De la mateixa manera que em vaig emocionar molt quan vaig saber que el Vaticà incorporaria neologismes com ara e-mail, xat, internet o sexe telefònic al llatí per poder tipificar nous pecats, m’he emocionat molt en saber que aquest any, les autoritats de l’Aràbia Saudita, per determinar el dia que comença el Ramadà, han aprovat l’ús de telescopis. Fins ara, el mètode tradicional era fer-ho a ull. El creient mirava el cel estrellat i quan veia el quart creixent o hilal sabia que començava el dejuni. Ja m’imagino que no deu ser pels defectes del sistema que a la majoria de països àrabs el Ramadà va començar divendres, però a Líbia, en canvi, va començar dijous. Durant el més del Ramadà el fidel no menja, no beu i no copula des de l’albada fins que el sol es pon.
Per mi, que ja em sembla difícil la Quaresma, no menjar i no beure fins que es fa de nit em sembla heroic. En canvi, això de no copular fins que el sol es pon no ho veig tan sacrificat. La canalla, la feina i l’horari d’obertura de les discoteques ja t’hi obliga encara que no facis el Ramadà.
El cas és que veig molt bé que s’apliquin les noves tecnologiesa les qüestions religioses. Perquè quan Déu nostre senyor va dictar les lleis, el món no era el d’ara. Per exemple, la Quaresma ja no és el que era. De fet, ja estic desitjant que arribi, per anar-me a sacrificar a l’Hispània (que fan un bacallà per plorar).
Aurora boreal
Amb això vull dir que, fa segles, quan el profeta va dictar les lleis els musulmans no emigraven com ara. El profeta, en la seva immensa sapiència, no va preveure que ara hi hauria musulmans al Cap Nord. I allà el Ramadà es fa una mica més difícil, perquè la nit dura sis mesos. Però cap creient no es pot passar sis mesos menjant, bevent i fornicant. Ni tan sols si, durant les aurores boreals, pobre, aprofita per descansar.
Ser del minso 5% d’alumnes noruecs a l’institut Vahl suposa patir brutes pressions per islamitzar-te.
El Servei de Drets Humans de Noruega (SDH), a Oslo on també hi ha l’institut Vahl, va rebre denuncies de com una mestre pakistanesa hi força les nenes noruegues nadives europees a dur el mocador islàmic.
Escola Vahl a Oslo, racisme immigrant?
Fins i tot va escriure als pares exigint-ne el consentiment per imposar-les el mocador islàmic. Mentint-los en pretendre transmetre’ls el desig lliure i voluntari de les seves filles.
Sense aclarir, tanmateix, que va ser només després d’insistir abusivament en com serien de maques només si es posaven el ‘hijab’ -mocador islàmic-, i que ella mateixa els hi regalaria. [(...) openly trying to push hijabs on girls as young as first graders. She flattered the girls who didn’t wear hijab by telling them how pretty they would be if they only put on hijabs, and said that she could give them hijabs as gifts].
Va ser després d’aquesta pressió, aclaparadora per nenes tan petites, que va aconseguir forçar-les a demanar de dur el hijab. Voluntària i lliurement, és clar.
El Servei de Drets Humans de Noruega posseeix la carta original i, a més, una foto de cartells anunciant i fent propaganda d’hores de pregàries musulmanes adreçats als indefensos alumnes. Intensificant la pressió sobre els noruecs minoritzats. Atiant-los a passar de la minorització a la seva dissolució etnocultural -mestissatge en diuen els immigracionistes i babaus semblants-
Potser aquesta musulmana volia ajudar aquest 5% de noruecs nadius europeus a no ofendre l’esclafant majoria d’alumnes immigrants i musulmans que els envolten, a assimilar-s’hi silenciosa i resignadament?
Sortosament el Servei de Drets Humans ha actuat sense complexes, sense deixar-se entabanar o intimidar per la xerrameca multiculturalista de l’esquerra més rància, defensant els nens i nenes noruegues contra aquest acte de xenofòbia en contra seva.
Defensant-ne el dret a ser educats i crèixer i desemvolupar-se plenament en la seva identitat etnocultural noruega i europea.
Com és que aquest dret tan bàsic és sistemàticament obviat pels qui sempre estàn alliçonant els europeus sobre els drets de tota mena en referència a tothom excepte, com es veu, pels europeus incloent els seus nens i nenes?
A Iràn molts malden de fer més que triar entre dos teocrates musulmans.
En Musavi, tanmateix, és un teocrata pero no un malalt.
Mai s’ha vantat públicament com l’Ahmadinejad de que el dotzè imam -El Mahdi- el xiuxiueja atiant-lo per desfermar l’apocalipsi -nuclear?- on apareixer-hi fet un messies.
Exterminant arreu del món qualsevol que no es sotmeti a l’islam religiosa, social i politicament.
Pero en Musavi va dirigir personalment la repressió i assassinat massiu dels opositors iranians a la seva teocràcia.
Molts iranians simplement volen alliberar-se de l’islam que els àrabs van imposar a Pèrsia en envaïr-la cobarda i violentament al segle VII.
Molts dels joves irats als carrers de Teheràn ho fan més per això darrer que en suport, tal com es diu al telenoticies, al Musavi.
Alguns semblen més interessats en forçar mitjançant aquest una imatge amable de l’islam, en sintonia amb l’Obama que va lloar-lo ferventment a Egipte esdevingut una mena de Mahdi ideològic per certa esquerra, que en donar veu als iranians delerosos d’alliberar-se’n.
Als europeus ens cal prendre exemple de la tràgica historia dels perses i, alhora, desitjar-los que ben aviat assoleixin la llibertat.
Girona, 28 de febrer de 2009. Un grapat d’individus que actuen en nom de la Plataforma Aturem la Guerra porten a terme una manifestació per tal de reclamar el boicot a l’Estat d’Israel, arran de l’aleshores recent i sagnant campanya militar a Gaza. La protesta, però, no té lloc davant de cap representació consular, comercial o turística del país que volen reprovar, sinó davant de la Llibreria Sefarad, un comerç particular al cor del Barri Vell gironí que ven llibres i altres objectes relacionats amb la història i la tradició jueves.
En les octavilles que els manifestants reparteixen per tal de justificar la seva acció s’hi “denuncia” que l’esmentat comerç té llibres “que són propaganda sionista” i s’hi diu, comminatòriament, que “cal clarificar l’oferta cultural de la Llibreria Sefarad”. Deixebles tal vegada inconscients del doctor Joseph Goebbels, els joves activistes (que no porten camises brunes i corretjams, sinó kúfies palestines) es consideren, doncs, amb autoritat ideològica i moral per decidir quins llibres són d’història i quins de propaganda, quins són bons i quins dolents. I proposen de forma oberta censurar, expurgar (cremar al carrer encara no…) els productes culturals que, dins la més estricta legalitat democràtica, ofereix un establiment privat, a fi d’eliminar-ne aquells que contradiguin la seva dogmàtica veritat. És exactament allò que feien els nazis a l’Alemanya dels anys 30, abans de començar a fer coses pitjors.
Per descomptat que els dos episodis ressenyats van merèixer la condemna dels col·lectius directament concernits. A Girona, setmanes després dels fets, es va publicar un enèrgic article-manifest “en defensa de la cultura i contra el nou antisemitisme” que subscrivien tots els llibreters de la ciutat i algunes altres persones. A Madrid, desenes de professors de la Complutense van signar un text de rebuig de les accions i expressions de caire antisemita, i en defensa del debat lliure. Tot plegat, però, ha quedat molt circumscrit a l’àmbit local, com si es tractés de dues anècdotes desagradables. Quan, a parer meu, són dues puntes d’un iceberg.
El tema és delicat i, per tant, voldria ser curós i precís a l’hora de descriure’l, al mateix temps que voldria fer-ho sense eufemismes ni embuts. D’un cert temps ençà són perceptibles, en el si de moviments, plataformes i mobilitzacions per altra banda ben legítims –contra la guerra, a favor del poble palestí, contra el pla Bolonya, etcètera– actituds i conductes obertament totalitàries, si bé disfressades amb un embolcall, amb una retòrica d’esquerra antisistema. A les universitats catalanes, durant aquest curs que ara finalitza, n’hem tingut exemples abundants: ocupacions de facultats i vagues estudiantils imposades de manera coactiva per piquets que no representaven ni l’1% de l’alumnat afectat; votacions assembleàries manipulades de manera flagrant; pasquins anònims plens d’insults i calúmnies contra professors o estudiants que havien comès el crim de defensar idees diferents; brots de violència…
Els casos que he recollit al començament d’aquest article resulten força impactants perquè, amb l’excusa de criticar o denunciar l’Estat d’Israel, cauen en la judeofòbia explícita, en l’antisemitisme de manual. Però el problema és més extens: els atacs contra el pensament lliure, la criminalització del discrepant, el rebuig de la llibertat d’expressió si aquesta no es posa al servei del dogma progre o esquerranós de torn, la tendència a organitzar actes de repudio per l’estil dels que s’escenifiquen a la Cuba castrista contra els dissidents, totes aquestes coses han començat a adquirir entre nosaltres carta de naturalesa, a ser acceptades, disculpades o minimitzades per sectors considerables de l’opinió publicada. I això hauria d’inquietar qualsevol demòcrata conseqüent.
No, no es tracta de fer alarmisme al voltant de l’ou de la serp. Simplement convé subratllar, a la llum de la història, que les èpoques de crisi econòmica i social engreixen tant els reflexos i els discursos totalitaris com el seu poder de seducció. I que l’Europa dels anys 1930 i 1940 va veure com podia ser-ne, de fluida, la frontera entre totalitaris d’esquerres i totalitaris de dretes. N’hi ha prou de recordar Jacques Doriot, un obrer genuí, alt dirigent del comunisme francès, diputat i alcalde roig de Saint-Denis…, que el 1936 fundà el feixista Parti Populaire Français, quatre anys després abraçà fervorosament la col·laboració amb els nazis, i acabà convertit en un dels més fanàtics esbirros estrangers de Hitler.
Hi espeteguen contra un furgó policial que duia un detingut a fer una rutinaria revisió mèdica.
Mai abans la policia francesa ha estat atacada amb armes de guerra, amb tàctiques de guerra, enmig de França.
El detingut ha aprofitat les ràfegues de kalachnikov contra els policies com cobertura per fugir. Malgrat tot, en acabat, ha estat detingut un altre cop.
Llocs com La Courneuve, a Paris, pateixen un agreujament accelerat de la violència de col.lectius africans i musulmans contra la policia.
Contra qualsevol símbol d’una societat que, per ser europea, rebutgen.
Fent-ne gairebé assentaments colonials on es viu sota el dictat del seus hàbits i mentalitat etnoculturals.
En Sarkozy, l’estat francès, ha abocat milions i milions d’euros a aquests indrets. Com fa l’estat suec a altres idèntics com, per exemple, Rosengård a Malmö.
La seva violència, malgrat això, només fa que agreujar-se. I, si fins i tot la policia n’és objectiu, com pot algú encara pretendre que se’n deslliurarà de ser-ho?
Te 19 anys i és l’única dona de l’equip olimpic afganès. Què ha pogut fer malament Mehboba Ahdyar?
Competia amagada sota el mocador islàmic, tapada de dalt a baix, en voler ser un exemple de bona musulmana.
Reeixida al competitiu esport d’elit i alhora al competitiu món d’enguany. Un triomfant simbol de l’islam, en sintesi, és el que volia ser. Va declarar, fins i tot, que no aniria a Beijing si haguès de vestir amb pantalons curts i samarreta.
Resulta, tanmateix, que no n’hi ha hagut prou. Ha fugit de l’equip olimpic afganès aprofitant la seva estada a Itàlia en preparar-hi les olimpiades. Vol demanar asil politic a Europa.
El menyspreu i els insults i les amenaces de mort rebudes constantment, agreujades darrerement en apropar-se les olimpiades, han acabat per desfermar el seu pànic:
En rebre visites dels mitjans occidentals a començaments d’any, els seus veïns van trucar la policia denunciant que ella era indubtablement una prostituta treballant per clients foranis. El seu pare, un carpinter, fins i tot va ser empresonat fins aclarir-se la denuncia. [When she received visits from Western media earlier this year, her neighbors called the police telling them she was obviously a prostitute working for foreign clients. Her father, a carpenter, even spent time in jail until the issue was cleared up.]
Pero Mehboba Ahdyar simplement s’afegeix a totes les afganeses que, només per fer esport, arrisquen les seves vides.
La selecció femenina afganesa de futbol va haver d’entrenar-se dins la base militar estatunidenca a Kabul, la capital afganesa, fins que el seu seleccionador alemany va endur-se-la a Alemanya per garantir la seva seguretat.
Sembla inversemblant que a l’Afganistàn d’enguany hi haguessin regnes grecs, hereus dels grecs d’Alexandre el Gran, on la cultura grega va gaudir d’un gran desemvolupament. La seva influència va sentir-s’hi fins l’arribada de l’islam que va anihilar-la. Acabarà igual Europa?
Torneu-vos a la merda de Groenlàndia, això és el nostre Gellerup [F**k yourself back to Greenland, this is our Gellerup]
Això criden musulmans del barri de Gellerup, a Aarhus segona ciutat de Dinamarca, als groenlandesos que hi viuen des de fa dècades.
Sovint s’afegeix la violència als crits i insults plens de menyspreu racista que pateixen.
La por, la violència, està forçant els groenlandesos a deixar el seu barri.
Un d’aquests declara al diari Jyllands-Posten que estic enfurismat perque som nosaltres els forçats a moure’ns i no ells. Malgrat ser ells qui ens han agredit [I’m angry that it is we who have to move and not them. They’re the ones who attacked us.]
Què fa l’ajuntament d’Aarhus?
Oferir suport incondicional als groelandesos front la xenofòbia musulmana? Defensar el seu dret a viure a Gellerup, on sempre han viscut, front aquesta violència adreçada a expulsar-los del seu barri -islamitzant-lo-?
Doncs no.
L’ajuntament d’Aarhus, governat pel socialdemocrata Nicolai Wammen, està ara cercant pels groenlandesos un nou lloc on viure [is now in the process of finding a new place for the Greenlanders to live]
En fer-ho legitima, de fet, la violència dels musulmans que estàn poblant Gellerup i l’expulsió dels groenlandesos que se’n deriva.
El millor és, tanmateix, la raó que dóna un alt càrrec de l’ajuntament d’Aarhus per explicar el conflicte etnocultural entre musulmans i groelandesos.
Diu aquest alt càrrec que quan els groelandesos -que beuen molt- viuen a algun lloc on els habitants són majoritàriament musulmans -que no beuen alcohol- llavors es desfermen els conflictes. [When Greenlanders – who drink a lot – live somewhere where the residents are primarily Muslims – who don’t drink alcohol – then conflicts arise]
Sembla oblidar aquest alt càrrec de l’ajuntament socialdemocrata d’Aarhus que si els musulmans són majoritaris a Gellerup és després d’haver-ne expulsat, violenta i xenòfobament, els groenlandesos.
I que si els musulmans han fet fora els groenlandesos de Gellerup perque segons diu beuen alcohol llavors poden expulsar els danesos de Dinamarca. Perque gaudeixen molt, encertadament, de la cervesa.
Afegir que si un musulmà m’insulta xenòfobament amb l’excusa de l’alcohol el que faré serà acabar-me tranquil.lament la meva cervesa i, després, trencar-li l’ampolla al cap. Perque si algú s’ha d’anar no seré jo de la meva terra. Cap problema?
En acabat seria interessant saber on són els antifes. Per què no són a Gellerup defensant els groenlandesos de la violència xenòfoba? Potser perque es tracta de violència xenòfoba… musulmana? És clar, els immigrants i especialment els musulmans són sempre victimes ingenues i innocents dels europeus.
Deu ser per això que van agredir en grup una noia danesa, pel simple fet de dur una bandera danesa, en sortir de la festa d’aniversari d’una amiga. Mentre a Gellerup els groenladesos pateixen, sense suport de ningú ni gairebé ressó als mitjans, el que només pot qualificar-se de neteja ètnica.
Al minut 3.41 del video apareix un noi, a la porta de l’institut, explicant què hi passa:
Els alemanys sempre són allà -assenyala un racó en dir-ho-. Sempre van sols.
I la resta? Què en fan?
Els criden i els foten patades, els envolten i apallissen. Només per divertir-se.
I els alemanys es defensen?
No. Tenen por.
Per què haurien de tenir por aquests nois alemanys? Només poden tenir por de deixar-se endur per prejudicis totalment injustificats. Maldar per ser oberts i receptius envers aquests nois, bàsicament turcs i marroquins, que els donen l’oportunitat de gaudir de la seva cultura. Això els cal fer. Perque quan els apallisen només expressen apassionats el seu desig de bastir plegats, harmoniosament, una nova Alemanya i Europa. Com pot pensar-se res més? Fer-ho es deixar-se endur per prejudicis sense fonament. Malament, molt malament.
Això passa als barris de Neu Kölln i Kreuzberg, a Berlin, com passa també a indrets de tantes grans ciutats europees. Decebut perque al teu institut a Barcelona o València o Mallorca encara no s’hi gaudeix d’aquesta vibrant interculturalitat? No desesperis, és qüestió de temps. Allà la immigració du dècades arribant-hi massificadament. Aqui du només uns quinze anys.
Per què no passen aquest video per la tele, sencer? Així els joves d’aqui sabràn el que s’estàn perdent. Com també els seus professors. En veure els professors alemanys que han demanat auxili al govern alemany per la violència i l’absentisme que pateixen als instituts pero que, tanmateix, no declaren res en persona al video por prohibició judicial. Segur que els engrescaria molt veure-ho.
Retirat de Live Leak per greus i versemblants amenaces als seus treballadors immediatament després de publicar-s’hi, condemnat pel Consell d’Europa des d’ara conegut com el Consell dels Cobards d’Europa en fer-ho per simple pànic, condemnat fins i tot pel secretari general de l’ONU patèticament condescendent amb els països islamitzats, etc.
Titllat també de tenir un contingut inapropiat a Dailymotion i Youtube pels creients de la religion of peace dita així pels immigracionistes que, probablement, han estat tan babaus d’ajudar-los a dificultar-hi l’accès.
Malgrat tot aquí està Fitna per veure’l, a desgrat dels qui tant malden per obstaculitzar-ho, lliure de censures:
És un film de combat, dur, sense concessions. Ja n’hi han més que prou, dia rere dia, a la majoria de mitjans. En calen més encara?
El film és criticable, com tot, pero això no justifica la histèrica censura que pateix juntament amb el seu autor Geert Wilders.
Les veritats ofenen.
És per això que s’ha desfermat aquesta histeria contra Fitna.
Personalment no m’importa gens si algú és musulmà o no ho és.
Pero si m’importa, i molt, que es cregui amb dret a dir als europeus com hem de parlar, pensar i en sintesi viure.
Cal deixar ben clar que no permetrem que ho facin. Ni fent servir els immigracionistes que són, malauradament, massa babaus per adonar-se’n.
Com fa Aref Ali Nayed, entrevistat a El Pais com portavoz de los musulmanes en el diálogo con los cristianos en proclamar que enEuropa siempre han existido, en minoría, oscuras fuerzas demoniácas. En el pasado focalizaron su odio en nuestros hermanos y hermanas judíos con el trágico y horrible resultado de todos conocido. Esas mismas fuerzas ahora dirigen su odio vehemente contra el islam y los musulmanes. Rezo para que Europa tenga la sabiduría de evaluar correctamente a quién se enfrenta. Pueden cambiar el objetivo de su odio, pero son básicamente las mismas que protagonizaron el más negro capítulo de la historia de Europa. No debemos permitir que se escondan detrás de los llamamientos a la libertad de expresión, una libertad que todos defendemos.
Forces demoniaques? Es pot prendre seriosament, d’entrada, algú que diu collonades semblants?
Judeofòbia? A Europa se n’ha fet una molt seriosa autocrítica. N’han fet als països islamitzats? No sap que gairebé tots els jueus del Magreb van anar a viure a Israel tan aviat van poder, només proclamar-se la seva independència, després de patir segles de repressió pels musulmans a Marroc, Algeria i Tunisia? Estàn disposats a reconèixer Israel i a conviure-hi pacíficament? Quan canviï l’actitud dels musulmans envers Israel llavors podrà prendre’s una mica més seriosament el que diu.
Encara que si algú ha de donar explicacions per judeofòbia a Europa són els immigracionistes més abrandats i les esquerres més entusiastes amb els musulmans. Són qui més hostilitat expressa envers els jueus. Imitant els seus herois islàmics.
Llibertat d’expressió? En donen exemple amenaçant tothom qui emet el film Fitna, pretenent censurar-lo?
A l’entrevista també repeteix, com es habitual, la xerrameca immigracionista sobre la culpabilitat europea. Hi burxa per justificar el tancament de tretze esglesies protestants a Algeria. Sembla no tenir present que si Algèria és un pais islamitzat es degut a l’invasió arabomusulmana que va patir al segle VII.
Sembla no tenir present que l’islam ha estat, i és, agressivament colonialista i xenòfob. Com ara ho constatem a Europa, una altre vegada, ja que pateix les seves escomeses des de l’antigor. Com ho han constatat nombroses identitats etnoculturals al decurs dels darrers segles.
Un altre exemple, aquest portavoz de los musulmanes en el diálogo con los cristianos, d’islàmica hipocresia. Que en Geert Wilders descobreix en tota la seva sagnant cruesa.
Segons Aref Ali Nayed en los últimos tiempos hay una fastidiosa tendencia a provocar repetidamente a los musulmanes. Al contrari, som els europeus que comencen a respondre a les seves provocacions. La paciència, de la que han abusat prou, se’ns esgota. Pot fer de victima tot el que vulgui. No li servirà de res. Cada vegada confòn, sortosament, a menys europeus.
