Al minut 3.41 del video apareix un noi, a la porta de l’institut, explicant què hi passa:  

Els alemanys sempre són allà -assenyala un racó en dir-ho-. Sempre van sols.

I la resta? Què en fan?

Els criden i els foten patades, els envolten i apallissen. Només per divertir-se.

I els alemanys es defensen?

No. Tenen por.

Per què haurien de tenir por aquests nois alemanys? Només poden tenir por de deixar-se endur per prejudicis totalment injustificats. Maldar per ser oberts i receptius envers aquests nois, bàsicament turcs i marroquins, que els donen l’oportunitat de gaudir de la seva cultura. Això els cal fer. Perque quan els apallisen només expressen apassionats el seu desig de bastir plegats, harmoniosament, una nova Alemanya i Europa. Com pot pensar-se res més? Fer-ho es deixar-se endur per prejudicis sense fonament. Malament, molt malament.

Això passa als barris de Neu Kölln i Kreuzberg, a Berlin, com passa també a indrets de tantes grans ciutats europees. Decebut perque al teu institut a Barcelona o València o Mallorca encara no s’hi gaudeix d’aquesta vibrant interculturalitat? No desesperis, és qüestió de temps. Allà la immigració du dècades arribant-hi massificadament. Aqui du només uns quinze anys. 

Per què no passen aquest video per la tele, sencer? Així els joves d’aqui sabràn el que s’estàn perdent. Com també els seus professors. En veure els professors alemanys que han demanat auxili al govern alemany per la violència i l’absentisme que pateixen als instituts pero que, tanmateix, no declaren res en persona al video por prohibició judicial.  Segur que els engrescaria molt veure-ho.

Els adolescents blancs tenen menys probabilitats d’anar a la universitat que els adolescents d’altres ètnies. Això empitjora quan són, a més, de classe treballadora. Malgrat tenir els mateixos nivells acadèmics. Són dades oficials del govern britànic laborista, és a dir suposadament d’esquerres, que du governant ja més d’una dècada. És evident qui se n’ha beneficiat. Ser jove, blanc i de classe treballadora significa veure reduides, massa sovint, les possibilitats d’accedir a la universitat front joves d’ètnies no europees. 

S’ha palesat aclaparadorament que els joves d’origens no-blancs tenen moltes més probabilitats de participar a l’ensenyament superior que els seus iguals blancs amb notes de selectivitat equivalents [it was overwhelmingly clear the young people from non-white backgrounds were much more likely to participate in higher education than their white peers with similar prior attainment]

El contrast entre les xifres d’accès a la universitat dels joves anglesos respecte les de joves d’altres ètnies és escruixidor:

Segons l’informe del govern, només un de cada 20 joves blancs de llars pobres van a la universitat. [According to a Government report, just over one-in-20 white boys from poor homes goes on to university]

(…)

El 58% dels nois d’origen indi i el 66% de les noies van a la universitat. A les families xineses el 60% dels nois i el 65% de les noies van a la universitat. [58 per cent of men from Indian backgrounds and 66 per cent of women go on to university. Among Chinese families, 60 per cent of boys and 65 per cent of women go to university]. 

Si aquestes dades fossin a l’inrevés els mitjans parlarien de racisme institucional, en concret al sistema d’ensenyament, pero com són joves anglesos no passa res. Segur que fins i tot s’ho mereixen, és clar que si, en la defensa de la igualtat.

Per què passa això?

Al teu fill no li agrada el menjar picant? És un pervers racista. L’Agència Nacional de la Infància -National Children’s Bureau-, financiada i controlada pel govern laborista, ha publicat una guia pedagògica adreçada a descobrir i reprimir potencials racistes. Entre els perillosos nens i nenes blancs a les llars d’infants i parvularis. S’alerta a aquesta guia, dita Infants i Justicia Racial -Young Children and Racial Justice-, contra els que rebutgin els menjar picants. Pero no cal patir. El sistema d’ensenyament, transformat per aquests immigracionistes en un sistema de reeducació ideològica, adoctrinarà fèrriament aquests infants. Pero si un nen musulmà es nega a menjar un botifarra també és racista? Serà castigat, reeducat i adoctrinat en la veritat estalinista maoista  polpotiana immigracionista per negar-se a menjar porc? O potser en ser musulmà és diferent i ens enriqueix interculturalment i cal ser sensibles i tolerants i etc. i un llarg etc.?     

El teu fill no s’agenolla a pregar en àrab a al.là quan li manen a classe? És un pervers racista. Cal castigar-lo immediata i implacablement. Com va fer la professora amb els nens d’11 i 12 anys que no van deixar-se arrosegar pel seu entusiasme per l’islam, que tant ens enriqueix, en la seva classe de religió. Càstig estès a la resta dels seus companys deixant-los sense l’hora d’esbarjo. Què hauria passat si aquests nens fossin musulmans i la professora els haguès forçat a pregar al déu cristià i, a sobre, castigat la resta de la classe en no fer-ho?

Aquestes són només dues noticies aparegudes darrerement. Quants fets semblants succeeixen sense ser denunciats? Per assolir la igualtat cal reprimir i marginar als infants europeus? En nom d’aquesta igualtat són marginats i reprimits. Quina mena d’igualtat és aquesta?

Una altre vegada es veu com els europeus paguem el preu per assolir la malaltissa i ximple utopia immigracionista. Fins i tot els nens. Fent-los interioritzar un complexe de culpabilitat, de pànic a ofendre en qualsevol moment per qualsevol collonada, pel simple fet de ser europeus. Creant una nova generació d’europeus idiotitzats, submisos i resignats a la seva minorització i dissolució futura en la meravellosa utopia immigracionista que ja s’albira. Pels qui simples fets, com dir que no els agrada el menjar picant, poden degenerar en una greu i imperdonable ofensa.

Sense vidres blindats i càmeres als camions ni sense escorta policial els bombers de Malmö, al sud de Suècia, es neguen a atendre les trucades d’emèrgència del barri de Rosengård. Tenen prou de la violència que hi pateixen.

A Rosengård el 60% de la població és immigrant i, d’aquesta, l’amplia majoria islàmica.

A Malmö on s’hi troba, tercera ciutat sueca, els musulmans suposen ja el 25% dels habitants.

Els bombers van ser atacats dues vegades només la setmana passada a Rosengård.

El portaveu dels bombers qualifica la situació de totalment inacceptable.

No és la primera vegada, ni la darrere, que els bombers han estat objectiu d’apedregaments i amenaces. El divendres al voltant de les 5pm van ploure pedres una altre vegada contra un camió dels bombers que havia sortit a apagar un foc a una escola a Rosens väg. Van trencar una finestra al decurs dels aldarulls. [This is not the first, or the last, time that fire services have been subjected to stone-throwing and threats. On Friday at around 5pm stones rained down once again on a fire engine on a call-out to extinguish a fire at a school on Rosens väg. A window was broken in the tumult.]

També han estat sovint bloquejats i atacats, apedregats, els autobusos.

Quina és la solució proposada?

Doncs el reclutament de bombers immigrants [recruitment of firefighters with immigrant backgrounds]

Així s’admet que el problema és la xenofòbia immigrant contra els suecs -no a l’inrevès-.

En cas contrari no creurien imprescindible substituir-los per immigrants als bombers per assegurar que aquests no siguin atacats quan treballen.

Pero, com sempre, els europeus -suecs en aquest cas- són els xenòfobs segons els immigracionistes. Potser els aniria bé fer de bombers a Malmö.

Així estaven cinc homes, nus exhibint els seus penis, dins l’apartament a la planta baixa de l’edifici on viuen. A la ciutat d’Herne, a Alemanya.

Malauradament per ells va passar pel carrer una dona alemanya amb la seva filla de 13 anys.

Aquesta dona va colpejar iradament la finestra alhora que els expressava la seva incomoditat amb contundència verbal.

Resulta que aquests homes eren indis.

Així que van decidir castigar aquesta desagraïda dona alemanya nadiva europea que gosava d’obstaculitzar la seva tasca enriquidora de la cultura alemanya i europea.

Primer van obrir la finestra i llençar-li al cap un ventilador. Pero no van encertar el cop.

Així que, tot seguit, van sortir totalment nus de l’edifici començant a empaitar amb barres de ferro aquesta dona alemanya pel carrer.

Tot sigui per la interculturalitat i el mestissatge.

La policia en arribar, amb tota probabilitat cridada per algun altre alemany dolent, va trobar-se que un home indi voltava corrent i brandant una barra de ferro entre la gentada i va colpejar varies vegades a la dona amb aquesta [an Indian man was running around waving a metal rod in the crowd and hit the woman several times with it]

Hi havien unes vint persones, segons la policia, mirant el que succeia sense intervenir-hi. Potser tenien por de ser titllats de racistes si aturaven aquests immigrants indis en la seva generosa i altruista tasca d’educar els alemanys i europeus en el respecte a la seva meravellosa i delicada cultura que tant ens enriqueix interculturalment.

Què en deu pensar la filla d’aquesta dona, una noia de tretze anys, haurà entès la lliçó rebuda per la seva dolenta mare o potser s’haurà donat que alguna cosa no va gens bé a Alemanya i a Europa?

Thuram, ambaixador de l’ONU pel jovent de l’Àfrica occidental, gaudeix d’una gran capacitat comunicadora.

Pero una altre cosa és allò que diu.

Si destriem el contingut de l’embolcall que li dona, què en resta?

Me siento en casa, aquí. Es la impresión que siempre me produce África. El modo de vida, la vegetación, las personas, el decorado, todo me recuerda la Guadalupe de mi infancia.

Això és el que Thuram diu només arribar a Senegal, a la costa oest d’Àfrica, segons es relata a la crònica del seu viatge com a ambaixador de l’ONU per aquest pais africà a més de Guinea Conakry, Sierra Leone, Liberia i Guinea Bissau.

Es sent forta i immediatament identificat amb tot el que hi veu. Especialment amb la gent que hi viu.

Perque en Thuram és africà, perque la població de Guadalupe -l’illa caribenya on va nèixer- és etnoculturament africana. Guadalupe està a Amèrica pero la seva gent i cultura és africana. Tal com en Thuram diu. Afirmant-se en la seva identitat africana. Sense que ningú li retregui.

Ho fa malgrat que la gent que viu a aquests països envers qui diu sentir-se tan identificat, en sentir colpidorament que comparteixen la mateixa identitat etnocultural africana, és amb tota probabilitat descendent dels africans que van esclavitzar i vendre els avantpassats africans d’en Thuram.

En Thuram insisteix sovint en que és descendent d’aquests esclaus:

Mis antepasados eran negros esclavos, personas secuestradas.

És cert, pero per què mai diu que van ser altres negros qui van segrestar-los, esclavitzar-los i vendre’ls als europeus? Només escomet contra aquests.

En Thuram insisteix sempre, gairebé obsessivament, en blasmar per l’esclavitud als europeus. Malgrat que els europeus hem fet més autocritica que ningú respecte aquest afer.

Al contrari dels africans que esmenta en Thuram. Que a sobre exigeixen enguany compensacions econòmiques en, segons diuen, haver patit l’esclavitud. Malgrat haver-ne fet negoci venent-los primer a altres africans, després als àrabs i en acabat als europeus.

O dels àrabs i turcs musulmans que, a més de traficar amb negres africans en un volum el triple de gran que els europeus, també van esclavitzar-ne milions d’aquests. Els europeus també van patir l’escomesa esclavista àrab i turca musulmana. La paraula esclau deriva de la paraula eslau degut a les massives quantitats d’europeus eslaus que van capturar i vendre arreu dels països islamitzats.

Pero els eslaus no estàn continuament queixant-se. Ni exigeixen als arabs i turcs musulmans compensacions de cap mena. Si els europeus, en concret els eslaus, ho han superat per què no pot fer-ho en Thuram com africà? Per què insisteix en repetir una versió parcial, esbiaixada, del que va passar?

Per què no diu mai que van ser els europeus qui, unilateralment, van decidir abolir el comerç d’esclaus i l’esclavitud succesivament?

Aquesta foto d’un mariner de la Marina de Guerra Britànica, serrant al 1907 les cadenes d’un dels esclaus negres alliberats d’un vaixell de mercaders àrabs d’esclaus a l’Africa oriental, mostra el que precisament ni àrabs ni turcs -pero tampoc els mateixos africans- havien volgut fer. Abolir l’esclavitud:

En Thuram, sortosament, també diu coses assenyades:

Lilian le pregunta a una joven senegalesa qué quiere hacer. Ella responde que quiere ser médico y partir para Europa. “Tu país te necesita, no te vayas”, le dice.

Malgrat les collonades d’en Thuram ens seguiràn presentant-lo als mitjans com una mena d’heroi redemptor dels pecadors europeus. Com fan amb l’Obama.

Més d’un quart de milió de polonesos -250,000- han arribat a la Gran Bretanya ençà maig del 2004.

Tot i així suposen només 1 de cada 10 immigrants allà arribats.

Pero la BBC, televisió pública britànica, sempre s’hi abraona quan parla d’afers d’immigració segons denuncia en Danny Kawczynski representant conservador per Shrewsbury i Atcham.

La direcció immigracionista de la BBC fa referència constant a la immigració de Polònia en fer servir la comunitat polonesa com un mitjà per desviar l’atenció pel que fa al dificil afer de la immigració massiva i descontrolada al nostre pais, ha dit.

S’adonen que cal debatre sobre la immigració així com que aquesta s’ha descontrolat sota el govern laborista. Pero no gosen de parlar de la controvertida immigració arribada d’altres indrets… esmentant sempre repetidament la immigració polonesa.

Segons en Kawczynski això no es permetria fer-ho amb altres grups ètnics.

Si això es fes amb negres o alguna altre minoria ètnica, simplement no es toleraria.

Espero i exigeixo que la comissió per la igualtat racial també defensi les minories étniques blanques a aquest pais per tal que ningú sigui penalitzat i ningú es faci servir com mitjà per fer-los culpables de tots els problemes.

És interessant constatar com darrerement es parla als mitjans sobre el retorn dels immigrants als seus països. Pero només es parla dels romanesos. Com també els han confòs amb els gitanos arribats de Romania en parlar dels succesos a Itàlia, volgudament, malgrat que els romanesos etnoculturalment europeus i els gitanos de Rumania no són el mateix.

Potser és per això, perque es veu que els immigrants que comparteixen la nostra identitat etnocultural europea no suposen més conflictes dels inevitables i s’acaben integrant reeixidament, que cal insistir en criminalitzar-los. Per reduir el seu contrast evident amb immigrants arribats d’altres indrets.

Sense importar gens als immigracionistes de criminalitzar-los o, fins i tot, amb un cert plaer tipicament etnomassoquista en fer-ho amb europeus.

On est chez nous!!

Som a casa nostra!!

Clamen orgullosos i desafiants els joves europeus revoltats que s’enfronten als carrers de la seva ciutat d’Anderlecht, a Flandes, contra les bandes de marroquins que van reptar-los mitjançant un blog a lluitar pel seu control el passat 23 de maig -a un post previ s’explica com va començar tot.-

En Ben Smith, de 18 anys, creia que feia broma el policia en manar-li de treure la seva bandera anglesa del seu cotxe. Per ofendre, segons va dir-li el policia, els immigrants que són molts al lloc on viu.

No se’l va prendre seriosament fins que aquest policia va amenaçar-lo amb una multa.

En Smith explica que duia la bandera d’Anglaterra perque se sent anglès i és al seu pais pero, a més, per cobrir i amagar els nous altaveus del cotxe acabats de comprar.

Potser si la policia fes la seva feina i no fes de policia politica, imposant la ideología immigracionista, en Ben no hauria d’amagar els seus altaveus per evitar que li robin.

Pero què importen joves europeus com en Ben Smith? Són reduïts a una nosa en l’assoliment d’aquesta tan harmoniosa i meravellosa i perfecte diversitat a Europa. Tractant-los en conseqüència fins palesar que, com es veu, s’hi basteix en la seva contra.

Quina diversitat és aquesta on dur una bandera anglesa és prou motiu per reprimir i multar per racista aquest noi de 18 anys malgrat ser a la seva terra a Anglaterra, a Europa? No són els immigrants hostils a la bandera anglesa malgrat ser a Anglaterra, tal com admet el policia, els xenòfobs i racistes contra en Ben Smith? Com s’entèn llavors que el reprimeixin i multin a ell?

L’utòpica fantasia immigracionista dels postcomunistes mostra tots els simptomes d’acabar degenerant en una altre delirant i totalitària distòpia com la comunista de la que, de fet, en pretèn omplir el buit ideològic.

Pero aquesta vegada no es tracta d’acabar amb una determinada classe social en ser culpable de tots els mals. Ara són els europeus qui són fets culpables de tots els mals del món passats i actuals. Especialment els joves europeus que no s’han deixat enlluernar i entabanar per les dolces mentides de la massiva propaganda immigracionista. Joves europeus com en Ben Smith que exhibeix la seva identitat anglesa i europea a un indret poblat per immigrants són, com es copsa, un mal exemple -un clar objectiu a reprimir-.

Malauradament la policia no va actuar amb tant interés per aclarir l’assassinat d’en Billy Ward, de 21 anys, assassinat al decurs d’una baralla provocada per dos nois africans negres d’una ganivetada enmig del pit. Una agressió racista, patida per ser anglès i blanc tal com va denunciar el seu pare, de la que gairebé ningú se’n va fer ressó.

Com és suposa que han de reaccionar els joves que pateixen l’acosament demagògic dels immigracionistes i l’acosament racista per part d’immigrants? Què se n’espera quan, a més, cobren sous mileuristes i inframileuristes? Resignació?

Henry Webster, corpulent jugador de rugbi de 16 anys, va lluitar alhora contra en Wasif Khan i Amjad Qazi, de 18 i 19 anys respectivament, i dos nois més de 15 i 16 anys cadascun.

Van colpejar-lo amb un martell cobarda i brutalment trencant-li el crani en tres parts.

Va succeïr després d’una topada anecdòtica als passadissos del seu institut que va suposar una petita discussió. Pactant de quedar a la pista d’esports en acabar les classes amb el noi de 15 anys.

En arribar aquests quatre, dels que dos eren adults de 18 i 19 anys, van colpejar-lo cobarda i brutalment amb un martell trencant-li el crani en tres parts.

Ha sobreviscut, fins i tot va mantenir la consciència en tot moment, pero patirà seqüeles per la resta de la seva vida.

On són els grans titolars polemitzant pel racisme a Europa? Si en Henry Webster haguès estat l’agressor llavors sí s’hauria esbombat el seu cas. Fins i tot els mitjans catalans se n’haurien fet ressó. Sembla que hi ha un racisme que es silencia o, fins i tot, justifica. És el patit pels europeus.

Aquest és en Amjad Qazi, de 19 anys, acusat d’etzibar amb l’ajuda dels altres quatre els cops de martell a Henry Webster deixant-lo greument ferit.

Què ens aporta púrria com aquesta?

Joves marroquins convoquen des d’un blog una agressió contra els supporters blancs, segons s’hi llegeix, de la ciutat d’Anderlecht a Flandes.

Un dels seus havia volgut robar un jove europeu. Només va aconseguir endur-se una -merescuda?- pallisa. Volen venjança; Il est grand temps de bouger et leurs montré qui domaine cette ville -Toca demostrar-los qui mana a aquesta ciutat-

Els joves blancs d’aquesta ciutat a tocar de Brussel.les, capital de Flandes, s’hi enfronten sense dubtar-ho. També contra els antiavalots que tenen por d’actuar amb la contundència que cal contra els joves marroquins, malgrat ser responsables dels enfrontaments, pel que s’abraonen sobre els joves europeus.

En no haver-se acobardit ni la primera ni la segona vegada els joves europeus no seràn qualificats de tolerants i multiculturals per les organitzacions i els intel.lectualets immigracionistes. Malauradament ningú d’aquests sempre disposats a justificar aquests joves immigrants, fins i tot ara, no defensaràn aquests joves de la ciutat d’Anderlecht a Flandes. Encara que tampoc els cal. Es defensen sols prou bé.

Al contrari dels seus agressors, aquests joves marroquins, malgrat haver agredit cobarda i racistament aquests joves europeus:

La situation reste tendue, à Anderlecht. Des jeunes d’origine étrangère se sont rassemblés sur la place de la Vaillance à la suite d’un appel à la violence contre les « supporters blancs » du RSC Anderlecht, lancé jeudi sur un blog. Un policier a été blessé. Du mobilier urbain a été détruit, des vitrines de magasins brisées et des voitures endommagées. -La situació segueix tensa, a Anderlecht. Joves d’origen forani van concentrar-se a la plaça del Coratge després d’una crida a la violència contra els els “supporters blancs” del RSC Anderlecht, feta el dijous des d’un blog. Va ferir-se un policia. Mobiliari urbà, aparadors de botigues i cotxes han estat danyats.-

Sobta que no s’hagin detingut als autors del blog per la seva tan flagrant i reeixida incitació a la violència racial.

També sobta que als mitjans catalans no s’hagi dit res del succeït a Flandes. Potser per què els agressors racistes són joves marroquins i no poden fer el discurs immigracionista que tant hi sovinteja?

Quantes altres vegades ens hauràn silenciat fets semblants?