Assedegat i atziac, sempre desitjant més.[Thirsty and miserable. you drop to the floor. You drink til you can't even see anymore. Thirsty and miserable, always wanting more. Thirsty and miserable, always wanting more. My brother wants a ride to the liquor store. You pity him for what he wants it for. Thirsty and miserable, always wanting more. Thirsty and miserable, always wanting more. It's 1:30 and we're all getting nervous. The store closes at two. There's not enough to last us. Thirsty and miserable, always wanting more. Thirsty and miserable, always wanting more.]
El jovent català i europeu arran la seva manca d’expectatives irat, fart d’una classe política que vol reduïr-lo a la seva cobardia i mediocritat, es farà sentir amb tota la seva força ben aviat.
Aquesta cançó dels Black Flag versionada pels Hatebreed n’expressa el que tants senten.
Paris no és Kabul. Però ben aviat pot ser-ho. Com tantes altres ciutats i pobles d’Europa. Només cal veure aquest vídeo per adonar-se’n.
La filtració d’aquest vídeo ha enfurismat, en palesar una realitat que malden d’amagar-nos, l’estat francés i els immigracionistes alhora.
S’han abraonat no contra els agressors del vídeo, com caldria esperar, sino contra qui l’ha fet públic. Blasmant-lo en donar a conèixer, subversivament, una realitat que malden d’amagar-nos.
Volen que tots els europeus siguem igual de patètics que l’holandesa Joanie de Rijcke. Qui, després de ser segrestada i violada repetidament pels talibans a l’Afganistàn, els va justificar i defensar.
Joanie de Rijcke
De Rijcke, de 43 anys, va ser segrestada al novembre al poble de Sarubi, a uns 50 kilometres de Kabul- Va ser feta presonera al decurs de 6 dies i violada repetidament pel capitost talibà, Ghazi Gul. Però ella va escriure a un llibre; “no vull descriure els talibans com monstres, ni estic emprenyada amb Ghazi Gul.” -De Rijcke, 43, was kidnapped in November in the town of Sarubi, some 50 kilometres from Kabul. She was kept prisoner for six days and raped repeatedly by a Taliban leader, Ghazi Gul. But she wrote in a book; “I do not want to portray the Taliban as monsters, nor am I angry with Ghazi Gul.”-
Pateix la mateixa actitud que massa europeus -incloent els catalans-. Tal com va denunciar Geert Wilders. Fent-la admetre que la seva actitud és errònia.
Els immigracionistes s’entesten en sempre justificar qualsevol mena d’agressió contra la identitat etnocultural europea. Fins i tot sent tan cobarda i brutal com aquesta.
Fins quan ens deixarem humiliar i violentar pels qui agredeixen racistament aquest noi francés i aquesta dona holandesa i qui, malgrat tot, els justifiquen?
Filmat a Varsòvia en directe per aquests alemanys front un públic polonès eufòric. A l’Europa d’enguany l’unitat dels països europeus és, ens palesen, perfectament possible. Fins i tot entre, fa poc, aferrisats enemics. Des del respecte mutu. Cantant abrandats, plegats, cançons de ritme i actitud marcials com aquesta. Perque el futur és nostre malgrat que alguns maldin de fer-nos desaparèixer als europeus a la nostra terra. Les nostres arrels s’hi endisen, malauradament per aquests, fonda i fortament.
La nova obra de Von Thronstahl és l’expressió musical d’una Europa lluitant entre la mort i el renaixament, entre l’esclavitud i la llibertat, entre la resignació i la revolució.
El seu so inconfusiblement europeu és una arrauxada fusió de música marcial, industrial, neofolk i orquestral. Desfermant-la abrandada, dramàtica i implacablement com palesa la seva cançó The Global Monsterstate.
Tot bé si vols pregar, pero sense mai deixar de pensar. No fer-ho pot fer-te acabar com els malalts de déu que darrerement poblen Europa pretenent imposar-hi el seu deliri.
A més de gaudir d’un sentit de l’humor i una lucidesa infinitament per sobre dels babaus que s’esveren en adonar-se de com fàcilment es trenquen els seus buits dogmes, en prendre’s tan seriosament a si mateixos creient-se una mena d’autoritat moral alliçonadora i castigadora dels joves europeus dolents -culpables de passar-ne com a obsolets i patètics que són i pensar lliurement més enllà-, els eslovens Laibach fan també una música molt ballable.
Abans d’ofendre’s no seria millor llegir el text que apareix al video?
Aquesta cancó s’anomena Das Spiel Ist Aus.
En català S’ha acabat el joc i en anglès The Game is Up.
Europa està arribant a un punt d’inflexió decisiu. Ja no hi ha marxa enrere.
Canten en alemany. El text del seu video apareix en anglès i rus.
Les llengües de les tres potències europees que ja fa molt de temps gairebé van anihilar Europa. De tres projectes politics pels que van sacrificar-se milions de persones i als que altres milions van ser-ne sacrificades. Ens n’hem recuperat materialment. Pero no ho hem superat com a civilització, com a identitat etnocultural, no hem tancat la ferida que nosaltres mateixos vam fer-nos. Cal tancar-la d’una vegada i per sempre. Mirar envers el futur i avançar-hi. Abans sigui massa tard i el món, el futur, ens deixi enrere. Perque mentre nosaltres ens turmentem i obcequem per les nostres errades altres que n’han comès d’iguals, o pitjors, les obliden sense remordiment. No hem de fer-nos perdonar res.
La vella generació del ‘68, del que enguany s’ha cel.lebrat un altre avorrit i encara més ridicul aniversari, començarà aviat a desaparèixer. Pren el seu espai el jovent europeu. Sense arrosegar patètics complexes del passat. Deleròs de bastir una nova Europa sense renunciar a la seva identitat plural. Basant-se fermament en les nostres arrels, com el nostre millor i més valuos potencial, per projectar-nos al futur i abastar l’infinit.
Una banda polèmica i maleïda com poques enguany, els alemanys Von Thronstahl, que etziben amb la seva música provocació real a aquesta Europa massa plena de babaus jugant a ser rebels pel passiu consum de masses que es conformen amb la primera merda que els posen davant.
Els seus membres van començar fent punk i ara barregen la música electronica dita marcial industrial amb eteri neofolk. Mantenint, tanmateix, la mateixa actitud irada. Palesada a la música pero també a les lletres, molt bones, no en perdeu detall.
Les semblances amb els Der Blutharsch, ressenyats a un post anterior, són moltes. Pero si la música d’aquests és com sang esquitxada i coagulada sobre la neu, de fet això significa el seu nom en alemany antic pel que diuen, els Von Thronstahl són com els raigs del Sol que esvaeixen els núvols més amenaçadors. Il.luminant amb força aquesta Europa sobre la que darrerement s’abraona la foscor.
Com podem valorar, respectar i garantir la diversitat etnocultural del món sense valorar i respectar d’entrada la nostra identitat etnocultural europea? Nosaltres som una expressió d’aquesta pluralitat del món i, ara mateix, una de les més amenaçades en el futur proper.
Estar orgullòs de ser europeu, sent conscient de les nostres errades i defectes -sense l’etnomassoquisme babau dels immigracionistes- per superar-los i alliberar tot el nostre potencial que tantes fites positives ha assolit al decurs dels segles, és el millor que podem fer per garantir aquesta pluralitat.
