En Popek és un lluitador polonès de pesos pesats que, a més, fa música tan bona com aquesta. La seva coordinació amb els punys és la mateixa que el seu sentit del ritme amb la música.

A més de gaudir d’un sentit de l’humor i una lucidesa infinitament per sobre dels babaus que s’esveren en adonar-se de com fàcilment es trenquen els seus buits dogmes, en prendre’s tan seriosament a si mateixos creient-se una mena d’autoritat moral alliçonadora i castigadora dels joves europeus dolents -culpables de passar-ne com a obsolets i patètics que són i pensar lliurement més enllà-, els eslovens Laibach fan també una música molt ballable.

Abans d’ofendre’s no seria millor llegir el text que apareix al video?

Aquesta cancó s’anomena Das Spiel Ist Aus.

En català S’ha acabat el joc i en anglès The Game is Up.

Europa està arribant a un punt d’inflexió decisiu. Ja no hi ha marxa enrere.

Canten en alemany. El text del seu video apareix en anglès i rus.

Les llengües de les tres potències europees que ja fa molt de temps gairebé van anihilar Europa. De tres projectes politics pels que van sacrificar-se milions de persones i als que altres milions van ser-ne sacrificades. Ens n’hem recuperat materialment. Pero no ho hem superat com a civilització, com a identitat etnocultural, no hem tancat la ferida que nosaltres mateixos vam fer-nos. Cal tancar-la d’una vegada i per sempre. Mirar envers el futur i avançar-hi. Abans sigui massa tard i el món, el futur, ens deixi enrere. Perque mentre nosaltres ens turmentem i obcequem per les nostres errades altres que n’han comès d’iguals, o pitjors, les obliden sense remordiment. No hem de fer-nos perdonar res.

La vella generació del ‘68, del que enguany s’ha cel.lebrat un altre avorrit i encara més ridicul aniversari, començarà aviat a desaparèixer. Pren el seu espai el jovent europeu. Sense arrosegar patètics complexes del passat. Deleròs de bastir una nova Europa sense renunciar a la seva identitat plural. Basant-se fermament en les nostres arrels, com el nostre millor i més valuos potencial, per projectar-nos al futur i abastar l’infinit.

Triarii s’anomenaven els legionaris a la tercera i darrere linia de les legions de la República Romana. Eren sobre qui queia tot el pes i tota la responsabilitat del combat si les dues primeres linies de legionaris -Hastati i Principes- eren vençudes per l’enemic. Qui als moments desesperats, quan tot semblava perdut, redreçava el combat ressolent-lo implacable i victoriosament. El seu nom deriva del llatí tres de l’arrel indoeuropea *trei-.

És en aquests ferotges legionaris, els veterans més endurits i experimentats, en qui s’inspira la banda alemanya Triarii que fa música electronica on combina el neoclassicisme amb sonoritats marcials industrials.

Una banda polèmica i maleïda com poques enguany, els alemanys Von Thronstahl, que etziben amb la seva música provocació real a aquesta Europa massa plena de babaus jugant a ser rebels pel passiu consum de masses que es conformen amb la primera merda que els posen davant.

Els seus membres van començar fent punk i ara barregen la música electronica dita marcial industrial amb eteri neofolk. Mantenint, tanmateix, la mateixa actitud irada. Palesada a la música pero també a les lletres, molt bones, no en perdeu detall.

Les semblances amb els Der Blutharsch, ressenyats a un post anterior, són moltes. Pero si la música d’aquests és com sang esquitxada i coagulada sobre la neu, de fet això significa el seu nom en alemany antic pel que diuen, els Von Thronstahl són com els raigs del Sol que esvaeixen els núvols més amenaçadors. Il.luminant amb força aquesta Europa sobre la que darrerement s’abraona la foscor.

Barregen música d’arrels europees d’inspiració bàsicament baixmedieval i renaixentista amb música electrònica assolint un resultat realment reeixit i, com si no n’hi haguès prou, molt ballable.

Perfecte per ser ballat fins ben entrada la matinada, fins entrar en extasi i comunió amb els déus. Són alemanys i canten en francès, italià, portuguès i occità a més d’en alemany. Fent-ho proven com s’estimen la nostra diversitat de la que, tanmateix, només n’abasten una petita part.

Perfecte, en síntesi, com exemple de l’arqueofuturisme fet música.