La síndrome de Kabul

Paris no és Kabul. Però ben aviat pot ser-ho. Com tantes altres ciutats i pobles d’Europa. Només cal veure aquest vídeo per adonar-se’n.

La filtració d’aquest vídeo ha enfurismat, en palesar una realitat que malden d’amagar-nos, l’estat francés i els immigracionistes alhora.

S’han abraonat no contra els agressors del vídeo, com caldria esperar, sino contra qui l’ha fet públic. Blasmant-lo en donar a conèixer, subversivament, una realitat que malden d’amagar-nos.

Volen que tots els europeus siguem igual de patètics que l’holandesa Joanie de Rijcke. Qui, després de ser segrestada i violada repetidament pels talibans a l’Afganistàn, els va justificar i defensar.

Joanie de Rijcke

De Rijcke, de 43 anys, va ser segrestada al novembre al poble de Sarubi, a uns 50 kilometres de Kabul- Va ser feta presonera al decurs de 6 dies i violada repetidament pel capitost talibà, Ghazi Gul. Però ella va escriure a un llibre; “no vull descriure els talibans com monstres, ni estic emprenyada amb Ghazi Gul.” -De Rijcke, 43, was kidnapped in November in the town of Sarubi, some 50 kilometres from Kabul. She was kept prisoner for six days and raped repeatedly by a Taliban leader, Ghazi Gul. But she wrote in a book; “I do not want to portray the Taliban as monsters, nor am I angry with Ghazi Gul.”-

Pateix la mateixa actitud que massa europeus -incloent els catalans-. Tal com va denunciar Geert Wilders. Fent-la admetre que la seva actitud és errònia.

Els immigracionistes s’entesten en sempre justificar qualsevol mena d’agressió contra la identitat etnocultural europea. Fins i tot sent tan cobarda i brutal com aquesta.

Fins quan ens deixarem humiliar i violentar pels qui agredeixen racistament aquest noi francés i aquesta dona holandesa i qui, malgrat tot, els justifiquen?

Fins quan patirem la síndrome de Kabul?

En desgreuge d’Irlanda

Decenes de familes de gitanos romanesos fugen de Belfast. Els mitjans i els politics en blasmen els dolents irlandesos. Ambdos titllant-los, com era d’esperar, de racistes.

La seva versió topa, tanmateix, amb el que n’explica la gent de Belfast. Aclarint que els irlandesos simplement han fet front, reeixidament, a la violència d’aquestes families gitanes.

Violència patida a Irlanda però també arreu d’Europa com, per exemple, a Hongria. On dècades d’igualitarisme dictatorial comunista no van aconseguir reduïr gens les tibants diferències etnoculturals entre hongaresos i gitanos.

Ho palesa aquest video on una noia hongaresa és cobarda i brutalment agredida per una colla de gitanos:

Qui són els racistes? Ho deu ser aquesta noia hongaresa en dur una dessuadora amb un ofensiu escut d’Hongria, és clar. Les seves pobres victimes gitanes no van tenir altre sortida que apallisar-la en grup fins trencar-li, literalment, la cara.

S’hi veuen una altre noia i un noi també hongaresos. Però només malden de passar desapercebuts. Per deslliurar-se de la possibilitat que aquesta colla de gitanos s’hi abraonin després d’acabar amb la seva amiga.

Potser a Belfast, a Irlanda del nord, en succeïr fets semblants els irlandesos van gosar de tornar-s’hi. Tots plegats contra els seus agressors. Enlloc de mirar-s’ho acollonats com se n’espera. Com fan aquest aquests noia i noi hongaresos en restar immòbils alhora que, davant seu, la seva amiga és apallisada.

Sembla que és això el que està malament.

És aquesta gosadia de lluitar, de fer-se respectar, allò que realment esvera tant la classe politica irlandesa?

Escric això en desgreuge dels irlandesos, sí, però també dels hongaresos i de tots els europeus que pateixen fets com aquests -no només comesos pels gitanos-.

Després de cinc cents anys a Europa la situació dels gitanos és, massa sovint, de marginalitat social. S’acostuma a fer-ne responsables als europeus. Com, per exemple, aquesta noia hongaresa?

Grotescament blanca

De grotescament blanca, hideously white, titlla a la televisió pública britànica el responsable de la comissió d’igualtat i drets humans de la Gran Bretanya. 

Diu en Trevor Philips que s’hi veuen massa britànics i en general massa nadius europeus. No s’adona que la BBC és grotescament blanca perque Anglaterra és, tal com diu amb tant de menyspreu, grotescament blanca?

Sembla que el problema pel Trevor Philips no és tant la BBC com ho és Anglaterra mateixa. Els anglesos grotescament blancs, fent servir la seva expressió, que hi viuen.

Afegeix en Trevor Phillips què s’hi veu una mancança de negres i altres ètnies no-europees. En acabat què, en aparèixer, ho fan sempre estereotipades negativament.

Pero el tracte de la BBC envers la noticia sobre com una noia mossega un policia en demanar-li de recollir un got de plàstic que havia llençat al terra, al no esmentar que eren negres tant aquesta noia com la colla de fins 40 persones d’entre 40 i 15 anys que van envoltar i agredir aquest i altres policies enmig de Londres a ple dia, constata que en Trevor Phillips menteix.

Ell parla, tranquilament, d’una Anglaterra i una BBC grotescament blanca. Pero a la BBC i a molts altres mitjans no esmenten que aquests policies van ser agredits per una colla que podria ser anomenada, fent servir la seva expressió, de grotescament negre. No ho fan perque, precisament, en Trevor Phillips s’hi abraonaria a sobre immediata i ferotgement.

De què és queixa en Trevor Phillips?

Sobre censures i mentides, sobre el menyspreu als anglesos i altres pobles europeus, així és com en Trevor Phillips i altres immigracionistes diuen defensar la diversitat?

Val a dir que va ser en Trevor Phillips qui va anunciar entusiastica i oficialment que Birmingham, segona ciutat de la Gran Bretanya, serà la primera gran ciutat europea on els europeus seràn minoritzats per la immigració afroasiatica. Es així com entèn defensar la diversitat? Minoritzant els europeus a la nostra mateixa terra? És aquesta la Europa, el futur, que volem els europeus?

Adoctrinament i racisme a l’escola [Alemanya]

Al minut 3.41 del video apareix un noi, a la porta de l’institut, explicant què hi passa:

Els alemanys sempre són allà -assenyala un racó en dir-ho-. Sempre van sols.

I de la resta? Què en fan?

Els criden i els foten patades, els envolten i apallissen. Només per divertir-se.

I els alemanys es defensen?

No. Tenen por.

Per què haurien de tenir por aquests nois alemanys? Només poden tenir por de deixar-se endur per prejudicis totalment injustificats. Maldar per ser oberts i receptius envers aquests nois, bàsicament turcs i marroquins, que els donen l’oportunitat de gaudir de la seva cultura. Això els cal fer. Perque quan els apallisen només expressen apassionats el seu desig de bastir plegats, harmoniosament, una nova Alemanya i Europa. Com pot pensar-se res més? Fer-ho es deixar-se endur per prejudicis sense fonament. Malament, molt malament.

Això passa als barris de Neu Kölln i Kreuzberg, a Berlin, com passa també a indrets de tantes grans ciutats europees. Decebut perque al teu institut a Barcelona o València o Mallorca encara no s’hi gaudeix d’aquesta vibrant interculturalitat? No desesperis, és qüestió de temps. Allà la immigració du dècades arribant-hi massificadament. Aqui du només uns quinze anys.

Per què no passen aquest video per la tele, sencer? Així els joves d’aqui sabràn el que s’estàn perdent. Com també els seus professors. En veure els professors alemanys que han demanat auxili al govern alemany per la violència i l’absentisme que pateixen als instituts pero que, tanmateix, no declaren res en persona al video por prohibició judicial.  Segur que els engrescaria molt veure-ho.

Adoctrinament i racisme a l’escola [Anglaterra]

Els adolescents blancs tenen menys probabilitats d’anar a la universitat que els adolescents d’altres ètnies. Això empitjora quan són, a més, de classe treballadora. Malgrat tenir els mateixos nivells acadèmics. Són dades oficials del govern britànic laborista, és a dir suposadament d’esquerres, que du governant ja més d’una dècada. És evident qui se n’ha beneficiat. Ser jove, blanc i de classe treballadora significa veure reduides, massa sovint, les possibilitats d’accedir a la universitat front joves d’ètnies no europees. 

S’ha palesat aclaparadorament que els joves d’origens no-blancs tenen moltes més probabilitats de participar a l’ensenyament superior que els seus iguals blancs amb notes de selectivitat equivalents [it was overwhelmingly clear the young people from non-white backgrounds were much more likely to participate in higher education than their white peers with similar prior attainment]

El contrast entre les xifres d’accès a la universitat dels joves anglesos respecte les de joves d’altres ètnies és escruixidor:

Segons l’informe del govern, només un de cada 20 joves blancs de llars pobres van a la universitat. [According to a Government report, just over one-in-20 white boys from poor homes goes on to university]

(…)

El 58% dels nois d’origen indi i el 66% de les noies van a la universitat. A les families xineses el 60% dels nois i el 65% de les noies van a la universitat. [58 per cent of men from Indian backgrounds and 66 per cent of women go on to university. Among Chinese families, 60 per cent of boys and 65 per cent of women go to university]. 

Si aquestes dades fossin a l’inrevés els mitjans parlarien de racisme institucional, en concret al sistema d’ensenyament, pero com són joves anglesos no passa res. Segur que fins i tot s’ho mereixen, és clar que si, en la defensa de la igualtat.

Per què passa això?

Al teu fill no li agrada el menjar picant? És un pervers racista. L’Agència Nacional de la Infància -National Children’s Bureau-, financiada i controlada pel govern laborista, ha publicat una guia pedagògica adreçada a descobrir i reprimir potencials racistes. Entre els perillosos nens i nenes blancs a les llars d’infants i parvularis. S’alerta a aquesta guia, dita Infants i Justicia Racial -Young Children and Racial Justice-, contra els que rebutgin els menjar picants. Pero no cal patir. El sistema d’ensenyament, transformat per aquests immigracionistes en un sistema de reeducació ideològica, adoctrinarà fèrriament aquests infants. Pero si un nen musulmà es nega a menjar un botifarra també és racista? Serà castigat, reeducat i adoctrinat en la veritat estalinista maoista  polpotiana immigracionista per negar-se a menjar porc? O potser en ser musulmà és diferent i ens enriqueix interculturalment i cal ser sensibles i tolerants i etc. i un llarg etc.?     

El teu fill no s’agenolla a pregar en àrab a al.là quan li manen a classe? És un pervers racista. Cal castigar-lo immediata i implacablement. Com va fer la professora amb els nens d’11 i 12 anys que no van deixar-se arrosegar pel seu entusiasme per l’islam, que tant ens enriqueix, en la seva classe de religió. Càstig estès a la resta dels seus companys deixant-los sense l’hora d’esbarjo. Què hauria passat si aquests nens fossin musulmans i la professora els haguès forçat a pregar al déu cristià i, a sobre, castigat la resta de la classe en no fer-ho?

Aquestes són només dues noticies aparegudes darrerement. Quants fets semblants succeeixen sense ser denunciats? Per assolir la igualtat cal reprimir i marginar als infants europeus? En nom d’aquesta igualtat són marginats i reprimits. Quina mena d’igualtat és aquesta?

Una altre vegada es veu com els europeus paguem el preu per assolir la malaltissa i ximple utopia immigracionista. Fins i tot els nens. Fent-los interioritzar un complexe de culpabilitat, de pànic a ofendre en qualsevol moment per qualsevol collonada, pel simple fet de ser europeus. Creant una nova generació d’europeus idiotitzats, submisos i resignats a la seva minorització i dissolució futura en la meravellosa utopia immigracionista que ja s’albira. Pels qui simples fets, com dir que no els agrada el menjar picant, poden degenerar en una greu i imperdonable ofensa.

Bombers sota el foc xenòfob

Sense vidres blindats i càmeres als camions ni sense escorta policial els bombers de Malmö, al sud de Suècia, es neguen a atendre les trucades d’emèrgència del barri de Rosengård. Tenen prou de la violència que hi pateixen.

A Rosengård el 60% de la població és immigrant i, d’aquesta, l’amplia majoria islàmica.

A Malmö on s’hi troba, tercera ciutat sueca, els musulmans suposen ja el 25% dels habitants.

Els bombers van ser atacats dues vegades només la setmana passada a Rosengård.

El portaveu dels bombers qualifica la situació de totalment inacceptable.

No és la primera vegada, ni la darrere, que els bombers han estat objectiu d’apedregaments i amenaces. El divendres al voltant de les 5pm van ploure pedres una altre vegada contra un camió dels bombers que havia sortit a apagar un foc a una escola a Rosens väg. Van trencar una finestra al decurs dels aldarulls. [This is not the first, or the last, time that fire services have been subjected to stone-throwing and threats. On Friday at around 5pm stones rained down once again on a fire engine on a call-out to extinguish a fire at a school on Rosens väg. A window was broken in the tumult.]

També han estat sovint bloquejats i atacats, apedregats, els autobusos.

Quina és la solució proposada?

Doncs el reclutament de bombers immigrants [recruitment of firefighters with immigrant backgrounds]

Així s’admet que el problema és la xenofòbia immigrant contra els suecs -no a l’inrevès-.

En cas contrari no creurien imprescindible substituir-los per immigrants als bombers per assegurar que aquests no siguin atacats quan treballen.

Pero, com sempre, els europeus -suecs en aquest cas- són els xenòfobs segons els immigracionistes. Potser els aniria bé fer de bombers a Malmö.

Amb els pantalons baixats

Així estaven cinc homes, nus exhibint els seus penis, dins l’apartament a la planta baixa de l’edifici on viuen. A la ciutat d’Herne, a Alemanya.

Malauradament per ells va passar pel carrer una dona alemanya amb la seva filla de 13 anys.

Aquesta dona va colpejar iradament la finestra alhora que els expressava la seva incomoditat amb contundència verbal.

Resulta que aquests homes eren indis.

Així que van decidir castigar aquesta desagraïda dona alemanya nadiva europea que gosava d’obstaculitzar la seva tasca enriquidora de la cultura alemanya i europea.

Primer van obrir la finestra i llençar-li al cap un ventilador. Pero no van encertar el cop.

Així que, tot seguit, van sortir totalment nus de l’edifici començant a empaitar amb barres de ferro aquesta dona alemanya pel carrer.

Tot sigui per la interculturalitat i el mestissatge.

La policia en arribar, amb tota probabilitat cridada per algun altre alemany dolent, va trobar-se que un home indi voltava corrent i brandant una barra de ferro entre la gentada i va colpejar varies vegades a la dona amb aquesta [an Indian man was running around waving a metal rod in the crowd and hit the woman several times with it]

Hi havien unes vint persones, segons la policia, mirant el que succeia sense intervenir-hi. Potser tenien por de ser titllats de racistes si aturaven aquests immigrants indis en la seva generosa i altruista tasca d’educar els alemanys i europeus en el respecte a la seva meravellosa i delicada cultura que tant ens enriqueix interculturalment.

Què en deu pensar la filla d’aquesta dona, una noia de tretze anys, haurà entès la lliçó rebuda per la seva dolenta mare o potser s’haurà donat que alguna cosa no va gens bé a Alemanya i a Europa?

Thuram l’heroi

Thuram, ambaixador de l’ONU pel jovent de l’Àfrica occidental, gaudeix d’una gran capacitat comunicadora.

Pero una altre cosa és allò que diu.

Si destriem el contingut de l’embolcall que li dona, què en resta?

Me siento en casa, aquí. Es la impresión que siempre me produce África. El modo de vida, la vegetación, las personas, el decorado, todo me recuerda la Guadalupe de mi infancia.

Això és el que Thuram diu només arribar a Senegal, a la costa oest d’Àfrica, segons es relata a la crònica del seu viatge com a ambaixador de l’ONU per aquest pais africà a més de Guinea Conakry, Sierra Leone, Liberia i Guinea Bissau.

Es sent forta i immediatament identificat amb tot el que hi veu. Especialment amb la gent que hi viu.

Perque en Thuram és africà, perque la població de Guadalupe -l’illa caribenya on va nèixer- és etnoculturament africana. Guadalupe està a Amèrica pero la seva gent i cultura és africana. Tal com en Thuram diu. Afirmant-se en la seva identitat africana. Sense que ningú li retregui.

Ho fa malgrat que la gent que viu a aquests països envers qui diu sentir-se tan identificat, en sentir colpidorament que comparteixen la mateixa identitat etnocultural africana, és amb tota probabilitat descendent dels africans que van esclavitzar i vendre els avantpassats africans d’en Thuram.

En Thuram insisteix sovint en que és descendent d’aquests esclaus:

Mis antepasados eran negros esclavos, personas secuestradas.

És cert, pero per què mai diu que van ser altres negros qui van segrestar-los, esclavitzar-los i vendre’ls als europeus? Només escomet contra aquests.

En Thuram insisteix sempre, gairebé obsessivament, en blasmar per l’esclavitud als europeus. Malgrat que els europeus hem fet més autocritica que ningú respecte aquest afer.

Al contrari dels africans que esmenta en Thuram. Que a sobre exigeixen enguany compensacions econòmiques en, segons diuen, haver patit l’esclavitud. Malgrat haver-ne fet negoci venent-los primer a altres africans, després als àrabs i en acabat als europeus.

O dels àrabs i turcs musulmans que, a més de traficar amb negres africans en un volum el triple de gran que els europeus, també van esclavitzar-ne milions d’aquests. Els europeus també van patir l’escomesa esclavista àrab i turca musulmana. La paraula esclau deriva de la paraula eslau degut a les massives quantitats d’europeus eslaus que van capturar i vendre arreu dels països islamitzats.

Pero els eslaus no estàn continuament queixant-se. Ni exigeixen als arabs i turcs musulmans compensacions de cap mena. Si els europeus, en concret els eslaus, ho han superat per què no pot fer-ho en Thuram com africà? Per què insisteix en repetir una versió parcial, esbiaixada, del que va passar?

Per què no diu mai que van ser els europeus qui, unilateralment, van decidir abolir el comerç d’esclaus i l’esclavitud succesivament?

Aquesta foto d’un mariner de la Marina de Guerra Britànica, serrant al 1907 les cadenes d’un dels esclaus negres alliberats d’un vaixell de mercaders àrabs d’esclaus a l’Africa oriental, mostra el que precisament ni àrabs ni turcs -pero tampoc els mateixos africans- havien volgut fer. Abolir l’esclavitud:

En Thuram, sortosament, també diu coses assenyades:

Lilian le pregunta a una joven senegalesa qué quiere hacer. Ella responde que quiere ser médico y partir para Europa. “Tu país te necesita, no te vayas”, le dice.

Malgrat les collonades d’en Thuram ens seguiràn presentant-lo als mitjans com una mena d’heroi redemptor dels pecadors europeus. Com fan amb l’Obama.

Kawczynski l’encerta

Més d’un quart de milió de polonesos -250,000- han arribat a la Gran Bretanya ençà maig del 2004.

Tot i així suposen només 1 de cada 10 immigrants allà arribats.

Pero la BBC, televisió pública britànica, sempre s’hi abraona quan parla d’afers d’immigració segons denuncia en Danny Kawczynski representant conservador per Shrewsbury i Atcham.

La direcció immigracionista de la BBC fa referència constant a la immigració de Polònia en fer servir la comunitat polonesa com un mitjà per desviar l’atenció pel que fa al dificil afer de la immigració massiva i descontrolada al nostre pais, ha dit.

S’adonen que cal debatre sobre la immigració així com que aquesta s’ha descontrolat sota el govern laborista. Pero no gosen de parlar de la controvertida immigració arribada d’altres indrets… esmentant sempre repetidament la immigració polonesa.

Segons en Kawczynski això no es permetria fer-ho amb altres grups ètnics.

Si això es fes amb negres o alguna altre minoria ètnica, simplement no es toleraria.

Espero i exigeixo que la comissió per la igualtat racial també defensi les minories étniques blanques a aquest pais per tal que ningú sigui penalitzat i ningú es faci servir com mitjà per fer-los culpables de tots els problemes.

És interessant constatar com darrerement es parla als mitjans sobre el retorn dels immigrants als seus països. Pero només es parla dels romanesos. Com també els han confòs amb els gitanos arribats de Romania en parlar dels succesos a Itàlia, volgudament, malgrat que els romanesos etnoculturalment europeus i els gitanos de Rumania no són el mateix.

Potser és per això, perque es veu que els immigrants que comparteixen la nostra identitat etnocultural europea no suposen més conflictes dels inevitables i s’acaben integrant reeixidament, que cal insistir en criminalitzar-los. Per reduir el seu contrast evident amb immigrants arribats d’altres indrets.

Sense importar gens als immigracionistes de criminalitzar-los o, fins i tot, amb un cert plaer tipicament etnomassoquista en fer-ho amb europeus.

Som a casa nostra!!

On est chez nous!!

Som a casa nostra!!

Clamen orgullosos i desafiants els joves europeus revoltats que s’enfronten als carrers de la seva ciutat d’Anderlecht, a Flandes, contra les bandes de marroquins que van reptar-los mitjançant un blog a lluitar pel seu control el passat 23 de maig -a un post previ s’explica com va començar tot.-