La nova operació Raval contra el terrorisme islamista desplegada dimarts pel Cos Nacional de Policia comença a tenir un recorregut judicial semblant al que va permetre el processament de deu islamistes detinguts al gener sota l’acusació de preparar un gran atemptat contra el metro de Barcelona.

(…)

en l’escorcoll al pis d’Abdelghani Himmouri, al número 12 del carrer d’en Roig, a tocar del carrer Hospital, la policia hi va trobar “perfectament ocults en una motxilla i sota la roba dos temporitzadors elèctrics aptes per ser utilitzats en la construcció d’artefactes explosius“. També el jutge subratlla la confiscació d’una cinta de vídeo del líder d’Al-Qaida, Ossama bin Laden.

_ _ _ _ _

Primer van detenir uns pakistanesos, ara uns algerians, tots al Raval. On són els que tant bramaven sobre la pressumpció d’innocència? Ara que s’ha constatat no una sino dues vegades, en uns pocs mesos, la presència d’enriquidors culturals islàmics amb els temporitzadors preparats per fer-los servir només callen cobardament.

L’aldarull va tenir lloc dijous al vespre, quan els veïns d’un immoble situat davant del dels filipins van demanar a aquests últims que abaixessin el volum de la música, segons ha avançat avui ‘El País’.

Els filipins, de 18, 24 i 39 anys, van baixar al carrer armats amb pals de ferro i van amenaçar de mort els seus veïns. Tres mossos de paisà que passaven a prop van sentir els crits i es van dirigir al lloc per posar pau.

Es van identificar com a policies, però els tres filipins no els van fer cas i van colpejar un mosso a la nuca i un altre a l’espatlla. Entre els tres agents i altres patrulles de reforç van poder reduir els exaltats, que van quedar detinguts.

_ _ _ _ _

No els va importar gens que s’identifiquessin com mossos d’esquadra. Van voler reventar-los el cap a cops de barres de ferro. Un malentès cultural potser? Greuges del passat colonial espanyol a Filipinas fa dos-cents anys? Potser si s’haguessin identificat com a multiculturalistes plens d’amor per la diversitat s’haurien limitat a trencar-los les cames?

Al Raval la gran majoria de gent només va de bar en bar. Ni s’apropa a indrets com els del video. Pero a aquests mateixos bars segur que es recrea explicant com d’encisadora i vibrant és la seva diversitat. Sempre que no li demanis a ningú de baixar la música, és clar.

(…) El terrorismo islamista al que ahora hacemos frente se rige por una lógica y unos códigos de comportamiento absolutamente distintos. En primer lugar, no es una organización con estructura formal en el sentido que lo fue el IRA; en este caso, hablamos de núcleos dispersos de fanáticos religiosos conectados entre sí por capilaridad doctrinal, a veces sólo vía Internet, de modo que resulta dificilísimo reconstruir la hipotética cadena de mando entre un cabecilla talibán oculto en las zonas tribales paquistaníes, y un puñado de suicidas potenciales en el Raval de Barcelona, pongamos por caso. Por otro lado, el combatiente yihadista que cae preso de los infieles tiene no sólo el derecho, sino la obligación religiosa de la taqiyya, es decir, del encubrimiento. O sea, que debe negar incluso las evidencias más flagrantes y proclamarse siempre inocente, víctima de un error, de un malentendido o de una delación sin fundamento. El juicio por la matanza del 11-M ofreció abundantes ejemplos de tal conducta.

Otro rasgo del actual terrorismo islamista es que se alimenta y a la vez se camufla bajo el pietismo y el rigorismo religiosos. ¿Cuántas veces, con ocasión de todas las redadas acaecidas en España desde 2004, hemos oído en supuesto descargo de ese o de aquel sospechoso, que era un hombre muy devoto y se pasaba media vida en la mezquita? El pasado sábado se publicó en esta misma página un interesante artículo de Eva Borreguero a propósito del Tabligh e Jammaa, el movimiento proselitista islámico al que estaban vinculados algunos de los detenidos recientemente en Barcelona. Supongo que, como dato tranquilizador, la autora subraya el carácter apolítico y no violento de dicha organización, pero al mismo tiempo explica que “los tablig aspiran a vivir en una sociedad regida al detalle por los valores de la ortodoxia”, de la ortodoxia coránica tal como ellos la interpretan. Y bien, ¿cómo se supone que un tablig establecido en Cataluña o en cualquier otro país no musulmán puede realizar su aspiración? ¿Persuadiéndonos a todos con buenas palabras para que aceptemos la vigencia de la sharia, la lapidación de la adúltera y la amputación de la mano del ladrón? ¿Hasta qué punto las congregaciones islámicas fundamentalistas implantadas en Occidente no suponen una amenaza programática sobre nuestros valores esenciales (la democracia, la laicidad, el pluralismo, la igualdad hombre-mujer, los derechos humanos…)?

Frente a estas trascendentales cuestiones, políticos y medios de comunicación muestran una perplejidad, una desorientación y a veces un candor que no serían imaginables con respecto al terrorismo etarra. Entre los políticos, y en especial los gobernantes, el afán de no crear alarma social, pero sobre todo el miedo a ser tachados de islamófobos, impulsa a minimizar el peligro y a hablar más sobre la convivencia en el Raval que sobre el serio riesgo del terrorismo yihadista. En nuestros medios de comunicación se ha instalado una suerte de escepticismo difuso ante acciones policiales como la de dos semanas atrás, algo que podríamos bautizar como síndrome del ‘comando Dixan‘: la vaga sospecha de que, en estas desarticulaciones de grupos islamistas, hay mucho de paranoia antiterrorista y poco de realidad objetiva. Quizá esto explique el afán por hacer hablar a los padres, hijos, cónyuges y amigos de los paquistaníes sospechosos, que lógicamente proclaman la completa inocencia de éstos y culpan de todo a un “chivato” (sic). ¿A algún medio le parecería relevante, tras la detención de un supuesto miembro de ETA, entrevistar a sus padres para que explicasen lo buen chico que es?

Sería bien triste que, para entender de una vez a qué nos enfrentamos, Barcelona tuviese que pasar por experiencias como las de Madrid en 2004 o Londres en 2005.

Joan B. Culla i Clarà es historiador.

_ _ _ _ _

Un excel.lent article d’un dels pocs amb prou collons, parlant clar i malament, de trencar la censura autoimposada als mitjans que gairebé sempre es sotmeten a la xerrameca immigracionista acrítica i fins i tot entusiasticament. Amb lucidesa i contundència pero sense demagògia, com s’ha de fer.

Ens informen La Malla i el Sunday Times:

Sis homes paquistanesos van ser detinguts fa deu dies a l’aeroport londinenc de Gatwick, on van arribar procedents de Barcelona, en aplicació de la llei antiterrorista britànica, segons que informa aquest diumenge The Sunday Times. El dominical anglès, que cita com a font un alt funcionari britànic, assegura que els suposats terroristes van ser arrestats en un operació secreta d’Scotland Yard, que es va posar en marxa després de ser posats en alerta pels serveis d’intel·ligència espanyols. L’advertència espanyola va arribar després de la detenció, el passat 19 de gener, de dotze pakistanesos i dos indis que suposadament planejaven atemptats al Metro de Barcelona.

Els sis paquistanesos detinguts a Gatwick van ser portats a la comissaria de màxima seguretat de Paddington Green, al centre de Londres, on van ser interrogats per detectius de la brigada antiterrorista d’Scotland Yard. Després d’un interrogatori practicat durant la nit, els sis sospitosos van ser conduïts l’endemà sota escorta policial a l’aeroport de Gatwick, on van ser introduïts en un vol cap a Pakistan.

Amb posterioritat als arrestos, el Centre de Protecció de la Infraestructura Nacional del MI5 (servei d’espionatge interior del Regne Unit) va advertir d’un possible atac terrorista en ponts, túnels i l’Eurotunel, que uneix Gran Bretanya i França sota el Canal de la Mànega, segons el diari. “La informació d’intel·ligència d’Espanya es referia a una altra onada d’atacs contra nosaltres després dels intents d’atemptat a Barcelona”. El seguiment d’aquesta pista facilitada per Espanya va conduir a les detencions, va declarar al dominical un alt funcionari britànic.

_ _ _ _ _

Com és que ens n’assabentem només ara, deu dies després, i amb tanta discreció? Per què no n’ha dit res encara, per exemple, el telenoticies? Per què no volen que es sàpiga l’abast i la seriositat d’aquestes organitzacions determinades a sotmetre Europa?

Casualitat o declaració d’intencions? Tariq bin Ziyad s’anomena la mesquita del Raval on van trobar-se els sis suicides-bomba islàmics per planejar sis massacres indiscriminades, el mateix dia, al metro i els trens de rodalies de Barcelona.

És el mateix Tariq bin Ziyad capitost dels musulmans en envaïr el 711 la península ibèrica i Europa. Encara que ni tan sols declaració d’intencions. Perque ja no parlem d’intencions, parlem de fets. D’aquest que, malgrat tot, és només un de molts altres.

Són membres de la secta musulmana Tablighi Jammaat segons va reconeixer en Mohamed Iqbal, portaveu de l’associació pakistanesa de Barcelona Camí de la Pau, derivada de la secta Deobandi. D’on deriven, simultàniament, els talibans. Amb això n’hi ha prou per saber com són els Tablighi Jammaat.

Ambdues sectes comparteixen la seva mateixa fita que és la islamització per qualsevol mitjà possible. Incloent la violència com s’ha vist pero, també, la mentida. Apropiant-se hàbilment del discurs immigracionista d’unes esquerres postcomunistes massa bledes, pel que es veu, per adonar-se que les estàn fent servir.

Els Tablighi Jammaat són ben coneguts arreu d’Europa on controlen moltes mesquites i en construeixen d’altres, per exemple a Anglaterra en controlen més de la meitat i promouen la construcció de la ja coneguda com megamosque, des d’on prediquen i inciten amb agressivitat la nostra islamització.

En Mohamed Iqbal va insistir des del primer moment que els detinguts eren innocents i inofensius. També va insistir en que els Tablighi Jammaat són inofensius. Pero això és, com a mínim, dubtòs.

Fa poc la televisió anglesa Channel 4 va fer un documental sobre què s’hi predica a les mesquites angleses. Fanatisme, odi, eurofòbia i islamització és el que s’hi veu. Els responsables de la mesquita, recorrent al victimisme, van acusar-la de manipular-lo. L’Ofcom, que es defineix com independent regulator and competition authority for the UK communications industries va constatar el contrari. És a dir que els mentiders són els responsables de la mesquita.

Al documental es mostra com la mesquita deia ser, segons proclamaven cartells al seu exterior, un centre de diàleg ecumènic obert a tothom. Quina gran semblança amb això del Camí de la Pau d’en Mohamed Iqbal que, segons reconeix, és amic dels detinguts amb qui ha treballat quotidianament. Potser és innocent, és clar que sí, pero potser no. No ens podem permetre badar. Ja ho hem fet prou.

Ho diu en Pere-Joan Cardona, creador d’una vacuna contra aquesta malaltia amb un gran potencial de reeixir. Que la incidència de la tuberculosi al Raval, entre la seva població d’uns 50 mil habitants, és equivalent a la del Sudàn i altres països de l’Àfrica subsahariana o negra.

Segons explica en Pere-Joan Cardona la tuberculosi es transmet fàcilment per via aèria, com la grip, i ni te n’assabentes.

Població que ha passat en una dècada, en poc més de deu anys, d’un 2% a un 55% de població immigrada tal com reconeix l’ immigracionista Josep Ramoneda. La relació entre ambdos fets és evident. El Raval ha estat sempre un barri amb mancances i dificultats. Pero mai comparables o directament iguals, fins ara, a les del Sudàn o altres països subsaharians.

Pero del Raval només ens han d’interessar els bars i els restaurants i la festa en general. Amb anar a menjar-hi xauarmes i passejar-se per l’exòtic decorat immigrant, majoritàriament pakistanès i musulmà, i amb un toc excitant de pobresa i degradació pels més agosarats que s’endinsen pels seus carrers, n’hi ha més que prou.

És el que fa en Ramoneda en qualificar el Raval de misteriòs i canalla. Limitar-se al tòpic fàcil i negar-se a veure la realitat. Perque esclafa sense pietat la seva ximple utopia immigracionista. M’agrada voltar pel Raval, de bar en bar, per això mateix em sembla que cal prendre’s molt més seriosament els problemes que pateix.