Ravalistàn

Bona síntesi aquest video, per versemblant i alhora corrosivament divertida, d’una realitat del Raval que malda d’amagar la propaganda immigracionista, turística i ximplement bonista que se’n fa.

És el mateix pintar que apallisar?

S’han esbombat al màxim les fotos de les pintades fetes sobre les làpides d’un cementiri musulmà a Arras, al nord de França, incloent la primera plana de varis diaris i l’inici dels telenoticies. 

En Sarkozy ha estat el primer en condemnar-ho durament.

Pero enlloc s’ha sentit res del sacerdot anglès Michael Ainsworth, de 57 anys, apallisat per varis joves musulmans d’origen pakistanès i bengali. Ni dels profunds talls que van etzibar-li a ganivetades o dels ulls extremadament inflamats a patades que van suposar la seva urgent hospitalització. 

Ni dels apedregaments que ha patit la seva esglèsia, consagrada al segle XVIII, mentre els agressors xenòfobs cridaven This should not be a church, this should be a mosque, you should not be here -Això no hauria de ser una esglèsia, això hauria de ser una mesquita, vosaltres no haurieu de ser aquí-.

Perque aquesta esglèsia es troba enmig d’un barri, ara, d’amplia majoria musulmana.

N’ha dit res el primer ministre Gordon Brown? Ni ell ni ningú, enlloc. Potser només cal fer-ho si l’agredit no és anglès i europeu? Llavors sí seria un cas de racisme i xenofòbia?

Aquesta foto va ser presa més d’una setmana després de l’agressió.

Quan en Michael Ainsworth va convocar els mitjans per declarar-los, en sintesi, que no passa res. Va proclamar en un arravatament mistic, o potser pels cops rebuts al cap, que malda de ‘follow the example of Christ’s patience and humility, and also be partakers of his resurrection. The belief that good can come out of suffering, and new life out of a painful engagement with truth, is not a glib response to the evil and wickedness of a broken world, but a mark of faithfulness to the love that God shows to all his children.

És a dir que malda per seguir l’exemple de Crist quant a la seva paciència i humilitat, de ser partícips de la seva ressurecció. La creença de que el bé pot sorgir del patiment, i una nova vida de la dolorosa topada amb la veritat, no és una ingènua resposta al mal i la perversitat d’un món dividit, sino una prova de fe envers l’amor que Déu mostra respecte tots els seus fills. 

Colpidor, realment colpidor.

Vol dir això que cal deixar-nos apallisar o simplement abusar limitant-nos a recrear-nos místicament en com en som de bones persones per fer-ho? O potser seria millor dir idiotes?

Diu el mateix que el cap espiritual de l’esglèsia anglicana, en Rowan Williams, en declarar -com va esmentar-se a un altre post- que el millor per garantir la cohesió social a Anglaterra es cedir a les demandes musulmanes d’instaurar-hi la xaria o és a dir la llei islàmica.

Ser tan bons segur que els farà guanyar el cel.

Pero ens farà perdre Europa -a tots i no només a aquests virtuosos i modèlics cristians-.

Duem un terrorisme retrasat

(…) El terrorismo islamista al que ahora hacemos frente se rige por una lógica y unos códigos de comportamiento absolutamente distintos. En primer lugar, no es una organización con estructura formal en el sentido que lo fue el IRA; en este caso, hablamos de núcleos dispersos de fanáticos religiosos conectados entre sí por capilaridad doctrinal, a veces sólo vía Internet, de modo que resulta dificilísimo reconstruir la hipotética cadena de mando entre un cabecilla talibán oculto en las zonas tribales paquistaníes, y un puñado de suicidas potenciales en el Raval de Barcelona, pongamos por caso. Por otro lado, el combatiente yihadista que cae preso de los infieles tiene no sólo el derecho, sino la obligación religiosa de la taqiyya, es decir, del encubrimiento. O sea, que debe negar incluso las evidencias más flagrantes y proclamarse siempre inocente, víctima de un error, de un malentendido o de una delación sin fundamento. El juicio por la matanza del 11-M ofreció abundantes ejemplos de tal conducta.

Otro rasgo del actual terrorismo islamista es que se alimenta y a la vez se camufla bajo el pietismo y el rigorismo religiosos. ¿Cuántas veces, con ocasión de todas las redadas acaecidas en España desde 2004, hemos oído en supuesto descargo de ese o de aquel sospechoso, que era un hombre muy devoto y se pasaba media vida en la mezquita? El pasado sábado se publicó en esta misma página un interesante artículo de Eva Borreguero a propósito del Tabligh e Jammaa, el movimiento proselitista islámico al que estaban vinculados algunos de los detenidos recientemente en Barcelona. Supongo que, como dato tranquilizador, la autora subraya el carácter apolítico y no violento de dicha organización, pero al mismo tiempo explica que “los tablig aspiran a vivir en una sociedad regida al detalle por los valores de la ortodoxia”, de la ortodoxia coránica tal como ellos la interpretan. Y bien, ¿cómo se supone que un tablig establecido en Cataluña o en cualquier otro país no musulmán puede realizar su aspiración? ¿Persuadiéndonos a todos con buenas palabras para que aceptemos la vigencia de la sharia, la lapidación de la adúltera y la amputación de la mano del ladrón? ¿Hasta qué punto las congregaciones islámicas fundamentalistas implantadas en Occidente no suponen una amenaza programática sobre nuestros valores esenciales (la democracia, la laicidad, el pluralismo, la igualdad hombre-mujer, los derechos humanos…)?

Frente a estas trascendentales cuestiones, políticos y medios de comunicación muestran una perplejidad, una desorientación y a veces un candor que no serían imaginables con respecto al terrorismo etarra. Entre los políticos, y en especial los gobernantes, el afán de no crear alarma social, pero sobre todo el miedo a ser tachados de islamófobos, impulsa a minimizar el peligro y a hablar más sobre la convivencia en el Raval que sobre el serio riesgo del terrorismo yihadista. En nuestros medios de comunicación se ha instalado una suerte de escepticismo difuso ante acciones policiales como la de dos semanas atrás, algo que podríamos bautizar como síndrome del ‘comando Dixan‘: la vaga sospecha de que, en estas desarticulaciones de grupos islamistas, hay mucho de paranoia antiterrorista y poco de realidad objetiva. Quizá esto explique el afán por hacer hablar a los padres, hijos, cónyuges y amigos de los paquistaníes sospechosos, que lógicamente proclaman la completa inocencia de éstos y culpan de todo a un “chivato” (sic). ¿A algún medio le parecería relevante, tras la detención de un supuesto miembro de ETA, entrevistar a sus padres para que explicasen lo buen chico que es?

Sería bien triste que, para entender de una vez a qué nos enfrentamos, Barcelona tuviese que pasar por experiencias como las de Madrid en 2004 o Londres en 2005.

Joan B. Culla i Clarà es historiador.

_ _ _ _ _

Un excel.lent article d’un dels pocs amb prou collons, parlant clar i malament, de trencar la censura autoimposada als mitjans que gairebé sempre es sotmeten a la xerrameca immigracionista acrítica i fins i tot entusiasticament. Amb lucidesa i contundència pero sense demagògia, com s’ha de fer.

Scotland Yard va detenir sis pakistanesos arribats de Barcelona

Ens informen La Malla i el Sunday Times:

Sis homes paquistanesos van ser detinguts fa deu dies a l’aeroport londinenc de Gatwick, on van arribar procedents de Barcelona, en aplicació de la llei antiterrorista britànica, segons que informa aquest diumenge The Sunday Times. El dominical anglès, que cita com a font un alt funcionari britànic, assegura que els suposats terroristes van ser arrestats en un operació secreta d’Scotland Yard, que es va posar en marxa després de ser posats en alerta pels serveis d’intel·ligència espanyols. L’advertència espanyola va arribar després de la detenció, el passat 19 de gener, de dotze pakistanesos i dos indis que suposadament planejaven atemptats al Metro de Barcelona.

Els sis paquistanesos detinguts a Gatwick van ser portats a la comissaria de màxima seguretat de Paddington Green, al centre de Londres, on van ser interrogats per detectius de la brigada antiterrorista d’Scotland Yard. Després d’un interrogatori practicat durant la nit, els sis sospitosos van ser conduïts l’endemà sota escorta policial a l’aeroport de Gatwick, on van ser introduïts en un vol cap a Pakistan.

Amb posterioritat als arrestos, el Centre de Protecció de la Infraestructura Nacional del MI5 (servei d’espionatge interior del Regne Unit) va advertir d’un possible atac terrorista en ponts, túnels i l’Eurotunel, que uneix Gran Bretanya i França sota el Canal de la Mànega, segons el diari. “La informació d’intel·ligència d’Espanya es referia a una altra onada d’atacs contra nosaltres després dels intents d’atemptat a Barcelona”. El seguiment d’aquesta pista facilitada per Espanya va conduir a les detencions, va declarar al dominical un alt funcionari britànic.

_ _ _ _ _

Com és que ens n’assabentem només ara, deu dies després, i amb tanta discreció? Per què no n’ha dit res encara, per exemple, el telenoticies? Per què no volen que es sàpiga l’abast i la seriositat d’aquestes organitzacions determinades a sotmetre Europa?