Aquest hivern s’enceta una nova campanya de solidaritat amb els infants de Kosovo. Els cal el nostre ajut arran l’agressiu boicot que pateixen pels albanesos. Emparats sota el silenci còmplice dels mitjans i les forces de l’ONU, l’OTAN i la UE.
Els serbis són nadius europeus i, a sobre, no són musulmans com els albanesos a Kosovo. És pel que res no diuen, per exemple, delstalls de subministrament d’electricitat per aquests darrers comesos als indrets on els serbis sobreviuen?
Solidaritat amb els infants de Kosovo.
Minven ençà la invasió turca patida al segle XIV, fa 700 anys, però els serbis resisteixen a Kosovo encara. Malgrat segles de neteja ètnica imposada pels turcs mitjançant els albanesos islamitzats al seu servei. Islamització que encara hi persisteix com palesen les antigues i valuoses esglèsies i monestirs ara mateix cremats i enderrocats, en nom de l’islam, pels albanesos.
Fins que al segle XVIII els serbis van ser minoritzats a Kosovo. Al cor de la seva nació. Molts serbis van exiliar-se fora de Kosovo forçats per la violència turca i albanesa en contra seva en no sotmetre-s’hi. D’altres van ser forçats a islamitzar-se i després a dissoldre’s entre la imposada majoria albanesa perdent fins i tot la seva llengua. Perdent, en síntesi, la seva identitat.
Mestissatge i multiculturalitat en dirien ara els mateixos que, gens casualment, callen front els abusos patits pels serbis. Incloent les nenes i els nens serbis. Al 2008 els albanesos, en acabat, van arrabassar Kosovo de Sèrbia forçant-ne la secessió. Culminant els 700 anys de neteja ètnica i d’islamització que hi han protagonitzat contra els serbis.
Els serbis han comés també crims. Però no més que turcs i albanesos. Els cal la solidaritat de la resta d’europeus per compensar la bruta i còmplice indiferència de la UE, l’ONU -UNMIK-, OTAN -KFOR- i els mitjans envers el seu patiment atiat pels albanesos. Com si aquests nens i la resta de serbis fossin responsables dels mals del comunista i dictador Milosevic, com si els 700 anys previs de neteja ètnica contra la seva nació pels turcs i albanesos musulmans mai no haguessin succeït.
Perquè a aquests infants rau el futur dels serbis a la seva terra. Com rau al jovent europeu en general el futur d’Europa. Dels europeus s’espera, se’ns exigeix, que siguem solidaris amb tothom excepte amb nosaltres mateixos. Per què d’això darrer, inversemblantment, se’ns blasma?
S’ha sabut que en Ramadan dirigeix i presenta un programa a la televisió iraniana on, pagat per la dictadura islàmica, dóna suport a la seva repressió contra els iranians.
En Tariq Ramadan ha estat presentat com el símbol als Països Baixos i Europa d’un islam somrient, modern i dialogant. Amb la complaença dels immigracionistes que fins i tot van nomenar-lo professor de l’Universitat d’Erasme, com a consultor d’integració, per l’ajuntament de Rotterdam.
Tariq Ramadan, somrient simbol de l'islam a Europa reduït a ganyota
És per això que la ciutat de Rotterdam ha acomiadat en Ramadan. En constatar que, tal com ja s’havia advertit, en Ramadan és un mentider. Treballa per la dictadura islàmica que tortura i assassina els iranians que se’n volen alliberar alhora que a Europa esbomba una imatge embafadorament bonica d’aquest mateix islam.
La meva enhorabona per l’ajuntament de Rotterdam i l’Universitat d’Erasme. Segur que Erasme de Rotterdam hauria aprovat aquesta acció. Malauradament a l’Universitat d’Oxford, on en Ramadan també ha aconseguit infiltrar-se com professor d’islam contemporani, han dit que no l’acomiadaràn. És trist que aquesta universitat, un dels emblemes del coneixement crític i lliure a Europa i el món, es deixi entabanar. Què més els cal per adonar-se de la brutícia hipocrita que, rere la seva embafadora xerrameca feta a mida de l’estupidesa dels immigracionistes, amaga?
Ser del minso 5% d’alumnes noruecs a l’institut Vahl suposa patir brutes pressions per islamitzar-te.
El Servei de Drets Humans de Noruega (SDH), a Oslo on també hi ha l’institut Vahl, va rebre denuncies de com una mestre pakistanesa hi força les nenes noruegues nadives europees a dur el mocador islàmic.
Escola Vahl a Oslo, racisme immigrant?
Fins i tot va escriure als pares exigint-ne el consentiment per imposar-les el mocador islàmic. Mentint-los en pretendre transmetre’ls el desig lliure i voluntari de les seves filles.
Sense aclarir, tanmateix, que va ser només després d’insistir abusivament en com serien de maques només si es posaven el ‘hijab’ -mocador islàmic-, i que ella mateixa els hi regalaria. [(...) openly trying to push hijabs on girls as young as first graders. She flattered the girls who didn’t wear hijab by telling them how pretty they would be if they only put on hijabs, and said that she could give them hijabs as gifts].
Va ser després d’aquesta pressió, aclaparadora per nenes tan petites, que va aconseguir forçar-les a demanar de dur el hijab. Voluntària i lliurement, és clar.
El Servei de Drets Humans de Noruega posseeix la carta original i, a més, una foto de cartells anunciant i fent propaganda d’hores de pregàries musulmanes adreçats als indefensos alumnes. Intensificant la pressió sobre els noruecs minoritzats. Atiant-los a passar de la minorització a la seva dissolució etnocultural -mestissatge en diuen els immigracionistes i babaus semblants-
Potser aquesta musulmana volia ajudar aquest 5% de noruecs nadius europeus a no ofendre l’esclafant majoria d’alumnes immigrants i musulmans que els envolten, a assimilar-s’hi silenciosa i resignadament?
Sortosament el Servei de Drets Humans ha actuat sense complexes, sense deixar-se entabanar o intimidar per la xerrameca multiculturalista de l’esquerra més rància, defensant els nens i nenes noruegues contra aquest acte de xenofòbia en contra seva.
Defensant-ne el dret a ser educats i crèixer i desemvolupar-se plenament en la seva identitat etnocultural noruega i europea.
Com és que aquest dret tan bàsic és sistemàticament obviat pels qui sempre estàn alliçonant els europeus sobre els drets de tota mena en referència a tothom excepte, com es veu, pels europeus incloent els seus nens i nenes?
En Peter Greenaway destria al quadre La Ronda de Nit d’en Rembrandt els culpables d’una conxorxa assassina. Diu fer-ho al seu film Nightwatching. També anomenat Rembrandt… j’accuse!
Són tots de vides aparentment modèliques. Ho semblen d’una primera ullada al quadre.
Rembrandt, tanmateix, n’exposa també la culpabilitat com partícips a aquesta conxorxa.
En retracta la seva bruticia com a responsables, en més o menys mesura, que en són.
Com ha fet en Geert Wilders aquestes darreres eleccions europees als Països Baixos, al mateix pais d’en Rembrandt.
En denunciar tota la misèria de la classe politica holandesa. Que es vantava de ser modèlica.
Aquesta, prenent-se tan malament la seva victòria electoral, ha palesat definitivament no ser-ho.
En Wilders també els ha deixat ben retractats.
Cal esperar que en Wilders no acabi assassinat com abans en Pim Fortuyn o en Theo Van Gogh -besnèt del germà del pintor Vincent van Gogh-.
Assassinats, respectivament, per un ultraesquerrà i un islamista.
Després que els mitjans de l’entorn de la classe politica holandesa s’hi abraonessin en contra seva.
Per denunciar la seva passivitat còmplice, per supèrbia i cofoïsme, front la islamització dels Països Baixos.
Ara l’escomesa politica i mediatica és contra en Wilders. Esperem que no acabi com en Fortuyn o en van Gogh a qui també volien fer callar per denunciar el mateix
Encara que, fins ara, la hostilitat d’aquests mitjans només ha reblat la seva personalitat politica dissident i enèrgica.
En contrast escruixidor amb aquesta encarcarada classe politica holandesa. Encarcarada com la resta de la classe politica europea, també a la nació catalana.
Girona, 28 de febrer de 2009. Un grapat d’individus que actuen en nom de la Plataforma Aturem la Guerra porten a terme una manifestació per tal de reclamar el boicot a l’Estat d’Israel, arran de l’aleshores recent i sagnant campanya militar a Gaza. La protesta, però, no té lloc davant de cap representació consular, comercial o turística del país que volen reprovar, sinó davant de la Llibreria Sefarad, un comerç particular al cor del Barri Vell gironí que ven llibres i altres objectes relacionats amb la història i la tradició jueves.
En les octavilles que els manifestants reparteixen per tal de justificar la seva acció s’hi “denuncia” que l’esmentat comerç té llibres “que són propaganda sionista” i s’hi diu, comminatòriament, que “cal clarificar l’oferta cultural de la Llibreria Sefarad”. Deixebles tal vegada inconscients del doctor Joseph Goebbels, els joves activistes (que no porten camises brunes i corretjams, sinó kúfies palestines) es consideren, doncs, amb autoritat ideològica i moral per decidir quins llibres són d’història i quins de propaganda, quins són bons i quins dolents. I proposen de forma oberta censurar, expurgar (cremar al carrer encara no…) els productes culturals que, dins la més estricta legalitat democràtica, ofereix un establiment privat, a fi d’eliminar-ne aquells que contradiguin la seva dogmàtica veritat. És exactament allò que feien els nazis a l’Alemanya dels anys 30, abans de començar a fer coses pitjors.
Per descomptat que els dos episodis ressenyats van merèixer la condemna dels col·lectius directament concernits. A Girona, setmanes després dels fets, es va publicar un enèrgic article-manifest “en defensa de la cultura i contra el nou antisemitisme” que subscrivien tots els llibreters de la ciutat i algunes altres persones. A Madrid, desenes de professors de la Complutense van signar un text de rebuig de les accions i expressions de caire antisemita, i en defensa del debat lliure. Tot plegat, però, ha quedat molt circumscrit a l’àmbit local, com si es tractés de dues anècdotes desagradables. Quan, a parer meu, són dues puntes d’un iceberg.
El tema és delicat i, per tant, voldria ser curós i precís a l’hora de descriure’l, al mateix temps que voldria fer-ho sense eufemismes ni embuts. D’un cert temps ençà són perceptibles, en el si de moviments, plataformes i mobilitzacions per altra banda ben legítims –contra la guerra, a favor del poble palestí, contra el pla Bolonya, etcètera– actituds i conductes obertament totalitàries, si bé disfressades amb un embolcall, amb una retòrica d’esquerra antisistema. A les universitats catalanes, durant aquest curs que ara finalitza, n’hem tingut exemples abundants: ocupacions de facultats i vagues estudiantils imposades de manera coactiva per piquets que no representaven ni l’1% de l’alumnat afectat; votacions assembleàries manipulades de manera flagrant; pasquins anònims plens d’insults i calúmnies contra professors o estudiants que havien comès el crim de defensar idees diferents; brots de violència…
Els casos que he recollit al començament d’aquest article resulten força impactants perquè, amb l’excusa de criticar o denunciar l’Estat d’Israel, cauen en la judeofòbia explícita, en l’antisemitisme de manual. Però el problema és més extens: els atacs contra el pensament lliure, la criminalització del discrepant, el rebuig de la llibertat d’expressió si aquesta no es posa al servei del dogma progre o esquerranós de torn, la tendència a organitzar actes de repudio per l’estil dels que s’escenifiquen a la Cuba castrista contra els dissidents, totes aquestes coses han començat a adquirir entre nosaltres carta de naturalesa, a ser acceptades, disculpades o minimitzades per sectors considerables de l’opinió publicada. I això hauria d’inquietar qualsevol demòcrata conseqüent.
No, no es tracta de fer alarmisme al voltant de l’ou de la serp. Simplement convé subratllar, a la llum de la història, que les èpoques de crisi econòmica i social engreixen tant els reflexos i els discursos totalitaris com el seu poder de seducció. I que l’Europa dels anys 1930 i 1940 va veure com podia ser-ne, de fluida, la frontera entre totalitaris d’esquerres i totalitaris de dretes. N’hi ha prou de recordar Jacques Doriot, un obrer genuí, alt dirigent del comunisme francès, diputat i alcalde roig de Saint-Denis…, que el 1936 fundà el feixista Parti Populaire Français, quatre anys després abraçà fervorosament la col·laboració amb els nazis, i acabà convertit en un dels més fanàtics esbirros estrangers de Hitler.
Hi espeteguen contra un furgó policial que duia un detingut a fer una rutinaria revisió mèdica.
Mai abans la policia francesa ha estat atacada amb armes de guerra, amb tàctiques de guerra, enmig de França.
El detingut ha aprofitat les ràfegues de kalachnikov contra els policies com cobertura per fugir. Malgrat tot, en acabat, ha estat detingut un altre cop.
Llocs com La Courneuve, a Paris, pateixen un agreujament accelerat de la violència de col.lectius africans i musulmans contra la policia.
Contra qualsevol símbol d’una societat que, per ser europea, rebutgen.
Fent-ne gairebé assentaments colonials on es viu sota el dictat del seus hàbits i mentalitat etnoculturals.
En Sarkozy, l’estat francès, ha abocat milions i milions d’euros a aquests indrets. Com fa l’estat suec a altres idèntics com, per exemple, Rosengård a Malmö.
La seva violència, malgrat això, només fa que agreujar-se. I, si fins i tot la policia n’és objectiu, com pot algú encara pretendre que se’n deslliurarà de ser-ho?
Torneu-vos a la merda de Groenlàndia, això és el nostre Gellerup [F**k yourself back to Greenland, this is our Gellerup]
Això criden musulmans del barri de Gellerup, a Aarhus segona ciutat de Dinamarca, als groenlandesos que hi viuen des de fa dècades.
Sovint s’afegeix la violència als crits i insults plens de menyspreu racista que pateixen.
La por, la violència, està forçant els groenlandesos a deixar el seu barri.
Un d’aquests declara al diari Jyllands-Posten que estic enfurismat perque som nosaltres els forçats a moure’ns i no ells. Malgrat ser ells qui ens han agredit [I’m angry that it is we who have to move and not them. They’re the ones who attacked us.]
Què fa l’ajuntament d’Aarhus?
Oferir suport incondicional als groelandesos front la xenofòbia musulmana? Defensar el seu dret a viure a Gellerup, on sempre han viscut, front aquesta violència adreçada a expulsar-los del seu barri -islamitzant-lo-?
Doncs no.
L’ajuntament d’Aarhus, governat pel socialdemocrata Nicolai Wammen, està ara cercant pels groenlandesos un nou lloc on viure [is now in the process of finding a new place for the Greenlanders to live]
En fer-ho legitima, de fet, la violència dels musulmans que estàn poblant Gellerup i l’expulsió dels groenlandesos que se’n deriva.
El millor és, tanmateix, la raó que dóna un alt càrrec de l’ajuntament d’Aarhus per explicar el conflicte etnocultural entre musulmans i groelandesos.
Diu aquest alt càrrec que quan els groelandesos -que beuen molt- viuen a algun lloc on els habitants són majoritàriament musulmans -que no beuen alcohol- llavors es desfermen els conflictes. [When Greenlanders – who drink a lot – live somewhere where the residents are primarily Muslims – who don’t drink alcohol – then conflicts arise]
Sembla oblidar aquest alt càrrec de l’ajuntament socialdemocrata d’Aarhus que si els musulmans són majoritaris a Gellerup és després d’haver-ne expulsat, violenta i xenòfobament, els groenlandesos.
I que si els musulmans han fet fora els groenlandesos de Gellerup perque segons diu beuen alcohol llavors poden expulsar els danesos de Dinamarca. Perque gaudeixen molt, encertadament, de la cervesa.
Afegir que si un musulmà m’insulta xenòfobament amb l’excusa de l’alcohol el que faré serà acabar-me tranquil.lament la meva cervesa i, després, trencar-li l’ampolla al cap. Perque si algú s’ha d’anar no seré jo de la meva terra. Cap problema?
En acabat seria interessant saber on són els antifes. Per què no són a Gellerup defensant els groenlandesos de la violència xenòfoba? Potser perque es tracta de violència xenòfoba… musulmana? És clar, els immigrants i especialment els musulmans són sempre victimes ingenues i innocents dels europeus.
Deu ser per això que van agredir en grup una noia danesa, pel simple fet de dur una bandera danesa, en sortir de la festa d’aniversari d’una amiga. Mentre a Gellerup els groenladesos pateixen, sense suport de ningú ni gairebé ressó als mitjans, el que només pot qualificar-se de neteja ètnica.
Al minut 3.41 del video apareix un noi, a la porta de l’institut, explicant què hi passa:
Els alemanys sempre són allà -assenyala un racó en dir-ho-. Sempre van sols.
I de la resta? Què en fan?
Els criden i els foten patades, els envolten i apallissen. Només per divertir-se.
I els alemanys es defensen?
No. Tenen por.
Per què haurien de tenir por aquests nois alemanys? Només poden tenir por de deixar-se endur per prejudicis totalment injustificats. Maldar per ser oberts i receptius envers aquests nois, bàsicament turcs i marroquins, que els donen l’oportunitat de gaudir de la seva cultura. Això els cal fer. Perque quan els apallisen només expressen apassionats el seu desig de bastir plegats, harmoniosament, una nova Alemanya i Europa. Com pot pensar-se res més? Fer-ho es deixar-se endur per prejudicis sense fonament. Malament, molt malament.
Això passa als barris de Neu Kölln i Kreuzberg, a Berlin, com passa també a indrets de tantes grans ciutats europees. Decebut perque al teu institut a Barcelona o València o Mallorca encara no s’hi gaudeix d’aquesta vibrant interculturalitat? No desesperis, és qüestió de temps. Allà la immigració du dècades arribant-hi massificadament. Aqui du només uns quinze anys.
Per què no passen aquest video per la tele, sencer? Així els joves d’aqui sabràn el que s’estàn perdent. Com també els seus professors. En veure els professors alemanys que han demanat auxili al govern alemany per la violència i l’absentisme que pateixen als instituts pero que, tanmateix, no declaren res en persona al video por prohibició judicial. Segur que els engrescaria molt veure-ho.
La jutgessa és una dona jove. Anula tanmateix el matrimoni d’una altre dona jove, com ella, només perque el marit s’enfurisma en descobrir a la nit de noces que no és verge. A l’endemà mateix va anar als tribunals de Lille on viu, a França, per exigir-ne l’anul.lació.
La dona rebutjada per no ser verge i l’home que la menysprea són musulmans. Ningú s’ho esperava, segur que no.
El nuvi és un home de 30 anys i enginyer. Malgrat ser jove i ser educat, malgrat viure a França i Europa, ha mostrat quina és la seva mentalitat. Total i militantment sotmesa a l’islam. Frontalment oposada als valors que, paradoxalment, se suposa defensa i encarna aquesta jutgessa.
No va adonar-se aquesta que, amb tota probabilitat, aquest mateix home també prohibiria a les dones de ser jutgesses si poguès?
Sortosament la reacció a França ha estat molt crítica i dura contra aquesta jutgessa tanoca -excepte la ministra de justicia que és, gens casualment, magribina.-
Perque a França, com a tants indrets d’Europa, hi ha un creixent negoci al voltant de la himenoplastia o reconstrucció de l’himen.
Degut a totes les noies musulmanes que a Europa, hipocritament, abans de casar-se amb un nuvi molt sovint triat per la seva familia s’operen el cony -fins 3000 €- per aparentar ser pures i verges. Després d’haver estat follant d’amagat de tothom conegut. Per no acabar humiliades i rebutjades, o assassinades, per la seva mateixa familia.
Aquesta jutgessa va legimitar aquesta actitud tan hipocrita i malaltissa sobre la sexualitat de la dona i, en definitiva, sobre la llibertat de les persones. Pero això no és nou. Ja va fer-ho el diari El Pais, tan progre, en lloar la himenoplastia com un mitjà d’emancipación de les dones musulmanes. Exigint que aquesta operació sigui pagada pels serveis socials -amb els nostres impostos-. En acabat que aquestes noies facin el que vulguin. Pero que se’n tornin als seus països islamitzats per fer-ho.
Val a dir que aquest és el mateix diari després tan dur amb l’esglesia. Per què no fa el mateix amb els musulmans? Pretèn que la defensa de la laicitat que tan cridanerament s’atorga no es fa també contra l’islam malgrat casos com aquest i tants d’altres? Consti que l’esglesia no em mereix gaire més respecte. Encara que sigui només per tots els seus gestos de submisa condescendència envers l’islam, incloent en Ratzinger com va mostrar-se a un altre post, arreu d’Europa. Precisament perque el veu com un aliat contra la laicitat. Pero amb tanoques com aquesta jutgessa no li calen aliats.
Abu Qatada, mà dreta de Bin Laden a Europa, acaba de forçar el dret a rebre 1250 € mensuals vitalicis com refugiat a Anglaterra. Ho ha aconseguit després d’aturar la seva deportació a Jordània, on es reclamat per varis atemptats esfereïdors, i d’aconseguir la llibertat condicional canviant la seva estada a la presó per un arrest domiciliari. Pero no n’ha tingut prou. Diu que els anglesos violen els seus drets humans. Ara ha aconseguit fins i tot d’això deslliurar-se’n.
Quanta crueltat contra aquest innocentíssim Abu Qatada, jordà d’origen palestí, que va arribar a Anglaterra al 1993 amb un passaport fals dels Emirats Arabs Units. On va aconseguir-hi asil polític, l’estatus de refugiat, adduïnt que seria torturat en tornar a Jordània.
Un tribunal jordà va condemnar-lo a cadena perpètua en absència per la seva implicació als atemptats d’Amman, capital de Jordània, al 1998.
Pero l’Abu Qatada vivia tranquil.lament a Acton i a més ja amb la seva dona i cinc fills, a l’oest de Londres, on predicava a les mesquites locals justificant teològicament l’assassinat de dones i nens pels jihadistes a Algèria alhora que recaptant diners pels jihadistes de Txetxènia.
La seva presència amb la d’altres semblants, actuant amb total llibertat, va fer que l’espionatge francès parlès de Londonistàn en esmentar la capital anglesa.
Al 2001 se li van confiscar més de 200.000 € -£180.000- en varies divises a una operació antiterrorista a casa seva.
A l’octubre del mateix any Abu Qatada va dir als seus seguidors que havia rebut un missatge especial de l’Afganistàn anunciant l’esclat de la guerra santa. La policia alemanya va trobar sermons seus grabats a un apartament on va viure Mohamed Atta -qui va encapçalar la massacre de les Torres Bessones al setembre del 2001 als EUA-.
Abu Qatada va desaparèixer al decembre del 2001. Va ser detingut a l’octubre del mateix any i empresonat preventivament complint amb les lleis antiterroristes.
Malgrat ser empresonat va mantenir contacte mitjançant internet amb els seus seguidors i en concret amb Abu Musab al-Zarqawi, el sàdic líder d’Al Qaida a l’Iraq, atiant els seus atemptats massius i indiscriminats.
No està malament.
Pero el millor és que ara els anglesos hauràn de pagar de les seves butxaques aquests 1250 € mensuals que rebrà el pobre refugiat Abu Qatada, apart dels que reben la seva dona i cinc fills, sense oblidar tots els moltíssims diners amb que caldrà pagar els serveis de seguretat anglesos vigilant-lo.
No seria millor deportar immediatament aquest porc a Jordània i que en facin allò que els vingui de gust?
