters de la ciutat i algunes altres persones. A Madrid, desenes de professors de la Complutense van signar un text de rebuig de les accions i expressions de caire antisemita, i en defensa del debat lliure. Tot plegat, però, ha quedat molt circumscrit a l’àmbit local, com si es tractés de dues anècdotes desagradables. Quan, a parer meu, són dues puntes d’un iceberg.
El tema és delicat i, per tant, voldria ser curós i precís a l’hora de descriure’l, al mateix temps que voldria fer-ho sense eufemismes ni embuts. D’un cert temps ençà són perceptibles, en el si de moviments, plataformes i mobilitzacions per altra banda ben legítims –contra la guerra, a favor del poble palestí, contra el pla Bolonya, etcètera– actituds i conductes obertament totalitàries, si bé disfressades amb un embolcall, amb una retòrica d’esquerra antisistema. A les universitats catalanes, durant aquest curs que ara finalitza, n’hem tingut exemples abundants: ocupacions de facultats i vagues estudiantils imposades de manera coactiva per piquets que no representaven ni l’1% de l’alumnat afectat; votacions assembleàries manipulades de manera flagrant; pasquins anònims plens d’insults i calúmnies contra professors o estudiants que havien comès el crim de defensar idees diferents; brots de violència…
Els casos que he recollit al començament d’aquest article resulten força impactants perquè, amb l’excusa de criticar o denunciar l’Estat d’Israel, cauen en la judeofòbia explícita, en l’antisemitisme de manual. Però el problema és més extens: els atacs contra el pensament lliure, la criminalització del discrepant, el rebuig de la llibertat d’expressió si aquesta no es posa al servei del dogma progre o esquerranós de torn, la tendència a organitzar actes de repudio per l’estil dels que s’escenifiquen a la Cuba castrista contra els dissidents, totes aquestes coses han començat a adquirir entre nosaltres carta de naturalesa, a ser acceptades, disculpades o minimitzades per sectors considerables de l’opinió publicada. I això hauria d’inquietar qualsevol demòcrata conseqüent.
No, no es tracta de fer alarmisme al voltant de l’ou de la serp. Simplement convé subratllar, a la llum de la història, que les èpoques de crisi econòmica i social engreixen tant els reflexos i els discursos totalitaris com el seu poder de seducció. I que l’Europa dels anys 1930 i 1940 va veure com podia ser-ne, de fluida, la frontera entre totalitaris d’esquerres i totalitaris de dretes. N’hi ha prou de recordar Jacques Doriot, un obrer genuí, alt dirigent del comunisme francès, diputat i alcalde roig de Saint-Denis…, que el 1936 fundà el feixista Parti Populaire Français, quatre anys després abraçà fervorosament la col·laboració amb els nazis, i acabà convertit en un dels més fanàtics esbirros estrangers de Hitler.
Bucarest, 1989. Darrer any de la dictadura comunista d’en Ceausescu. Eva, de 17 anys, viu amb els seus pares i el seu germà Lalalilu de 7 anys. Un dia Eva i el seu amistançat trenquen accidentalment un bust d’en Ceausescu a l’escola. Són forçats a confessar el seu crim front un comitè disciplinari. Eva és expulsada de l’escola i duta a un reformatori per ser reeducada. Hi troba l’Andrei i decideix fugir de Romania amb ell. Lalalilu és cada vegada més i més convençut que Ceausescu és el motiu bàsic de la decisió d’Eva de fugir. Així què, amb els seus amics, arranja un pla per matar el dictador.
Cum mi-am petrecut sfarsitul lumii, dit altrement Com vaig celebrar la fi del món, es situa a la revolta popular dels romanesos per alliberar-se de la dictadura d’en Ceaucescu. Reeixida, sortosament, al contrari de la revolta popular dels hongaresos del 1956 contra la també dictadura comunista que els ofegava.
La meitat dels conversos danesos a l’islam creuen aquest més important que la democràcia i això és perque seva majoria procedeixen del postcomunisme. Ho explica un estudi de l’antropòloga Tina Gudrun, publicat al seu llibre Els Nous Musulmans a Dinamarca, on constata que entre els islamitzats danesos hi sovintegen tants postcomunistes perque s’hi encabeix fàcilment el seu rebuig contra la democràcia.
L’esgotament de les idees d’aquestes esquerres, que han omplert aquest buit amb un immigracionisme que acostuma a degenerar i ser simultani a un discurs molt rancuniòs i ple d’odi contra la identitat etnocultural europea, fan que l’islamització d’aquesta mena de babaus sigui plenament coherent amb el seu pensament.
Odien Europa perque mai va cedir a la seva ideología, perque els europeus l’han superada i enterrada. És per això que el comunisme que abans parlava de salvar els treballadors europeus ha passat amb aquests postcomunistes a ser un discurs de venjança i anihilació contra aquesta Europa que l’ha vençut.
Mitjançant l’islam perque ambdos comparteixen el mateix odi envers la nostra identitat etnocultural. Pero també perque l’islam fa servir aquest discurs immigracionista, multi o interculturalista com ara s’anomena, com a eina per convèncer als europeus amb les seves mateixes paraules de que la seva obligació i el millor que poden fer es deixar-se islamitzar passivament.
Sortosament entre els joves europeus n’hi han molts que no s’empassen el discurs de la culpabilitat europea de l’immigracionisme en la seva versió d’esquerres. Ni tampoc el discurs cruament economicista, segons el que Europa només te futur si s’omple massificadament d’immigració, de la seva versió de dreta. A aquests joves que sí creiem en el futur d’Europa, sense renunciar a la nostra identitat etnocultural i a desemvolupar-la en tot el seu potencial i pluralitat, ens espera un protagonisme cabdal properament.
