Take your fucking guilt
I don’t need it, I don’t want it

Look at what we’ve build
You can’t see it, you’ll never see it
TAKE YOUR FUCKING GUILT
I don’t need it, I DON’T WANT IT

LOOK AT WHAT WE’VE BUILD
You can’t see it, YOU’LL NEVER SEE IT.
No!!

Words not spoken and things unsaid
All I know is that I never look back with regret
For the times I wasted along the way
I’ve seen all a lot of things and I never can explain
But I’ll never let it get to me
Cause there’s nowhere I would rather be
Looking forward, the future’s bright
Seize the day, I walk my line.

Take your fucking guilt
I don’t need it, I don’t want it

Look at what we’ve build
You can’t see it, you’ll never see it
TAKE YOUR FUCKING GUILT
I don’t need it, I DON’T WANT IT

LOOK AT WHAT WE’VE BUILD
You can’t see it, YOU’LL NEVER SEE IT.

Take your fucking guilt!!!
TAKE YOUR FUCKING GUILT!!!

_ _ _ _ _

Take your guilt… endueix-te la teva culpa.

Hardcore europeu, des dels Països Baixos, mostrant al món com el jovent d’Europa lidera enguany la superació de patètics complexos de culpa de generacions anteriors que semblen maldar en carregar-li.

La inmigració transfereix riquesa de les classes més pobres a les classes mitjanes i altes.

Crea perdedors i guanyadors?

Sí. En permetre l’entrada d’immigrants, l’estat subvenciona a les classes altes i mitjanes. Paga amb els impostos de tothom els serveis i les pensions per acollir més treballadors foranis i així els empresaris es beneficien de pagar sous més baixos i les classes mitjanes aconsegueixen treballadors de la llar més barats.

Però, qui vol tenir cura de vells?

Abans havien treballadors nascuts al pais que feien aquestes feines…

Ara no volen fer-les.

No les volen fer pel sou que cobren els immigrants per fer-les.

És curiòs que aquí els defensors de la immigració són l’esquerra i els sindicats.

A l’inrevés que als EUA. Allà els sindicats sempre han protestat per la immigració, perque fa caure els sous i degrada l’estat del benestar. Pero enguany els sindicats han estat desmantellats.

No han estat gaire reeixits.

Cap ni un. Als EUA quan parlen els diners, els altres perden. Els empresaris sempre demanen més immigració per pagar sous més baixos i després aconsegueixen que tots paguem amb els nostres impostos la major despesa de serveis públics que suposa aquesta immigració de la que només aquests se’n beneficien. Els pobres carreguen amb els costos d’adaptació de l’immigrant als seus barris i als serveis públics.

Ser antiimmigració queda fatxa.

Els intel.lectuals i la premsa no han de competir amb immigrants que cobren menys pel mateix treball. I, a més, es senten generosos i solidaris en donar-los suport. De passada, aconsegueixen un servei domèstic més barat.

Envers on anem?

Als EUA el govern anava a proclamar una nova regularització pels immigrants il.legals pero, al final, malgrat la pressió dels empresaris, l’elit dirigent i la premsa no l’han proclamada. Ja veurem.

Es veurà un canvi restrictiu?

No crec. El mecanisme de la immigració segueix i seguirà transferint riquesa de les classes baixes a mitjanes i altes, que són les que decideixen. Per això res canviarà. Fíxi’s als candidats a la presidència…

No n’hi ha cap antiimmigració?

Els tres: McCain, Obama i Clinton són favorables a la amnistia pels il.legals. Només hi ha un factor que aturaria la immigració…

Quin?

Aquí a Europa, potser sigui la identitat cultural nacional i la por a perdre-la la poderosa raó que mogui vots i politics…

L’economista George J. Borjas és una de les autoritats al debat sobre la immigració als EUA.

Veient el que diu, en aquest cas a una entrevista a La Vanguardia, això te molt de mèrit.

Pero no tant en descobrir res que no sàpiga ja molta gent com per dir-ho a la cara dels immigracionistes.

Amb arguments perfecta i sòlidament documentats, dificilment rebatibles i encara menys amb la seva habitual cantarella esmicolada sense miraments a aquesta entrevista, arguments que el seu origen com immigrant cubà rebla definitivament.

On est chez nous!!

Som a casa nostra!!

Clamen orgullosos i desafiants els joves europeus revoltats que s’enfronten als carrers de la seva ciutat d’Anderlecht, a Flandes, contra les bandes de marroquins que van reptar-los mitjançant un blog a lluitar pel seu control el passat 23 de maig -a un post previ s’explica com va començar tot.-

Retirat de Live Leak per greus i versemblants amenaces als seus treballadors immediatament després de publicar-s’hi, condemnat pel Consell d’Europa des d’ara conegut com el Consell dels Cobards d’Europa en fer-ho per simple pànic, condemnat fins i tot pel secretari general de l’ONU patèticament condescendent amb els països islamitzats, etc. 

Titllat també de tenir un contingut inapropiat a Dailymotion i Youtube pels creients de la religion of peace dita així pels immigracionistes que, probablement, han estat tan babaus d’ajudar-los a dificultar-hi l’accès. 

Malgrat tot aquí està Fitna per veure’l, a desgrat dels qui tant malden per obstaculitzar-ho, lliure de censures:

És un film de combat, dur, sense concessions. Ja n’hi han més que prou, dia rere dia, a la majoria de mitjans. En calen més encara?

El film és criticable, com tot, pero això no justifica la histèrica censura que pateix juntament amb el seu autor Geert Wilders.

Les veritats ofenen.

És per això que s’ha desfermat aquesta histeria contra Fitna. 

Personalment no m’importa gens si algú és musulmà o no ho és.

Pero si m’importa, i molt, que es cregui amb dret a dir als europeus com hem de parlar, pensar i en sintesi viure.

Cal deixar ben clar que no permetrem que ho facin. Ni fent servir els immigracionistes que són, malauradament, massa babaus per adonar-se’n.  

Com fa Aref Ali Nayed, entrevistat a El Pais com portavoz de los musulmanes en el diálogo con los cristianos en proclamar que en Europa siempre han existido, en minoría, oscuras fuerzas demoniácas. En el pasado focalizaron su odio en nuestros hermanos y hermanas judíos con el trágico y horrible resultado de todos conocido. Esas mismas fuerzas ahora dirigen su odio vehemente contra el islam y los musulmanes. Rezo para que Europa tenga la sabiduría de evaluar correctamente a quién se enfrenta. Pueden cambiar el objetivo de su odio, pero son básicamente las mismas que protagonizaron el más negro capítulo de la historia de Europa. No debemos permitir que se escondan detrás de los llamamientos a la libertad de expresión, una libertad que todos defendemos.

Forces demoniaques? Es pot prendre seriosament, d’entrada, algú que diu collonades semblants?

Judeofòbia? A Europa se n’ha fet una molt seriosa autocrítica. N’han fet als països islamitzats? No sap que gairebé tots els jueus del Magreb van anar a viure a Israel tan aviat van poder, només proclamar-se la seva independència, després de patir segles de repressió pels musulmans a Marroc, Algeria i Tunisia? Estàn disposats a reconèixer Israel i a conviure-hi pacíficament? Quan canviï l’actitud dels musulmans envers Israel llavors podrà prendre’s una mica més seriosament el que diu.

Encara que si algú ha de donar explicacions per judeofòbia a Europa són els immigracionistes més abrandats i les esquerres més entusiastes amb els musulmans. Són qui més hostilitat expressa envers els jueus. Imitant els seus herois islàmics.

Llibertat d’expressió? En donen exemple amenaçant tothom qui emet el film Fitna, pretenent censurar-lo?

A l’entrevista també repeteix, com es habitual, la xerrameca immigracionista sobre la culpabilitat europea. Hi burxa per justificar el tancament de tretze esglesies protestants a Algeria. Sembla no tenir present que si Algèria és un pais islamitzat es degut a l’invasió arabomusulmana que va patir al segle VII.  

Sembla no tenir present que l’islam ha estat, i és, agressivament colonialista i xenòfob. Com ara ho constatem a Europa, una altre vegada, ja que pateix les seves escomeses des de l’antigor. Com ho han constatat nombroses identitats etnoculturals al decurs dels darrers segles.

Un altre exemple, aquest portavoz de los musulmanes en el diálogo con los cristianos, d’islàmica hipocresia. Que en Geert Wilders descobreix en tota la seva sagnant cruesa. 

Segons Aref Ali Nayed en los últimos tiempos hay una fastidiosa tendencia a provocar repetidamente a los musulmanes. Al contrari, som els europeus que comencen a respondre a les seves provocacions. La paciència, de la que han abusat prou, se’ns esgota. Pot fer de victima tot el que vulgui. No li servirà de res. Cada vegada confòn, sortosament, a menys europeus.

Obama no és negre segons un crític cultural de la universitat d’Illinois als EUA, entrevistat a La Vanguardia, per qui a aquestes eleccions tal com diuen els votants d’Obama la raça ja no importa. 

Pero a l’estat de Mississipi, amb un 37% de població negre -és el 12% de la població als EUA-, l’ha votat el 90% de l’electorat negre. Front només el 30% de l’electorat blanc. 

Malgrat que quant a politiques socials la Clinton és més d’esquerres que l’Obama. Ella diu voler una sanitat pública a l’estil europeu al contrari d’ell que diu tenir-ne prou amb el vigent només lleugerament retocat.

A l’estat de Mississipi, un dels més pobres dels EUA, és evident que els convé el model sanitari de Clinton. Obama ha estat, tanmateix, el guanyador gràcies al massiu suport negre. Això a aquestes eleccions on es suposa superada la identitat racial als EUA. 

Encara hi ha més.

Gent com l’entrevistat insisteixen, com si fos negatiu, en que la base electoral de Clinton són blancs de classe treballadora. Va palesar-se per exemple a les importants primaries d’Ohio on, gracies al seu suport, aquesta va guanyar clarament l’Obama.

Mentre li sembla molt engrescadora i legitima la massiva fidelitat de l’electorat negre envers Obama -fidelitat racial-.

D’altre banda l’Obama reb suport d’una minoria de blancs pero d’ingressos més alts que els votants blancs de la Clinton.

En són un bon exemple els rics ex-hippies de San Francisco i el seu diari de referència San Francisco Chronicle abrandadament favorable a Obama. Gent de la mateixa generació que l’entrevistat, del 1948, típic exemplar de la generació del ‘68.

És interessant constatar el mateix amb ICV a Catalunya. Els seus votants, els pocs que els resten, són professionals liberals acomodats. A les darreres eleccions els seus vots han minvat fortament a ciutats com Santa Coloma de Gramenet. Alhora augmentant feblement, sense compensar la davallada propera a l’extraparlamentarisme, a d’altres com Sant Cugat.

Són els coneguts com a bobos, bourgeois bohème, a França.

El millor és, tanmateix, que aquest crític cultural pretèn alliçonar-nos als europeus.

Diu que ens calen els 30 llargs anys de diversity training viscuts als EUA. Això dels 30 anys és molt aclaridor. És el temps passat ençà el ‘68 -inspirat en la sagnant revolució cultural d’en Mao, responsable de l’invasió del Tibet al 1959 i de la immigració aculturalitzadora xinesa que s’hi pateix-.

Sense adonar-se que els EUA no són el mateix que Europa, sense tenir present aquest mateix principi del respecte a la diversitat del que vol alliçonar-nos.

També sense assabentar-se que als EUA comencen a estar saturats i farts del seu diversity training o adoctrinament intercultural inspirat en el maoisme.

Geraldine Ferraro és una veterana i respectada democrata, la primera dona candidata a vicepresident dels EUA, i va dir fa poc que Si l’Obama fos un home blanc no estaría a la seva posició -If Obama was a white man, he would not be in this position. And if he was a woman, he would not be in this position. He happens to be very lucky to be who he is. And the country is caught up in the concept-

Perque de les seves qualitats politiques no n’ha demostrat gaire. Tampoc del seu projecte de govern excepte repetir, molt il.lusionat això si, el seu lema yes, we can.

La negror de l’Obama, el suposat postnegre, sembla ser més enllà de tota la seva cantarella tan il.lusionadora com buida el seu gairebé únic projecte politic. 

Cal dir que la Geraldine Ferraro va ser titllada de racista? Segur que no.

Pero si cal dir que malgrat això s’ha reafirmat en les seves declaracions. Fins i tot va respondre, farta de collonades, Crec sincerament que em blasmen per ser blanca -Racism works in two different directions. I really think they’re attacking me because I’m white. How’s that?-

Sembla que el diversity training comença a cansar als EUA. Per què publica ara La Vanguardia, diari de dretes segons diuen, una entrevista a aquest crític cultural a les primeres planes del diari per conminar-nos a empassar-nos-lo?

Per què volen aplicar a la realitat d’Europa models dels EUA sense respectar-la, precisament, com expressió de la diversitat? Per imposar una mena de postEuropa resultat de les seves fantasies immigracionistes?

Triarii s’anomenaven els legionaris a la tercera i darrere linia de les legions de la República Romana. Eren sobre qui queia tot el pes i tota la responsabilitat del combat si les dues primeres linies de legionaris -Hastati i Principes- eren vençudes per l’enemic. Qui als moments desesperats, quan tot semblava perdut, redreçava el combat ressolent-lo implacable i victoriosament. El seu nom deriva del llatí tres de l’arrel indoeuropea *trei-.

És en aquests ferotges legionaris, els veterans més endurits i experimentats, en qui s’inspira la banda alemanya Triarii que fa música electronica on combina el neoclassicisme amb sonoritats marcials industrials.

Això mateix; el Gran Mufti de Siria, admirador del conegut judeòfob i nazi David Duke que va estar a Barcelona fa poques setmanes, és el mateix Gran Mufti de Siria convidat fa uns dies al Parlament Europeu per donar una bonica xerrada sobre la llibertat i la tolerància i la pau i etc.

Val a dir que és una de les màximes autoritats religioses islàmiques.

Els eurodiputats van presentar-lo com exemple d’entendridora entesa entre Europa i els països islamitzats -i els milions de musulmans presents a aquesta-, en motiu de l’Any Europeu del Diàleg Intercultural.

Saben els diputats del Parlament Europeu que l’aplaudien entusiasticament que el Gran Mufti de Siria va rebre amb tots els honors oficials el conegut judeòfob David Duke a Damasc no fa gaire?

El mateix Duke també molt ben rebut a Teheràn pel dictador iranià Ahmadinejad que, com el Gran Mufti de Siria, va lloar els seus llibres on vomita un odi malaltís contra els jueus negant-ne l’Holocaust.

L’aplaudeixen malgrat haver-nos alliçonat hipòcritament sobre la llibertat, exigint-nos el control estricte dels mitjans perque no vol veure mai més res semblant a les caricatures daneses sobre Mahoma? Malgrat haver declarat que el vessament de sang que pugui produir-se de no fer-ho pesarà sobre la nostra consciència, amenaçant-nos amb poca subtilesa?

Tot això no els suposa cap problema.

Pel contrari, estàn disposats a censurar els mitjans com exigeix en Ahmad Badr al-Din Hassoun, el Gran Mufti de Siria, quan esmentin l’islam i la immigració musulmana a Europa.

Ho ha aclarit en Jorge Sampaio, president de Portugal entre 1996 i 2006, a una entrevista a un diari espanyol dient que queremos trabajar con los medios y cooperar en el desarrollo de los objetivos fundamentales de la Alianza de Civilizaciones y potenciar el entendimiento y la tolerancia. Los medios de comunicación deben jugar aquí un papel fundamental.

Afegint que estàn desemvolupant un Mecanisme de Resposta Mediàtica Ràpida que defineix com un pool, un equipo de profesores, periodistas, intelectuales preparados para actuar en situaciones concretas en función de los principios de la Alianza.

Censuraràn el film holandès que ja està creant una histèria islàmica només comparable amb la crisi de les caricatures daneses, malgrat ni haver estat encara visionat per ningú, obeint les exigències del Gran Mufti de Siria demanant-ne expressament la prohibició? Començarà amb això el Sampaio?

És colpidor veure com fan tot el possible per no ofendre la sensibilitat cultural islàmica, immigrant en general, passant-se la nostra sensibilitat cultural europea pels collons. O pel turbant del Gran Mufti de Siria.

En acabat, on són els antifas que van protestar contra en Duke a la llibreria de Barcelona? Si fos musulmà l’haurien deixat en pau com fan amb el Gran Muftí de Siria i d’altres?

Com podem valorar, respectar i garantir la diversitat etnocultural del món sense valorar i respectar d’entrada la nostra identitat etnocultural europea? Nosaltres som una expressió d’aquesta pluralitat del món i, ara mateix, una de les més amenaçades en el futur proper.

Estar orgullòs de ser europeu, sent conscient de les nostres errades i defectes -sense l’etnomassoquisme babau dels immigracionistes- per superar-los i alliberar tot el nostre potencial que tantes fites positives ha assolit al decurs dels segles, és el millor que podem fer per garantir aquesta pluralitat.