Truart; música electrònica, industrial, marcial i folk ucraïnesa
Ancestrals melodies d’acordió són la base d’aquesta música electrònica i industrial ucraïnesa d’avantguarda. Emetent sons marcials i revolucionaris abrandats, però alhora molt ballables, tan adients per l’Europa d’enguany. Digne company de Von Thronsthal i Triarii, entre molts d’altres, és Truart a aquesta avantguarda musical i cultural que expressa l’arrauxat esperit de l’Europa amb voluntat de viure i combatre. Afirmant-se a les seves més fondes arrels per projectar-se al futur i abastar l’infinit. Sempre creixent, desenvolupant-se, madurant. El contrari de qui només espera dels europeus de minoritzar-se, dissoldre’s i morir en resignació i silenci.
Encara latent, però ja amb força, es comença a fer sentir el nou jovent revolucionari d’Europa:
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
Casapound, Roma, Itàlia; el nou jovent revolucionari europeu
La resposta natural d’una Europa amb voluntat de viure i lluitar. Que no es resigna al dictat de l’esquerra més alienada per la seva supèrbia i encarcarament, a sobre, feta servir pel capitalisme més abandonat a la seva pulsió rapinyaire. El mal que ens estàn fent és copsa a tot arreu i més encara ens en faràn si ningú s’hi encara i combat.
Contra la gerontocràcia del ‘68 que, també allà com aquí, pretén fer pagar al jovent d’avui el greu preu de les seves errades. Alliçonant-nos hipòcritament des de la prepotent autoritat moral que s’atorga, envoltada de la rovellada aura del seu brut antifeixisme -antifaschistischer Schutzwall o mur de contenció de l’antifeixisme era l’oficial i orwellià nom del mur de Berlín-, brandant vells espantalls per esporuguir-nos. Per esbroncar-nos cada vegada que s’adona de com el jovent malda, fart com n’està, de desobeïr-la i alliberar-se’n.
Per què resignar-s’hi? Ens pertoca de combatre a aquesta generació caduca així com els seus deixebles i la seva massa sovint ominosa herència tant social com etnocultural sobre el futur dels europeus. Que tenim el dret i el deure de vetllar pel nostre futur com qualsevol altre identitat etnocultural del món.
Berlin 1989 mai no hauria succeït sense Poznan 1956 -vídeo-. Sense tantes altres revoltes populars contra el comunisme de les que enguany, com aquesta a Polònia però també a Hongria ¡ Txèquia i Eslovàquia i etc., gairebé enlloc se n’ha dit res.
Malgrat tots els europeus torturats i assassinats al seu decurs en lluitar per la seva llibertat i identitat:
Només el sacrifici de molta gent va fer possible la fi del mur de Berlín
El comunisme ha fracassat. Però les seves consignes fossilitzades segueixen voltant com zombis. Atiats per la gerontocràcia del maig del ‘68, que encara viu dels seus rèdits, enquistada com a classe pseudo-intel·lectual a Europa. Així com pels seus deixebles i tots els que s’hi deixen entabanar en general.
Malden perquè del comunisme resti un record esllanguit. Com si d’una anècdota inofensiva i fins i tot simpàtica es tractés en acabat. Fins que s’esvaeixi. Com el petó a la boca entre Brezhnev el dictador soviètic i el seu súbdit Honecker el dictador de la meitat d’Alemanya sota control soviètic -l’extinta RDA-.
Malgrat fer-se’l per explicitar el seu compromís de suport mutu contra alemanys, russos, ucraïnesos, estonians, letons, lituans, etc. Per reprimir-los plegats cada vegada que s’hi rebel·lessin en contra seva. Per massacrar-los, com a Poznan o Budapest també al 1956, en nom del seu comunisme. Poques vegades un petó ha estat tan amenaçador, una promesa de mort més que no pas d’amor.
Mentint-nos avui com mentien aquests mateixos comunistes ahir tant als europeus sota el seu control com als que pretenien sotmetre. Però ara fent-ho mitjançant els seus derivats postcomunistes com, per exemple, l’immigracionisme. Esperant així, amb aquest succedani, que no ens n’assabentem del que fan ni dels seus objectius.
Volen bastir en contra nostra la darrere malaltissa fantasia utòpica on s’han refugiat -l’immigracionisme-. En contra nostra en veure’ns com una nosa per la seva materialització. Nosaltres ja no som el subjecte del seu experiment ideològic. Perque hem estat nosaltres qui, combatent per la nostra llibertat i identitat, hem esmicolat i enterrat el comunisme. Nosaltres som el seu pitjor enemic.
De la que, com l’anterior simbolitzada pel mur de Berlín, ja se n’albira la degeneració en distòpia i potencialitat genocida. Ara, en concret, de la identitat etnocultural dels europeus. A qui ens comminen a deixar-nos deconstruir per poder fer realitat el seu nou paradís promès, el substitut del seu fracassat paradís del proletariat, és a dir el paradís multintercultural. Avui, com ahir, ens cal combatre per la nostra llibertat i identitat com europeus.
Un estudi conclou que 8 de cada 10 immigrants de Salt i Girona no treballen. Un estudi elaborat per l’Observatori Permanent de la Immigració conclou que un 86% dels immigrants que viuen a Salt i Girona no treballen. (…) En els darrers vuit anys, s’ha multiplicat per deu el nombre d’immigrants que viuen a Salt i per tres els que ho fan a Girona. A finals del 2008, el 42% de la població total de Salt és d’origen immigrant i a la capital ho és el 16%.És la mateixa Salt on, fa pocs mesos, una baralla massiva va esclatar enmig del carrer entre pakistanesos i moros per una bossa de patates. Com a Palma de Mallorca on, gairebé alhora, negres i gitanos també topaven massivament al carrer per unes ulleres de sol. N’esmenten tota mena de motius però sempre defugint, molt aclaridorament, un fet obvi. Que aquests massa sovint repeteixen aquí les actituds que arrosseguen des dels seus països. Repetint també aquí, en conseqüència, els mateixos problemes que hi pateixen. Transmetent-los ja, fins i tot, generacionalment. Problemes que a la crisi d’enguany encara s’agreugen més. Forçant els mitjans a fer-se’n ressò a desgrat seu. En palesar-se que és a aquesta mateixa gent on, en síntesi, rauen els problemes. Els seus i ara, també, els nostres? Perquè aquí sempre poden acusar als catalans i europeus en general de ser-ne responsables. Amb la ximple gaubança de l’esquerra immigracionista sempre amatent d’assumir, masoquistament, aquesta falsa responsabilitat. Per maldar, immediatament, d’imposar-la sobre nosaltres. Qui, sortosament, cada vegada més ens rebel·lem contra tot això. Aquí i arreu d’Europa.
Botiga a Salt on va començar la baralla entre pakistanesos i moros
A Berlín simultàniament una gran majoria d’àrabs i turcs a aquesta ciutat, crescuda arran de polítiques nefastes, manca de qualsevol funció productiva (…). El quaranta per cent dels naixements són a aquest col·lectiu marginal. La nostra població educada està tornant-se cada vegada méstalossa de generació en generació. Encara pitjor, es recreen en una mentalitat atàvica i agressiva. És penós que els nois turcs rebutgin d’escoltar les seves professores en ser això el que la seva cultura els diu. (…) M’estimaria més tenir jueus de l’est d’Europa amb un quocient intel·lectual d’un 15% més alt que la població alemanya. A Alemanya en Thilo Sarrazin, que havia estat representant del socialdemòcrata SPD a Berlin i és era dels més importants directius al Bundesbank -cabdal banc alemany i europeu-, ha denunciat la mateixa situació patida a la seva capital Berlín. La seva gosadia, malgrat només esmentar en veu alta i ferma una realitat ben coneguda -per exemple comentada a un altre post sobre la violència racista de turcs i àrabs contra joves alemanys als instituts-, l’ha fet objectiu fins i tot d’una investigació policial. Malgrat que la coneguda sociòloga turca Necla Kelek li dona suport. Reblant amb dades més escruixidores encara les seves coratjoses declaracions. Necla Kelek, tanmateix, no està sent investigada. En ser turca. Palesant que en Sarrazin es reprimit en ser alemany i europeu. En dir coses que, als europeus, alguns semblen voler-nos prohibir de dir-les i potser fins i tot pensar-les.
Thilo Sarrazin, lluitador contra l'immigracionisme
La paraula, la més esmolada dalla, esquinçant travessa el cel…[The hand that sounds the chimes, tears away the veil. Patriarch Militant calls, to attest, the structures fail. A masked inception, here's the armed sky. We are like scythes, slicing through the sky. We drank of asperity, from the poisoned well. The breath that passes over our lips, sings hymns from tomes of hell. The truth is everlasting, this generation is the end. The enemy of my enemy, will always be my friend. Here we stand a sentinel, here before truths door. A threshold that once we cross, we shall return no more. The veil has been torn away, the words portent is neigh. The word, the sharpest scythe, slicing through the sky... (for Douglas P.)]
Cançó adreçada al cantant de Death in June pels estatudinencs Luftwaffe, de Xicago, on s’evoquen i gairebé invoquen les deïtats celestials indestriable i ancestralment unides a la virilitat i voluntat de combat entre els europeus. En són exemple, entre d’altres, Zeus, Apol·lo i Taranis altrament dit Iovi Candamio o Júpiter Enlluernador en llatí. Al concepte original, pertanyent als llatins nadius europeus, d’aquesta paraula. Oposat a l’espuri sentit amerindi i africà castellanoparlant que ara l’immigracionisme hi pretén imposar.
Val a dir, a més, que l’anglès Douglas Pearce cantant dels DiJ és gai. Això no ha minvat gens, malgrat el que alguns suposarien, la seva lluitadora i valuosa tasca com cantautor. Duent-lo a ser gairebé un artista maleït, com tants altres, arran la gosadia de no sotmetre’s al discurs oficial enguany vigent -encara- sobre la realitat social i etnocultural dels països europeus.
En denunciar l’immigracionisme l’Agnes Kant, nova lider del partit socialista dels Països Baixos, etziba un fulminant i subversiu cop a una esquerra avui esllanguint-se arran la seva supèrbia, encarcarament i eurofòbia. Especialment al postcomunisme d’on prové.
És així que, entre altres motius, el seu partit gairebé supera el partit laborista dels Països Baixos. Què fins ara hi era el partit hegemònic a l’esquerra. Perque els treballadors holandesos nadius europeus s’identifiquen immediata i plenament amb el seu discurs més que no pas amb la xerrameca immigracionista. Començant pels joves.
Agnes Kant, lucidesa i honestedat front l'immigracionisme
Un discurs que, fins ara, només tenia collons de fer en Geert Wilders. Blasmat com ultradretà per l’esquerra holandesa. Farà el mateix ara amb l’Agnès Kant i el seu partit socialista?
Diu Agnès Kant que l’immigracionisme, el massiu poblament d’immigrants als Països Baixos i Europa arribats d’Àfrica i Àsia i Amèrica, només afavoreix al capitalisme més rapinyaire. L’atia en emprar-lo com un mitjà per rebaixar els sous. Per omplir els països europeus de mà d’obra barata. Forçant la precarització del mercat laboral, en acabat, facilitant-hi l’explotació més barroera. Mitjançant l’erosió i dissolució de la identitat etnocultural dels europeus i, així, de la nostra consciència social.
Es rabeja així en la seva menyspreable pulsió rapinyaire. La mateixa desfermada aquests darrers anys arrossegant-nos a aquesta crisi econòmica i social que encara patim. Amb la cobertura i excusa, suposadament involuntària, de l’esquerra que no va més enllà de la seva cantarella immigracionista. Malgrat sortoses excepcions com la d’Agnès Kant.
Primer; són violadors d’origen kurd i somali, en una majoria aclaparadora, els culpables. Segon; són comeses amb una violència esfereïdora. Ambdós fets defineixen segons la policia noruega les agressions sexuals patides a Oslo, capital de Noruega, aquests darrers tres anys.
Potencials victimes de violació front la indiferència de l'esquerra?
Ho explica la policia d’Oslo després d’investigar les agressions sexuals, incloses les violacions, patides aquests darrers tres anys a aquesta ciutat [Most of the rapists have a Kurdish or African background, NRK reports. The cases of aggravated sexual assults all have one thing in common, namely the use of gross violence]
És evident que no tots els immigrants asiàtics i africans tant magribins com subsaharians a Oslo són violadors.
Però també ho és que, respecte el total d’habitants de la capital de Noruega, la proporció d’immigrants asiàtics i africans a Oslo que agredeixen sexualment a les noruegues és escruixidorament gran.
Potser és que no poden suportar veure la llibertat de les dones noruegues? Arran d’això les sotmeten a la brutal humiliació que suposa violar-les? No és aquesta violència sexual una forma de racisme contra les dones europees?
Com és que l’esquerra postcomunista, en concret la seva xiscladora sectorial antipatriarcal, no en diu res? Potser en ser els violadors asiàtics i africans això els suposa un atenuant? El seu immigracionisme malaltís la du, fins i tot, a sacrificar la llibertat i seguretat de les dones?
Sembla que la seva avorrida xerrameca contra el seu mai no prou blasmat i odiat heteropatriarcat va només adreçat, hipòcrita i eurófobament, contra els homes nadius europeus -blancs-.
Seria interessant conèixer les dades referents a d’altres capitals europees com, per exemple, Barcelona.
Assedegat i atziac, sempre desitjant més.[Thirsty and miserable. you drop to the floor. You drink til you can't even see anymore. Thirsty and miserable, always wanting more. Thirsty and miserable, always wanting more. My brother wants a ride to the liquor store. You pity him for what he wants it for. Thirsty and miserable, always wanting more. Thirsty and miserable, always wanting more. It's 1:30 and we're all getting nervous. The store closes at two. There's not enough to last us. Thirsty and miserable, always wanting more. Thirsty and miserable, always wanting more.]
El jovent català i europeu arran la seva manca d’expectatives irat, fart d’una classe política que vol reduïr-lo a la seva cobardia i mediocritat, es farà sentir amb tota la seva força ben aviat.
Aquesta cançó dels Black Flag versionada pels Hatebreed n’expressa el que tants senten.
J’ai toujours voulu méler les soucis contradictoires: nation et europe, socialisme et aristocratie, liberté de pensée et autorité, mysticisme et anticléricalisme.
Jo sempre he maldat de barrejar i complementar neguits contradictoris: nació i Europa, socialisme i aristocràcia, llibertat de pensament i autoritat, misticisme i anticlericalisme.
