En Popek és un lluitador polonès de pesos pesats que, a més, fa música tan bona com aquesta. La seva coordinació amb els punys és la mateixa que el seu sentit del ritme amb la música.

This is an emergency… això és una emergència.

Mai millor dit.

El nom de la banda d’aquests anglesos de Leeds és tan penòs, suposem que volgudament, com bona la música que fan. Encara que això darrer és, en acabat, el que veritablement importa.

Take your fucking guilt
I don’t need it, I don’t want it

Look at what we’ve build
You can’t see it, you’ll never see it
TAKE YOUR FUCKING GUILT
I don’t need it, I DON’T WANT IT

LOOK AT WHAT WE’VE BUILD
You can’t see it, YOU’LL NEVER SEE IT.
No!!

Words not spoken and things unsaid
All I know is that I never look back with regret
For the times I wasted along the way
I’ve seen all a lot of things and I never can explain
But I’ll never let it get to me
Cause there’s nowhere I would rather be
Looking forward, the future’s bright
Seize the day, I walk my line.

Take your fucking guilt
I don’t need it, I don’t want it

Look at what we’ve build
You can’t see it, you’ll never see it
TAKE YOUR FUCKING GUILT
I don’t need it, I DON’T WANT IT

LOOK AT WHAT WE’VE BUILD
You can’t see it, YOU’LL NEVER SEE IT.

Take your fucking guilt!!!
TAKE YOUR FUCKING GUILT!!!

_ _ _ _ _

Take your guilt… endueix-te la teva culpa.

Hardcore europeu, des dels Països Baixos, mostrant al món com el jovent d’Europa lidera enguany la superació de patètics complexos de culpa de generacions anteriors que semblen maldar en carregar-li.

Sunrise

Radiance
Dazzling brilliance
Shone upon another day
Lugh, o God of the sun
God of the sun
Burning fire
Sustaining life
Lugh, o God of the sun
Help, help us face
Help us face dawn

He vingut a lluitar.

He vingut a guanyar.

Això és el que es llegeix al darrera de la samarreta d’aquesta bona banda de hardcore.

Un dels finalistes d’un concurs de Rap contra el racisme, colombià, presenta una cançó definint-se ell mateix i a la seva colla de latinos. Ho fa repetidament alhora que parla de la seva raza -lo que pasa, quieren extinguir a mi raza; minut 2:36 de la cançó-. Hi fa, en síntesi, tota una proclama racial.

És com si els jamaicans pretenguessin dir-se anglosaxons només per parlar anglès. Quan som els catalans qui podem legítimament dir-nos llatins. En ser hereus directes de l’Imperi Romà. Igual que, per exemple, els romanesos tan llatins com nosaltres -l’Imperi Bizantí o Imperi Romà d’Orient s’anomenava a si mateix Romania-. Al contrari d’aquest colombià que, malgrat tot, sap també perfectament que és un amerindi més o menys barrejat. Personalment no em suposa cap problema que ho sigui.

La seva cançó és una proclama racial. Enmig de l’habitual xerrameca immigracionista. Tipicament victimista malgrat haver arribat aqui còmodament en avió i en arribar-hi rebre tota mena d’atencions. Ho demostra aquest concurs organitzat amb el suport de SOS Racisme per un casal de joves de Sarrià-Sant Gervasi, no precisament un barri amb greus mancances socials, que regala un premi de fins 100 € al guanyador. 

Això és perque hi ha un racisme bo. Es constata amb la baralla que va haver a Rubí fa pocs dies: La agresión se inició por el volumen de la música que sonaba en el piso de los ecuatorianos. Uno de ellos acabó con la nariz rota y el otro cayó por la ventana y está ingresado en la UCI. La familia de las víctimas denunció ayer que los agresores actuaron con una clara motivación racista y que profirieron insultos contra las víctimas en ese sentido. SOS Racismo también considera que existe un móvil xenófobo, extremo con el que los Mossos d’Esquadra, en principio, no trabajan. 

Els equatorians que van actuar sense importar-los una merda els seus veïns, actuant com potser ho farien al seu pais, no van actuar amb una manca de respecte flagrantment racista envers aquestes veïns seus?

Com sabem que aquests equatorians no van agredir els seus veïns i començar la baralla quan aquests, comprensiblement farts, van anar a demanar-los que baixessin la música? Si el ferit en caure per la finestra, potser llençat al decurs de la baralla, haguès estat un dels veïns catalans llavors SOS Racisme hauria parlat d’agressió racista? Hi ha un racisme bo. Això és el que semblen dir-nos aquests suposats antiracistes. Si aquests catalans s’haguessin resignat als abusos dels seus veïns equatorians, si s’haguessin deixat apallisar per aquests en anar a demanar-los que deixessin de fer soroll, llavors SOS Racisme els hauria donat la seva enhorabona per tolerants. I potser també un premi?

A més de gaudir d’un sentit de l’humor i una lucidesa infinitament per sobre dels babaus que s’esveren en adonar-se de com fàcilment es trenquen els seus buits dogmes, en prendre’s tan seriosament a si mateixos creient-se una mena d’autoritat moral alliçonadora i castigadora dels joves europeus dolents -culpables de passar-ne com a obsolets i patètics que són i pensar lliurement més enllà-, els eslovens Laibach fan també una música molt ballable.

Abans d’ofendre’s no seria millor llegir el text que apareix al video?

Aquesta cancó s’anomena Das Spiel Ist Aus.

En català S’ha acabat el joc i en anglès The Game is Up.

Europa està arribant a un punt d’inflexió decisiu. Ja no hi ha marxa enrere.

Canten en alemany. El text del seu video apareix en anglès i rus.

Les llengües de les tres potències europees que ja fa molt de temps gairebé van anihilar Europa. De tres projectes politics pels que van sacrificar-se milions de persones i als que altres milions van ser-ne sacrificades. Ens n’hem recuperat materialment. Pero no ho hem superat com a civilització, com a identitat etnocultural, no hem tancat la ferida que nosaltres mateixos vam fer-nos. Cal tancar-la d’una vegada i per sempre. Mirar envers el futur i avançar-hi. Abans sigui massa tard i el món, el futur, ens deixi enrere. Perque mentre nosaltres ens turmentem i obcequem per les nostres errades altres que n’han comès d’iguals, o pitjors, les obliden sense remordiment. No hem de fer-nos perdonar res.

La vella generació del ‘68, del que enguany s’ha cel.lebrat un altre avorrit i encara més ridicul aniversari, començarà aviat a desaparèixer. Pren el seu espai el jovent europeu. Sense arrosegar patètics complexes del passat. Deleròs de bastir una nova Europa sense renunciar a la seva identitat plural. Basant-se fermament en les nostres arrels, com el nostre millor i més valuos potencial, per projectar-nos al futur i abastar l’infinit.

Pop anglès i tancs russos?

Es poden combinar, ho han fet reeixidament membres dels Artic Monkeys i The Rascals amb la seva banda Last Shadow Puppets.

La seva estètica marcial cool és molt trencadora, profundament subversiva.

Ens anirà molt bé enmig de l’avorriment musical pel que fa al pop que patim darrerement.

Aquest video és també un homenatge a l’hivern que aquí, a Catalunya, malauradament gairebé no s’hi ha sentit.

La cancó es diu Break Through It All… Trenca amb tot.

Amb aquesta actitud, amb aquesta força, tot és possible.

Triarii s’anomenaven els legionaris a la tercera i darrere linia de les legions de la República Romana. Eren sobre qui queia tot el pes i tota la responsabilitat del combat si les dues primeres linies de legionaris -Hastati i Principes- eren vençudes per l’enemic. Qui als moments desesperats, quan tot semblava perdut, redreçava el combat ressolent-lo implacable i victoriosament. El seu nom deriva del llatí tres de l’arrel indoeuropea *trei-.

És en aquests ferotges legionaris, els veterans més endurits i experimentats, en qui s’inspira la banda alemanya Triarii que fa música electronica on combina el neoclassicisme amb sonoritats marcials industrials.