Manifestació a Berlín d’abast europeu de solidaritat amb l’Enrico, víctima d’una covarda agressió per púrria d’ultraesquerra, organitzada per l’Identitärer Studentenblock Berlin o Bloc d’Estudiants Identitaris de Berlín.
Solidaritat europea per Enrico víctima de la violència d'esquerra
No cal coincidir exactament amb els seus ideals per solidaritzar-s’hi i, així, condemnar la impunitat de la violència de l’esquerra -especialment la postcomunista-. Mandrosament avesada ja a titllar tothom que en discrepi de totalitari per actuar després, hipòcritament, més totalitàriament que ningú.
Cada vegada més europeus, començant pel jovent europeu, es rebel·len contra aquesta esquerra. Contra el poder establert que arbitrària i impunement actua tant a les institucions com al carrer i als mitjans.
Contra una esquerra moguda només per la seva obsessió de perpetuar-se al poder i per satisfer els seus capricis ideològics, és a dir moguda només pels seus interessos particulars, i no pel seu desig de treballar en benefici col·lectiu dels europeus.
Ser revolucionari enguany és, cada vegada més, antagònic amb ser d’esquerra i antifa. En reduir-se a aparell repressor del capitalisme rapinyaire. Atiat per aquest contra qui amb més lucidesa denuncia i combat els seus barroers, flagrants i nocius abusos. Al voltant del seu comú immigracionisme és on millor palesen la seva bruta entesa.
Els europeus són massa egoistes per tenir fills, ha denunciat el rabí en cap de la Gran Bretanya.
Europa, com a mínim la població nadiva d’Europa, està morint. És una de les veritats silenciades d’enguany. [Europe, at least the indigenous population of Europe, is dying. That is one of the unsayable truths of our time. ]
En responsabilitza la mentalitat consumista, frívola i egoista que, atiada pel capitalisme més rapinyaire, corroeix la voluntat de viure dels europeus. Alienant-ne la voluntat de transmetre la nostra identitat etnocultural, de mantenir vives les nostres arrels i sang que s’endinsen a la nostra terra milers d’anys des de l’albada dels temps fins avui, mitjançant els seus fills i filles. Al meu parer la seva reflexió és molt encertada i escaient.
L’esquerra, tanmateix, no en diu res. Malgrat aquesta immillorable oportunitat per escometre contra el capitalisme. Palesant com allò que realment l’engresca és, malalta com està d’etnomasoquisme i eurofòbia, veure els europeus protagonitzant una mena de neteja ètnica voluntària. Després de la que aquesta espera imposar triomfalment, sense cap nosa, el seu suposat paradís multinterculti. Succedani del seu tràgica i cruelment fracassat paradís proletari. Que maldà d’imposar als europeus al decurs de 50 anys -gairebé 80 anys a Rússia- fins que ens en vam alliberar. Fa poc celebràvem l’aniversari del nostre esmicolament del seu mur de Berlín. Potser ara aquesta esquerra, malalta de rancúnia, està delerosa de venjar-se de nosaltres?
Amor paternal, futur per Europa
Lord Sacks, rabí en cap dels jueus de la Gran Bretanya, ha tingut el coratge de denunciar el que encertadament defineix com veritat silenciada. Poca gent, fins ara, gosa fer públicament com ell. Malgrat que el suïcidi demogràfic dels europeus és un fet. Com ho és també el procés de substitució demogràfic que suposa el poblament d’africans, asiàtics i amerindis tant per la seva massiva arribada a Europa com la seva massiva natalitat un cop ja s’hi han establert. Massa sovint hi han europeus que, a sobre, s’estimen més adoptar nenes i nens de qualsevol indret abans que d’Europa. Tenir fills i filles propis sembla que ja ni s’ho plantegen.
Cal combatre la ignorància i resignació d’encara massa europeus i catalans front aquesta merda. Tenim el dret i el deure de vetllar pel nostre futur. De tenir filles i fills a qui donar-los tot l’amor que es mereixen d’entrada per si mateixos com, alhora, en ser llavor del futur de l’ancestral identitat etnocultural d’Europa que hi rau.
Aquest hivern s’enceta una nova campanya de solidaritat amb els infants de Kosovo. Els cal el nostre ajut arran l’agressiu boicot que pateixen pels albanesos. Emparats sota el silenci còmplice dels mitjans i les forces de l’ONU, l’OTAN i la UE.
Els serbis són nadius europeus i, a sobre, no són musulmans com els albanesos a Kosovo. És pel que res no diuen, per exemple, delstalls de subministrament d’electricitat per aquests darrers comesos als indrets on els serbis sobreviuen?
Solidaritat amb els infants de Kosovo.
Minven ençà la invasió turca patida al segle XIV, fa 700 anys, però els serbis resisteixen a Kosovo encara. Malgrat segles de neteja ètnica imposada pels turcs mitjançant els albanesos islamitzats al seu servei. Islamització que encara hi persisteix com palesen les antigues i valuoses esglèsies i monestirs ara mateix cremats i enderrocats, en nom de l’islam, pels albanesos.
Fins que al segle XVIII els serbis van ser minoritzats a Kosovo. Al cor de la seva nació. Molts serbis van exiliar-se fora de Kosovo forçats per la violència turca i albanesa en contra seva en no sotmetre-s’hi. D’altres van ser forçats a islamitzar-se i després a dissoldre’s entre la imposada majoria albanesa perdent fins i tot la seva llengua. Perdent, en síntesi, la seva identitat.
Mestissatge i multiculturalitat en dirien ara els mateixos que, gens casualment, callen front els abusos patits pels serbis. Incloent les nenes i els nens serbis. Al 2008 els albanesos, en acabat, van arrabassar Kosovo de Sèrbia forçant-ne la secessió. Culminant els 700 anys de neteja ètnica i d’islamització que hi han protagonitzat contra els serbis.
Els serbis han comés també crims. Però no més que turcs i albanesos. Els cal la solidaritat de la resta d’europeus per compensar la bruta i còmplice indiferència de la UE, l’ONU -UNMIK-, OTAN -KFOR- i els mitjans envers el seu patiment atiat pels albanesos. Com si aquests nens i la resta de serbis fossin responsables dels mals del comunista i dictador Milosevic, com si els 700 anys previs de neteja ètnica contra la seva nació pels turcs i albanesos musulmans mai no haguessin succeït.
Perquè a aquests infants rau el futur dels serbis a la seva terra. Com rau al jovent europeu en general el futur d’Europa. Dels europeus s’espera, se’ns exigeix, que siguem solidaris amb tothom excepte amb nosaltres mateixos. Per què d’això darrer, inversemblantment, se’ns blasma?
Truart; música electrònica, industrial, marcial i folk ucraïnesa
Ancestrals melodies d’acordió són la base d’aquesta música electrònica i industrial ucraïnesa d’avantguarda. Emetent sons marcials i revolucionaris abrandats, però alhora molt ballables, tan adients per l’Europa d’enguany. Digne company de Von Thronsthal i Triarii, entre molts d’altres, és Truart a aquesta avantguarda musical i cultural que expressa l’arrauxat esperit de l’Europa amb voluntat de viure i combatre. Afirmant-se a les seves més fondes arrels per projectar-se al futur i abastar l’infinit. Sempre creixent, desenvolupant-se, madurant. El contrari de qui només espera dels europeus de minoritzar-se, dissoldre’s i morir en resignació i silenci.
Encara latent, però ja amb força, es comença a fer sentir el nou jovent revolucionari d’Europa:
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
La resposta natural d’una Europa amb voluntat de viure i lluitar. Que no es resigna al dictat de l’esquerra més alienada per la seva supèrbia i encarcarament, a sobre, feta servir pel capitalisme més abandonat a la seva pulsió rapinyaire. El mal que ens estàn fent és copsa a tot arreu i més encara ens en faràn si ningú s’hi encara i combat.
Contra la gerontocràcia del ‘68 que, també allà com aquí, pretén fer pagar al jovent d’avui el greu preu de les seves errades. Alliçonant-nos hipòcritament des de la prepotent autoritat moral que s’atorga, envoltada de la rovellada aura del seu brut antifeixisme -antifaschistischer Schutzwall o mur de contenció de l’antifeixisme era l’oficial i orwellià nom del mur de Berlín-, brandant vells espantalls per esporuguir-nos. Per esbroncar-nos cada vegada que s’adona de com el jovent malda, fart com n’està, de desobeïr-la i alliberar-se’n.
Per què resignar-s’hi? Ens pertoca de combatre a aquesta generació caduca així com els seus deixebles i la seva massa sovint ominosa herència tant social com etnocultural sobre el futur dels europeus. Que tenim el dret i el deure de vetllar pel nostre futur com qualsevol altre identitat etnocultural del món.
Berlin 1989 mai no hauria succeït sense Poznan 1956 -vídeo-. Sense tantes altres revoltes populars contra el comunisme de les que enguany, com aquesta a Polònia però també a Hongria ¡ Txèquia i Eslovàquia i etc., gairebé enlloc se n’ha dit res.
Malgrat tots els europeus torturats i assassinats al seu decurs en lluitar per la seva llibertat i identitat:
Només el sacrifici de molta gent va fer possible la fi del mur de Berlín
El comunisme ha fracassat. Però les seves consignes fossilitzades segueixen voltant com zombis. Atiats per la gerontocràcia del maig del ‘68, que encara viu dels seus rèdits, enquistada com a classe pseudo-intel·lectual a Europa. Així com pels seus deixebles i tots els que s’hi deixen entabanar en general.
Malden perquè del comunisme resti un record esllanguit. Com si d’una anècdota inofensiva i fins i tot simpàtica es tractés en acabat. Fins que s’esvaeixi. Com el petó a la boca entre Brezhnev el dictador soviètic i el seu súbdit Honecker el dictador de la meitat d’Alemanya sota control soviètic -l’extinta RDA-.
Malgrat fer-se’l per explicitar el seu compromís de suport mutu contra alemanys, russos, ucraïnesos, estonians, letons, lituans, etc. Per reprimir-los plegats cada vegada que s’hi rebel·lessin en contra seva. Per massacrar-los, com a Poznan o Budapest també al 1956, en nom del seu comunisme. Poques vegades un petó ha estat tan amenaçador, una promesa de mort més que no pas d’amor.
Mentint-nos avui com mentien aquests mateixos comunistes ahir tant als europeus sota el seu control com als que pretenien sotmetre. Però ara fent-ho mitjançant els seus derivats postcomunistes com, per exemple, l’immigracionisme. Esperant així, amb aquest succedani, que no ens n’assabentem del que fan ni dels seus objectius.
Volen bastir en contra nostra la darrere malaltissa fantasia utòpica on s’han refugiat -l’immigracionisme-. En contra nostra en veure’ns com una nosa per la seva materialització. Nosaltres ja no som el subjecte del seu experiment ideològic. Perque hem estat nosaltres qui, combatent per la nostra llibertat i identitat, hem esmicolat i enterrat el comunisme. Nosaltres som el seu pitjor enemic.
De la que, com l’anterior simbolitzada pel mur de Berlín, ja se n’albira la degeneració en distòpia i potencialitat genocida. Ara, en concret, de la identitat etnocultural dels europeus. A qui ens comminen a deixar-nos deconstruir per poder fer realitat el seu nou paradís promès, el substitut del seu fracassat paradís del proletariat, és a dir el paradís multintercultural. Avui, com ahir, ens cal combatre per la nostra llibertat i identitat com europeus.
Un estudi conclou que 8 de cada 10 immigrants de Salt i Girona no treballen. Un estudi elaborat per l’Observatori Permanent de la Immigració conclou que un 86% dels immigrants que viuen a Salt i Girona no treballen. (…) En els darrers vuit anys, s’ha multiplicat per deu el nombre d’immigrants que viuen a Salt i per tres els que ho fan a Girona. A finals del 2008, el 42% de la població total de Salt és d’origen immigrant i a la capital ho és el 16%.És la mateixa Salt on, fa pocs mesos, una baralla massiva va esclatar enmig del carrer entre pakistanesos i moros per una bossa de patates. Com a Palma de Mallorca on, gairebé alhora, negres i gitanos també topaven massivament al carrer per unes ulleres de sol. N’esmenten tota mena de motius però sempre defugint, molt aclaridorament, un fet obvi. Que aquests massa sovint repeteixen aquí les actituds que arrosseguen des dels seus països. Repetint també aquí, en conseqüència, els mateixos problemes que hi pateixen. Transmetent-los ja, fins i tot, generacionalment. Problemes que a la crisi d’enguany encara s’agreugen més. Forçant els mitjans a fer-se’n ressò a desgrat seu. En palesar-se que és a aquesta mateixa gent on, en síntesi, rauen els problemes. Els seus i ara, també, els nostres? Perquè aquí sempre poden acusar als catalans i europeus en general de ser-ne responsables. Amb la ximple gaubança de l’esquerra immigracionista sempre amatent d’assumir, masoquistament, aquesta falsa responsabilitat. Per maldar, immediatament, d’imposar-la sobre nosaltres. Qui, sortosament, cada vegada més ens rebel·lem contra tot això. Aquí i arreu d’Europa.
Botiga a Salt on va començar la baralla entre pakistanesos i moros
A Berlín simultàniament una gran majoria d’àrabs i turcs a aquesta ciutat, crescuda arran de polítiques nefastes, manca de qualsevol funció productiva (…). El quaranta per cent dels naixements són a aquest col·lectiu marginal. La nostra població educada està tornant-se cada vegada méstalossa de generació en generació. Encara pitjor, es recreen en una mentalitat atàvica i agressiva. És penós que els nois turcs rebutgin d’escoltar les seves professores en ser això el que la seva cultura els diu. (…) M’estimaria més tenir jueus de l’est d’Europa amb un quocient intel·lectual d’un 15% més alt que la població alemanya. A Alemanya en Thilo Sarrazin, que havia estat representant del socialdemòcrata SPD a Berlin i és era dels més importants directius al Bundesbank -cabdal banc alemany i europeu-, ha denunciat la mateixa situació patida a la seva capital Berlín. La seva gosadia, malgrat només esmentar en veu alta i ferma una realitat ben coneguda -per exemple comentada a un altre post sobre la violència racista de turcs i àrabs contra joves alemanys als instituts-, l’ha fet objectiu fins i tot d’una investigació policial. Malgrat que la coneguda sociòloga turca Necla Kelek li dona suport. Reblant amb dades més escruixidores encara les seves coratjoses declaracions. Necla Kelek, tanmateix, no està sent investigada. En ser turca. Palesant que en Sarrazin es reprimit en ser alemany i europeu. En dir coses que, als europeus, alguns semblen voler-nos prohibir de dir-les i potser fins i tot pensar-les.
Thilo Sarrazin, lluitador contra l'immigracionisme
La paraula, la més esmolada dalla, esquinçant travessa el cel…[The hand that sounds the chimes, tears away the veil. Patriarch Militant calls, to attest, the structures fail. A masked inception, here's the armed sky. We are like scythes, slicing through the sky. We drank of asperity, from the poisoned well. The breath that passes over our lips, sings hymns from tomes of hell. The truth is everlasting, this generation is the end. The enemy of my enemy, will always be my friend. Here we stand a sentinel, here before truths door. A threshold that once we cross, we shall return no more. The veil has been torn away, the words portent is neigh. The word, the sharpest scythe, slicing through the sky... (for Douglas P.)]
Cançó adreçada al cantant de Death in June pels estatudinencs Luftwaffe, de Xicago, on s’evoquen i gairebé invoquen les deïtats celestials indestriable i ancestralment unides a la virilitat i voluntat de combat entre els europeus. En són exemple, entre d’altres, Zeus, Apol·lo i Taranis altrament dit Iovi Candamio o Júpiter Enlluernador en llatí. Al concepte original, pertanyent als llatins nadius europeus, d’aquesta paraula. Oposat a l’espuri sentit amerindi i africà castellanoparlant que ara l’immigracionisme hi pretén imposar.
Val a dir, a més, que l’anglès Douglas Pearce cantant dels DiJ és gai. Això no ha minvat gens, malgrat el que alguns suposarien, la seva lluitadora i valuosa tasca com cantautor. Duent-lo a ser gairebé un artista maleït, com tants altres, arran la gosadia de no sotmetre’s al discurs oficial enguany vigent -encara- sobre la realitat social i etnocultural dels països europeus.
