Ravalistàn

Bona síntesi aquest video, per versemblant i alhora corrosivament divertida, d’una realitat del Raval que malda d’amagar la propaganda immigracionista, turística i ximplement bonista que se’n fa.

Champions, Europa, Lligues

Champions

Després de la xiulada de Mestalla, alguns dels comentaristes més ofesos van venir a dir que si Barça i Bilbao no volien jugar les competicions espanyoles, ells mateixos: que es passessin la vida jugant competicions catalanes i basques contra el Granollers o el Barakaldo. Aquesta crítica tòpica contra els nacionalismes dits perifèrics podia tenir alguna raó de ser al segle XIX. Ara, no. Ara, per entendre’ns, hi ha la Champions. Pots jugar la Copa Catalunya, pots jugar la Copa d’Espanya, però la final més important de l’any és la de la Champions. L’objectiu del nacionalisme no és tancar-se i aïllar-se en la petitor. L’objectiu és participar en el món, obert i accessible, com allò que ets.

Europa

Ningú no dubta que en l’esplèndida temporada del Barça avui, la final de la Champions, és el moment central, el més alt. En un cert sentit, la importància, l’audiència, el ressò de la Champions fa que les Lligues de cada Estat o de cada nació tinguin cada vegada més una competència molt forta. Amb una Champions forta, amb un bon calendari, les Lligues passarien a ser gairebé fases classificatòries, prèvies de la Lliga europea. Fixem-nos com han celebrat alguns equips el fet de quedar entre els quatre primers de la Lliga espanyola. No és cap títol. Però és classificar-se per a la Champions. L’alternativa que deien els comentaristes, o jugar la Copa d’Espanya o jugar la de Catalunya, no és real ni com a metàfora. En primer lloc, perquè no hem tingut mai l’ocasió real d’escollir. Però també perquè hi ha la Champions. Perquè hi ha Europa.

Visca el Barça i visca Catalunya!!

Lligues

Alguns dels equips que participen a la Champions vénen de Lligues petites, amb molt pocs clubs. Els equips escocesos juguen la seva pròpia Lliga, no una inexistent Lliga britànica. I han guanyat la Champions. Una Champions potent i prestigiosa modifica el mapa de les competicions esportives. En la mateixa direcció en què s’està modificant el mapa del món. Grans espais de confluència, com Europa. I nacions relativament petites, que participen en aquests espais. Que la Champions ens caigui enmig de la campanya electoral de les europees és una coincidència interessant. Quan Europa es fa seriosament, ens fa més lliures. Com la Champions.

Vicenç Villatoro

Gaudint de la diversitat al Raval

La nova operació Raval contra el terrorisme islamista desplegada dimarts pel Cos Nacional de Policia comença a tenir un recorregut judicial semblant al que va permetre el processament de deu islamistes detinguts al gener sota l’acusació de preparar un gran atemptat contra el metro de Barcelona.

(…)

en l’escorcoll al pis d’Abdelghani Himmouri, al número 12 del carrer d’en Roig, a tocar del carrer Hospital, la policia hi va trobar “perfectament ocults en una motxilla i sota la roba dos temporitzadors elèctrics aptes per ser utilitzats en la construcció d’artefactes explosius“. També el jutge subratlla la confiscació d’una cinta de vídeo del líder d’Al-Qaida, Ossama bin Laden.

_ _ _ _ _

Primer van detenir uns pakistanesos, ara uns algerians, tots al Raval. On són els que tant bramaven sobre la pressumpció d’innocència? Ara que s’ha constatat no una sino dues vegades, en uns pocs mesos, la presència d’enriquidors culturals islàmics amb els temporitzadors preparats per fer-los servir només callen cobardament.

L’aldarull va tenir lloc dijous al vespre, quan els veïns d’un immoble situat davant del dels filipins van demanar a aquests últims que abaixessin el volum de la música, segons ha avançat avui ‘El País’.

Els filipins, de 18, 24 i 39 anys, van baixar al carrer armats amb pals de ferro i van amenaçar de mort els seus veïns. Tres mossos de paisà que passaven a prop van sentir els crits i es van dirigir al lloc per posar pau.

Es van identificar com a policies, però els tres filipins no els van fer cas i van colpejar un mosso a la nuca i un altre a l’espatlla. Entre els tres agents i altres patrulles de reforç van poder reduir els exaltats, que van quedar detinguts.

_ _ _ _ _

No els va importar gens que s’identifiquessin com mossos d’esquadra. Van voler reventar-los el cap a cops de barres de ferro. Un malentès cultural potser? Greuges del passat colonial espanyol a Filipinas fa dos-cents anys? Potser si s’haguessin identificat com a multiculturalistes plens d’amor per la diversitat s’haurien limitat a trencar-los les cames?

Al Raval la gran majoria de gent només va de bar en bar. Ni s’apropa a indrets com els del video. Pero a aquests mateixos bars segur que es recrea explicant com d’encisadora i vibrant és la seva diversitat. Sempre que no li demanis a ningú de baixar la música, és clar.

Manlleu: del fracàs a l’enderrocament

Els blocs de pisos de Can Garcia, a Manlleu, seràn enderrocats. La seva població serà deportada redistribuida arreu de la ciutat. N’informava, poc i malament, el telenoticies: 

Manlleu va aprovar aquest dimarts l’inici del procés d’expropiació dels coneguts com a Pisos de Can Garcia, on hi viuen unes 250 famílies. L’enderroc d’aquests blocs d’habitatges és l’actuació més destacada del pla de rehabilitació integral del barri de l’Erm. Amb el vot favorable de tots els grups, l’Ajuntament va aprovar la relació de bens i drets a expropiar. Aquest procés es preveu que s’allargui durant un any i mig. Quan s’acabi es procedirà a l’enderroc de l’edifici i els veïns que compleixin tots els requisits legals seran reallotjats en habitatges de protecció oficial amb unes condicions econòmiques assequibles.

Pero què passa realment a Can Garcia?

Al diari El Pais no han pogut, malgrat les seves tendències immigracionistes, suavitzar-ne gaire la descripció:

Es un vecino del barrio de l’Erm que señala a su alrededor. El portal del bloque donde vive, uno de los seis de los pisos de Can García, presenta un aspecto deplorable. La puerta, vieja y destartalada, la mitad de los buzones reventados, la pintura cayendo a trozos y las paredes llenas de pintadas. Cerca de él, una bolsa de basura cae al lado de los contenedores. “La tiran para no tener que bajar”, explica. La convivencia en los pisos de Can García es hoy por hoy imposible. Es el foco de malestar de los vecinos de l’Erm, que esperan con ansia verlo desaparecer y que se lleve con él el estigma de barrio conflictivo.

A Manlleu hi ha un 22% de població immigrant -molt majoritàriament d’origen nordafricà-.

Al barri de l’Erm ja és el 55% dels habitants.

A Can Garcia arriba al 80% i, segons el mateix El Pais explica, La convivencia en los pisos de Can García es hoy por hoy imposible. Es el foco de malestar de los vecinos de l’Erm, que esperan con ansia verlo desaparecer y que se lleve con él el estigma de barrio conflictivo.

Darrerement s’insisteix als mitjans que a Catalunya no hi han guetos.

Seria més adient d’anomenar a Can Garcia, per exemple, experiment multicultural?

Els veïns n’estàn farts. Tan farts que només volen veure desaparèixer, literalment, Can Garcia.

És a dir que volen veure desaparèixer, en realitat, la seva població.

Com és que no són titllats de racistes i prou?

Potser per què la deportació redistribució dels seus habitants i l’immediat enderrocament dels blocs de pisos on viuen es farà amb el vot favorable de tots els grups i seria una mica excessiu titllar-los a tots de racistes?

Sembla que la seva experiència intercultural no ha estat tan meravellosa com prometen els immigracionistes. Encara que sí ho ha estat d’intensa. Tant que estàn delerosos d’enderrocar Can Garcia per alliberar-se dels seus habitants.

La mateixa experiència intercultural que va buidar Can Garcia dels seus habitants anteriors, arribats prèvia i especialment d’Andalusia, malgrat que a l’article es dona a aquest fet només causes econòmiques.

El mateix va passar a les ciutats franceses i suïsses on s’hi van concentrar moltíssims immigrants espanyols, portuguesos o italians. Eren indrets durs pero mai van arribar als extrems de degradació i violència que ara pateixen en haver estat substituits per aquests altres immigrants. 

Passarà el mateix aquí? Quants barris caldrà enderrocar per combatir-ho? No seria millor prevenir el problema d’entrada abans que fer front, ara, a una despesa de molts milions d’euros bastint habitatges de protecció oficial per ficar-hi els immigrants després de l’enderrocament?

Perque això és el que està passant:

el Consistorio tomó la decisión de derribar Can García y realojar sus inquilinos en viviendas de protección oficial. El problema: Manlleu no disponía de pisos sociales. La envergadura de la operación ha superado con creces el Plan de Barrios y Ayuntamiento y Generalitat firmaron en julio de 2006 un convenio para hacer viable la ejecución y financiación del proyecto. Incasòl construirá 350 viviendas en ocho solares cedidos por el Consistorio, que se quedará con la finca de Can García para destinarla a vivienda de renta libre.

A la nostra nació es pateix una greu mancança d’habitatges socials. És lleig que els aixequin només ara, mai abans havien fet res semblant, exclusivament pels immigrants en no saber on ficar-los. Pero els responsables d’aquest merder són els immigracionistes. Qui l’han creat i no saben com solucionar-lo.

90% del creixement de Barcelona degut a la immigració

Més del 90% del creixement de la població de Barcelona des de l’any 2001 es deu a l’arribada de la immigració.

Ha crescut en un 500% des del 1999.

Ara és ja el 10% del total de la població de Barcelona. A les ciutats del seu voltant n’és gairebé el 13%.

Al 1996, segons dades d’un estudi de la UPC, la capital catalana era una de les ciutats europees amb menys població immigrada. N’era un 1,8%.

El creixement de la població immigrant és espectacular.

Segons l’estudi a Madrid es concentra la immigració europea -creixent-hi un 16,08% entre el 2001 i el 2005- alhora que a Barcelona la immigració asiàtica -41,92%- i africana -16,93%-.

És a dir que a Madrid és concentra la immigració amb més afinitat etnocultural envers la població nadiva de la ciutat.

Al contrari de Barcelona on s’hi troba la immigració més potencialment conflictiva. La que provoca els greus i violents merders a França, Alemanya o Dinamarca esmentats a altres posts.

A l’estudi de la UPC també s’afegeix que distribució de la població immigrant a Barcelona està canviant.

S’escampa des del centre de la ciutat per altres districtes i fins i tot per les ciutats del seu voltant. Perque, simplement, no s’hi pot encabir més.

S’hi diu, en síntesi, que les diferents poblacions immigrants s’ajunten segons la seva identitat etnocultural.

Al centre de la ciutat s’hi troben filipins, marroquins i molt majoritàriament pakistanesos.

A barris com Horta, Noubarris o Sant Martí així com a part de L’Hospitalet i Cornellà hi són equatorians, bolivians i dominicans -és a dir la immigració americana més amerindia i africana- mentre a l’Eixample o Sants s’hi concentren els argentins -la immigració americana etnoculturalment més europea i així més propera a la població catalana nadiva-.

L’autor de l’estudi reconeix que pakistanesos, filipins, marroquins i xinesos tienden a agruparse en zonas concretas, creando un espacio propio en el que les sea fácil desenvolverse.

Pero no els titlla de xenòfobs per fer-ho. Per què?

També afirma que a Barcelona no hi han guetos malgrat que segons el seu mateix estudi al Raval el 47% és immigrant, a Sants el 12%, a Sant Martí el 10%, etc. i que s’han assolit aquests percentatges en molt poc temps.

De fet, tot seguit, explica com a Ciutat Meridiana s’ha passat d’un 4% d’immigració al 2001 a un 20% al 2006 -només cinc anys!-.

I l’arribada d’immigrants segueix.

És aquesta la Barcelona que volem?

300,000 musulmans a Catalunya

Segons dades de la Unión de Comunidades Islámicas de España (UCIDE) és a Catalunya on més musulmans hi ha arreu l’estat espanyol. D’aquests 150,000 han nascut a l’estranger, fora dels seus països d’origen, i ja n’hi ha gairebé un miler de quarta generació. 

Li segueix molt enrere Madrid amb 200,000 musulmans.

Seria interessant veure quina era la seva població a Catalunya fa només deu anys o, encara millor, fa vint anys. Pero són dades que no apareixen enlloc.

Encara que al 2006 un grup d’imams a Catalunya, el Consejo Islámico Cultural de Catalunya, va exigir una gran mesquita a Barcelona. Prenent com model la gran mesquita de Madrid coneguda com mesquita de la M-30 en ser-hi propera.

Adduïnt que al 1990 hi havien a Catalunya una dotzena d’oratoris musulmans i que llavors, al 2006, ja n’hi havien més de 150.

Sense comptar, com diuen els imams, els oratoris registrats com a associacions culturals -com el de Salt esmentat a un altre post- o simplement no registrats. Quants n’hi hauràn ara?

Ho justifiquen amb la tipica cantarella immigracionista de la que s’han apropiat i repeteixen tant bé:

Los imanes también instaron a los creyentes a “dialogar” de manera “abierta y continuada” con todos los ciudadanos, con el propósito de “facilitar la buena convivencia”. “Hacemos un llamamiento a todos los musulmanes a ser benevolentes, tanto con los simpatizantes del islam como con los críticos, porque el perdón y la tolerancia son valores básicos de la educación en el islam”, concluyeron.

Què passa llavors a Algèria on tretze esglèsies protestants han estat tancades? O amb la repressió que hi pateixen els cristians en general prohibint-ne tant el proselitisme com criminalitzant els conversos al cristianisme?

Passa el mateix que amb el primer ministre turc Erdogan. Qui, com s’esmentava a un post anterior, va titllar a Alemanya de crim contra la humanitat l’assimilació dels turcs que s’hi han establert alhora que a Turquia mana reprimir amb brutalitat els kurds exigint-ne l’assimilació.

També com a Egipte on, a El Caire, la minoria cristiana copta viu en condicions infrahumanes -envoltada de merda literalment-. Sense cap ressó mediatic enlloc.

Passa que són uns hipocrites, que fan servir el discurs immigracionista perque els convé per assolir els seus objectius. Molt diferents als dels babaus immigracionistes.

Això cal tenir-ho molt present.

Humor gambià

L’Ajuntament de Salt ha intensificat el control de les activitats al municipi per garantir que es compleixin les ordenances municipals. La reacció arriba després de les queixes contínues de veïns i comerciants. L’última de les actuacions ha estat el tancament d’una mesquita perquè els responsables havien demanat, en realitat, permís per fer-hi una oficina d’atenció al gambià.

(…)

havia rebut l’octubre del 2007 una sol·licitud de l’Associació per al Desenvolupament de Gàmbia per obrir una oficina d’atenció als gambians. Els veïns, però, asseguraven que allò era una mesquita, mentre que el responsable de l’associació assegura que el local és un centre de cultura.

_ _ _ _ _

Al video del telenoticies s’hi veu com els mossos d’esquadra es troben, només entrar-hi, varis homes pregant. Tot seguit apareix un gambià protestant perque, segons diu, s’hi prega quan ho manen els preceptes islàmics. Insistint en que això no te res a veure amb una mesquita. 

Ha estat això una performance humoristica d’aquests gambians que els saltencs, els nadius europeus és clar, no han estat prou interculturalment sensibles de copsar?

Pero no cal patir.

Aviat aquests gambians votaràn -segons els immigracionistes-. Amb la resta de la creixent immigració, bàsicament marroquina i gambiana, que està poblant Salt un parell de dècades ençà.

Ja són un 30% dels habitants de Salt. Aquest percentatge amb tota probabilitat anirà creixent alhora que s’anirà reduint el dels saltencs nadius europeus. A moltes ciutats d’Anglaterra, França, Flandes, etc. se sap amb seguretat que en poques dècades els seus habitants nadius europeus seràn minoritzats. El dubte és només quan. Passarà a Salt?

Llavors si que podem riure. Quan els partits maldin per satisfer gambians com aquest del video que, malgrat incomplir les normatives de l’Ajuntament de Salt repetidament, a sobre protesta i fa de victima. Perque els seus vots seràn imprescindibles per guanyar eleccions.

Potser els seus fills i nets no seràn com ell. Pero els merders que sovintegen a altres nacions europees amb la tercera generació de descendents d’immigrants arribats fa quaranta o cinquanta anys, no fa uns quinze anys com a la nostra nació, proven que poden ser encara pitjors.

Sense que totes les politiques multiculturalistes, interculturalistes i etc. i encara menys l’etnomassoquisme europeu hagin ressolt res gaire -en realitat només ho han agreujat-.

Així que poca broma amb l’humor gambià.

Esclat intercultural a Barcelona i Europa

Casualitat o declaració d’intencions? Tariq bin Ziyad s’anomena la mesquita del Raval on van trobar-se els sis suicides-bomba islàmics per planejar sis massacres indiscriminades, el mateix dia, al metro i els trens de rodalies de Barcelona.

És el mateix Tariq bin Ziyad capitost dels musulmans en envaïr el 711 la península ibèrica i Europa. Encara que ni tan sols declaració d’intencions. Perque ja no parlem d’intencions, parlem de fets. D’aquest que, malgrat tot, és només un de molts altres.

Són membres de la secta musulmana Tablighi Jammaat segons va reconeixer en Mohamed Iqbal, portaveu de l’associació pakistanesa de Barcelona Camí de la Pau, derivada de la secta Deobandi. D’on deriven, simultàniament, els talibans. Amb això n’hi ha prou per saber com són els Tablighi Jammaat.

Ambdues sectes comparteixen la seva mateixa fita que és la islamització per qualsevol mitjà possible. Incloent la violència com s’ha vist pero, també, la mentida. Apropiant-se hàbilment del discurs immigracionista d’unes esquerres postcomunistes massa bledes, pel que es veu, per adonar-se que les estàn fent servir.

Els Tablighi Jammaat són ben coneguts arreu d’Europa on controlen moltes mesquites i en construeixen d’altres, per exemple a Anglaterra en controlen més de la meitat i promouen la construcció de la ja coneguda com megamosque, des d’on prediquen i inciten amb agressivitat la nostra islamització.

En Mohamed Iqbal va insistir des del primer moment que els detinguts eren innocents i inofensius. També va insistir en que els Tablighi Jammaat són inofensius. Pero això és, com a mínim, dubtòs.

Fa poc la televisió anglesa Channel 4 va fer un documental sobre què s’hi predica a les mesquites angleses. Fanatisme, odi, eurofòbia i islamització és el que s’hi veu. Els responsables de la mesquita, recorrent al victimisme, van acusar-la de manipular-lo. L’Ofcom, que es defineix com independent regulator and competition authority for the UK communications industries va constatar el contrari. És a dir que els mentiders són els responsables de la mesquita.

Al documental es mostra com la mesquita deia ser, segons proclamaven cartells al seu exterior, un centre de diàleg ecumènic obert a tothom. Quina gran semblança amb això del Camí de la Pau d’en Mohamed Iqbal que, segons reconeix, és amic dels detinguts amb qui ha treballat quotidianament. Potser és innocent, és clar que sí, pero potser no. No ens podem permetre badar. Ja ho hem fet prou.

Diguem sí a l’ablació del clítoris

Després que una jutgessa de Mataró els retirés la custòdia de les seves filles de 6 i 13 anys, pels indicis seriosos i versemblants de que se les endurien des de Premià de Mar on viuen a Gàmbia on patirien l’ablació del clítoris, els seus pares van protestar-hi en contra.

Pero resulta que la mare d’aquestes nenes és membre d’una associació contra la ablació. Per què no va anar a l’entrevista concertada pel jutjat de Mataró per aclarir tot?

Sobta que en ser membre d’una associació contra la mutilació genital no hi anès per ajudar a combatre aquesta pràctica tan trista i cruel. Malgrat, segons diu, treballar per superar-la. També que, a més, no hi anès malgrat tractar-se de les seves mateixes filles. Ara les nenes estàn sota la custòdia de la Direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat.

Resulta que tot plegat ha estat només racisme. Els acusa de ser racistes la mateixa associació contra la mutilació genital de la que és membre la mare d’aquestes nenes, mitjançant la seva presidenta Mama Samathé, adduint que la falta de sensibilitat cultural i els prejudicis han convertit un problema de comunicació entre els professionals dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Premià i la família en un indici de delicte i han engegat una actuació judicial innecessària

Així que la jutgessa de Matarò és racista. Els serveis socials de l’ajuntament de Premià de Mar són racistes. La Direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència és racista. La Generalitat és racista. Enlloc de complir amb la seva tasca de vetllar pel benestar d’unes nenes s’han mogut només i exclusivament per fotre els seus pares, per negres.

Que a Gàmbia i Egipte i Nigèria i Kènia es sotmet les nenes a aquest costum tan cruel de la mutilació genital pero no a Finlàndia i Ucrania i Itàlia i Irlanda és un prejudici cultural? És una manca de sensibilitat cultural dir que és infinitament més probable que unes nenes gambianes puguin patir-la que unes franceses -nadives europees, és clar-? Això són fets reals ben i llargament constatats. És tan dificil d’assumir?

Val a dir que la mutilació genital, amb altres pràctiques de sotmetiment de la dona com la reconstrucció quirurgica de l’himen fent-se passar per verge bon exemple de malaltissa hipocresia i repressió sexual, es pateix i s’estèn arreu d’Europa. Per exemple a la Gran Bretanya on afecta a decenes de milers de noies constantment, Noruega o Suècia.

Potser serà millor esperar al darrer moment per actuar en casos com aquest de Premià de Mar. Augmentarem el màxim el risc de les noies pero l’important és no ofendre la sensibilitat cultural dels seus pares.

Encara que també podem fer com a Suècia on la ministra Nyamko Sabuni va proposar fer inspeccions genitals a totes les noies, tant d’origen immigrant africà i arab musulmà com les nadives sueques i europees en general, per prevenir i detectar l’ablació del clítoris.

Per què incloent les noies nadives sueques i europees en general quan és ben sabut que mai l’han patit? Per no ofendre, segons Sabuni, les africanes i musulmanes en demanar-ho només a aquestes.

No va pensar en que les noies sueques potser si s’ofendrien? És clar que no. Aquestes, com la resta d’europeus, en ser sempre sospitoses de manca de sensibilitat cultural i de prejudicis i de racisme i d’un llarg etc. estàn disposades a aguantar qualsevol collonada per demostrar que no ho són. Així que a baixar-se les calces i ser inspeccionades per res, per no ofendre la sensibilitat de les noies africanes i magribines.

Al final sembla que el millor seria abstindre’s de fer res. Si ens han de titllar de racistes igualment, per què fer-ho? Pero només detectar-se un cas de mutilació genital caldria deportar immediatament la familia sencera de la víctima al seu pais africà d’origen. Ens diràn racistes, segur que sí, pero realment importa ja aquesta avorrida cantarella?

Jo també soc republicà!

Soc republicà.

M’oposo a la monarquía per ser arcaica i, encara pitjor, un paràsit.

El Borbó és el tercer monarca més ric i alhora el milionari 134 al rànking de milionaris d’Europa.

Això a un estat espanyol, al regne d’espanya segons el seu nom oficial, on els sous dels treballadors han estat congelats aquests darrers 15 anys i on fins i tot han baixat quant al seu poder adquisitiu real. Segons dades oficials del Instituto Nacional de Estadística espanyol.

Alhora que el poder adquisitiu reial ha anat augmentant constantment des de que el Borbó va ser entronat, fins ser un dels homes més rics d’Europa.

Pero cremar fotos seves supera tot això quant a injustícia, ens diuen. 

A la merda la monarquía, visca la República!!

,