Obama no és negre segons un crític cultural de la universitat d’Illinois als EUA, entrevistat a La Vanguardia, per qui a aquestes eleccions tal com diuen els votants d’Obama la raça ja no importa. 

Pero a l’estat de Mississipi, amb un 37% de població negre -és el 12% de la població als EUA-, l’ha votat el 90% de l’electorat negre. Front només el 30% de l’electorat blanc. 

Malgrat que quant a politiques socials la Clinton és més d’esquerres que l’Obama. Ella diu voler una sanitat pública a l’estil europeu al contrari d’ell que diu tenir-ne prou amb el vigent només lleugerament retocat.

A l’estat de Mississipi, un dels més pobres dels EUA, és evident que els convé el model sanitari de Clinton. Obama ha estat, tanmateix, el guanyador gràcies al massiu suport negre. Això a aquestes eleccions on es suposa superada la identitat racial als EUA. 

Encara hi ha més.

Gent com l’entrevistat insisteixen, com si fos negatiu, en que la base electoral de Clinton són blancs de classe treballadora. Va palesar-se per exemple a les importants primaries d’Ohio on, gracies al seu suport, aquesta va guanyar clarament l’Obama.

Mentre li sembla molt engrescadora i legitima la massiva fidelitat de l’electorat negre envers Obama -fidelitat racial-.

D’altre banda l’Obama reb suport d’una minoria de blancs pero d’ingressos més alts que els votants blancs de la Clinton.

En són un bon exemple els rics ex-hippies de San Francisco i el seu diari de referència San Francisco Chronicle abrandadament favorable a Obama. Gent de la mateixa generació que l’entrevistat, del 1948, típic exemplar de la generació del ‘68.

És interessant constatar el mateix amb ICV a Catalunya. Els seus votants, els pocs que els resten, són professionals liberals acomodats. A les darreres eleccions els seus vots han minvat fortament a ciutats com Santa Coloma de Gramenet. Alhora augmentant feblement, sense compensar la davallada propera a l’extraparlamentarisme, a d’altres com Sant Cugat.

Són els coneguts com a bobos, bourgeois bohème, a França.

El millor és, tanmateix, que aquest crític cultural pretèn alliçonar-nos als europeus.

Diu que ens calen els 30 llargs anys de diversity training viscuts als EUA. Això dels 30 anys és molt aclaridor. És el temps passat ençà el ‘68 -inspirat en la sagnant revolució cultural d’en Mao, responsable de l’invasió del Tibet al 1959 i de la immigració aculturalitzadora xinesa que s’hi pateix-.

Sense adonar-se que els EUA no són el mateix que Europa, sense tenir present aquest mateix principi del respecte a la diversitat del que vol alliçonar-nos.

També sense assabentar-se que als EUA comencen a estar saturats i farts del seu diversity training o adoctrinament intercultural inspirat en el maoisme.

Geraldine Ferraro és una veterana i respectada democrata, la primera dona candidata a vicepresident dels EUA, i va dir fa poc que Si l’Obama fos un home blanc no estaría a la seva posició -If Obama was a white man, he would not be in this position. And if he was a woman, he would not be in this position. He happens to be very lucky to be who he is. And the country is caught up in the concept-

Perque de les seves qualitats politiques no n’ha demostrat gaire. Tampoc del seu projecte de govern excepte repetir, molt il.lusionat això si, el seu lema yes, we can.

La negror de l’Obama, el suposat postnegre, sembla ser més enllà de tota la seva cantarella tan il.lusionadora com buida el seu gairebé únic projecte politic. 

Cal dir que la Geraldine Ferraro va ser titllada de racista? Segur que no.

Pero si cal dir que malgrat això s’ha reafirmat en les seves declaracions. Fins i tot va respondre, farta de collonades, Crec sincerament que em blasmen per ser blanca -Racism works in two different directions. I really think they’re attacking me because I’m white. How’s that?-

Sembla que el diversity training comença a cansar als EUA. Per què publica ara La Vanguardia, diari de dretes segons diuen, una entrevista a aquest crític cultural a les primeres planes del diari per conminar-nos a empassar-nos-lo?

Per què volen aplicar a la realitat d’Europa models dels EUA sense respectar-la, precisament, com expressió de la diversitat? Per imposar una mena de postEuropa resultat de les seves fantasies immigracionistes?

L’efecte de la regularització dels treballadors immigrants que es va fer a l’Estat el 2005 s’ha acabat i la conseqüència és que tornen a augmentar els estrangers que treballen sense permís i el volum de l’economia submergida. El sindicat CCOO va posar números ahir a aquesta realitat: de les persones que va atendre l’any passat el Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITE), el 43,3% no tenien autorització per treballar, mentre que l’any anterior els que estaven en aquesta situació eren el 35%.

(…) 

El secretari d’immigració de CCOO, Ghassan Saliba, va destacar ahir, amb certa preocupació, que el volum de treballadors que hi ha al mercat laboral clandestí arriba gairebé al nivell que tenia els anys anteriors al procés de regularització del 2005.

_ _ _ _ _

D’immigració s’ha parlat a la campanya electoral pero sense dir-ne res. Entre el PP i el PSOE, que s’han repartit demagògica i còmodament els papers per satisfer el seu respectiu públic i recollir-ne els vots a les properes eleccions, s’han obviat noticies com aquesta -publicada a l’Avui- i la pregunta evident que generen.

Qui encetarà aquesta regularització si guanya les eleccions, PP o PSOE?

Qualsevol d’ambdos partits. La resposta és també evident. Ens ho han aclarit tant el PSOE com el PP en acusar-se mutuament, i demostrar-ho amb tota mena de proves, d’haver ja encetat ambdos altres regularitzacions massives. Uns perque volen mà d’obra barata per l’empresariat per fer-lo competitiu i els altres perque veuen en els immigrants la seva futura clientel.la electoral, del PP i el PSOE en podem esperar el mateix.

Com es deia? -escriu l’Obama- No aconsegueixo enrecordar-me’n; només era un altre home lluny de la seva llar, un dels molts fills de les antigues colònies (…) que ara trencaven les barricades dels seus antics amos i organitzaven la seva pròpia invasió, caótica i pobre. I, tanmateix, mentre caminavem envers la Rambla, vaig sentir que el coneixia millor que ningú; què, encara que vinguessim de llocs oposats del món, d’alguna forma feiem el mateix viatge

L’Obama explica al seu llibre Dreams from My Father: A Story of Race and Inheritance com passeja per la Rambla de Barcelona amb un senegalès que s’ha trobat de camí a la capital de la nació catalana. Viatjant per Europa abans d’anar a Kènia a veure el seu pare. No el veia ençà va abandonar a la seva mare blanca i a ell de nen.

El titol del llibre és molt aclaridor. És Una Historia de Raça i Herència -A Story of Race and Inheritance-, de la negre i africana en concret. De com reinvindica i assumeix plenament la seva raça i herència. Fet valorat positivament el diari espanyol que en cita aquest fragment. I és positiu, pero només si es comparteix la mateixa tonalitat de pell que l’Obama -raça, fent servir la seva paraula-?

L’Obama no només diu sentir-se intima i infinitament més identificat amb aquest senegalès com negre, per un sentit de consciència i solidaritat racial considerat natural i valorat molt positivament per aquest diari, que amb tots els europeus amb qui es creua a la Rambla de Barcelona.

També s’alegra del que anomena literalment invasió d’Europa per aquest senegalès i milions d’altres africans, asiatics i amerindis.

Burxant en la suposada i tòpica culpabilitat europea amb l’excusa del colonialisme. Sobre el que insisteix sempre, també, l’immigracionisme. Falsa culpabilitat perque el Senegal va ser colònia francesa només cent anys. Si ho comparem amb l’islam i els àrabs, que ja al segle XI van forçar la seva islamització, està clar que es juga molt brut en insistir tant en el tòpic de la culpa europea. Més encara en ni esmentar el colonialisme araboislamic.

Senegalesos i àrabs comerciaven intensament amb esclaus, amb altres negres africans que ells mateixos capturaven i esclavitzaven, molt abans de que els europeus s’apropessin al Senegal.

Els europeus van ser, d’altre banda, qui van acabar amb el comerç d’esclaus i l’esclavitud. Ni àrabs ni senegalesos que, a sobre, s’hi van resistir pels calers que en feien.

Així que aquest senegalès amb qui tant identificat se sent l’Obama és amb tota probabilitat descenent directe de comerciants d’esclaus negres i africans. Si es vol parlar de culpes fem-ho. Yes, we can. Repartint-les com cal, justament.

Pero que això sigui cert o no importa poc. Serveix com a mitjà per exigir l’entrada d’immigrants a Europa i exigir que es cedeixi a les seves demandes, com per exemple la xaria a Anglaterra, com a greuge que el europeus tenim el deure de pagar. Tal com fa l’Obama a aquest fragment. Expressant una latent rancúnia i un cert anhel de revenja envers els europeus, com a negre i afroamericà que diu ser, gens recomanable en algú que vol presidir els EUA.

Sobta aquesta actitud d’Obama sabent que van ser els seus avis materns, blancs, qui en van tenir cura de nen. Proporcionant-li tot el suport i l’accès a l’educació que han estat bàsics per formar-lo i ser ara candidat a presidir els EUA.