El vaticà ha signat amb l’universitat islàmica d’Al Azhar a Egipte una condemna conjunta contra Dinamarca per la publicació de les caricatures d’en Mahoma i en concret la d’en Kurt Westergaard. Donarà també suport el vaticà, el papa Ratzinger, al bloqueig i censura del You Tube per blasfem fet pel Paquistàn?

Ha estat a un comité de diàleg ecumènic entre musulmans i cristians on, malgrat el bonic nom, el vaticà senzillament s’ha unit als musulmans contra els danesos -contra l’Europa combativa que representen-. Posant-se al costat d’Iràn que ha amenaçat Dinamarca per blasfema així com del Sudàn que encapçala un boicot contra els productes danesos als països islamitzats.

L’universitat d’Al Azhar és una de les màximes autoritats entre els musulmans sunites. D’Iràn poc cal dir, és on executen noies pel delicte de perdre la virginitat i on el seu dictador ha promés públicament d’anihilar Israel -nuclearment?-.

Del Sudàn afegir que el seu govern àrab musulmà va desfermar una brutal guerra d’extermini contra el sud negre animista i cristià del pais. A més que el seu president Omar al-Bashir s’ha oblidat del deute de més de 400 milions de dòlars en ajut humanitari del Sudàn envers Dinamarca que, pel contrari, no se n’ha oblidat. S’ha negat a perdonar aquest deute com tenia previst fer ençà el 2005 quan el Sudàn va acordar una pau, fracassada com totes fins ara, amb els resistents del sud. Encara hi haurà algú que blasmarà els danesos per fer-ho, potser per poc caritatius o per no posar l’altre galta?

El vaticà, en Ratzinger, diu condemnar les caricatures per blasfemes. S’uneix oportunistament als musulmans en veure com aquests, fent servir els immigracionistes i certes esquerres, han obert una escletxa als països europeus. Vol treure profit de la feblesa que hi creu percebre. Sense importar-li gens fer-ho amb els musulmans. No hi te gaire a perdre en estar-hi gairebé en crisi terminal. 

Front una Europa que sempre ha sentit el cristianisme com una entitat aliena a la seva identitat etnocultural més profunda els musulmans, que també ho són, es presenten com els seus al.liats naturals. El vaticà vol recuperar-hi terreny com sigui i creu haver trobat a l’islam el mitjà perfecte per aconseguir-ho. És per això que no ha dubtat en donar suport a l’islam, fins i tot fent pinya amb l’Iràn i Sudàn, enlloc de fer-ho als danesos i Europa. Perque es sent més proper als musulmans que als europeus que passen dels seus dogmes religiosos.

Sudàn és una colònia xinesa segons denuncia una ong sudanesa. La Xina hi construeix la presa de Merowe amb uns 3000 treballadors xinesos en condicions properes a l’esclavitud. A canvi disposa il.limitadament dels recursos naturals sudanesos, en especial gas i petroli.

La Xina, és clar, en dóna una versió molt bonica de felicitat i germanor entre xinesos i sudanesos. La que deuen sentir els 70,000 deportats forçadament per la presa, reprimits amb molta duresa en protestar pel que estant patint.

Aquests treballadors són una petita part dels gairebé 800,000 xinesos escampats, segons l’agència xinesa de noticies Xinhua, arreu d’Africa en tota mena d’obres. Des de preses com aquesta de Merowe a carreteres a Algèria, ciutats senceres a Etiopia, aeroports, gasoductes, etc.

Les oligarquies africanes, com la sudanesa, cada vegada més contracten empreses xineses i cerquen financiament a bancs xinesos. Perque, al contrari dels europeus, no tenen cap mirament pel que fa als drets humans i a les llibertats politiques i socials als països africans. Ni gens d’interés en mesures de respecte mediambiental.

Això va explicar-ho molt clarament el president de Senegal Abdoulaye Wade a la Cimera UE-Àfrica. Segons va dir els xinesos no perden el temps quan altres emprenedors africans, com ell, els parlen de financiament i contractes de tota mena a canvi de vendre’ls els seus països. És per aixo que, segons en Wade, els xinesos i no els europeus tenen el favor dels africans.

Tant pels xinesos com pels africans els drets humans són collonades dels europeus, això ens diu.

Pero sempre ens els esmenten, tant aquests mateixos africans com els xinesos, a la primera oportunitat. Amb un to alhora acusatori i victimista. Molt hipòcrita, en síntesi.

Com en Gaddafi que d’una banda, de la banda dels africans i arabs, parla de la imminent islamització d’Europa mitjançant els milions d’immigrants -per ell colons- que ja la poblen i que hi arriben constantment.

Mentre de l’altre, per exemple a la Cimera UE-Àfrica, ens blasma i exigeix compensacions milionaries pel colonialisme europeu. Alhora que literalment exigeix que restem passius front l’entrada massiva d’immigrants -per ell colons- africans i àrabs musulmans. Malgrat que el colonialisme europeu a Líbia va ser mínim, no va durar ni cent anys, en comparació al colonialisme islàmic àrab i turc. Que mai va fer de Líbia un pais pròsper, benestant i lliure.

Ja n’hi ha prou de badar. No tenim res que fer-nos perdonar per uns que venen els seus països mentre ens parlen de colonialisme, i somien en colonitzar-nos, i d’altres que no dubten en deixar-los saquejar i depredar sense gens de respecte pels seus habitants.

El discurs de la culpabilitat europea i el victimisme africà o xinès o etc. de l’immigracionisme amb que aquest exigeix als europeus de restar passius i resignar-se front l’entrada massiva d’immigració a Europa ha estat posat en evidència, en ridícul, pels mateixos africans i xinesos.

Ho diu en Pere-Joan Cardona, creador d’una vacuna contra aquesta malaltia amb un gran potencial de reeixir. Que la incidència de la tuberculosi al Raval, entre la seva població d’uns 50 mil habitants, és equivalent a la del Sudàn i altres països de l’Àfrica subsahariana o negra.

Segons explica en Pere-Joan Cardona la tuberculosi es transmet fàcilment per via aèria, com la grip, i ni te n’assabentes.

Població que ha passat en una dècada, en poc més de deu anys, d’un 2% a un 55% de població immigrada tal com reconeix l’ immigracionista Josep Ramoneda. La relació entre ambdos fets és evident. El Raval ha estat sempre un barri amb mancances i dificultats. Pero mai comparables o directament iguals, fins ara, a les del Sudàn o altres països subsaharians.

Pero del Raval només ens han d’interessar els bars i els restaurants i la festa en general. Amb anar a menjar-hi xauarmes i passejar-se per l’exòtic decorat immigrant, majoritàriament pakistanès i musulmà, i amb un toc excitant de pobresa i degradació pels més agosarats que s’endinsen pels seus carrers, n’hi ha més que prou.

És el que fa en Ramoneda en qualificar el Raval de misteriòs i canalla. Limitar-se al tòpic fàcil i negar-se a veure la realitat. Perque esclafa sense pietat la seva ximple utopia immigracionista. M’agrada voltar pel Raval, de bar en bar, per això mateix em sembla que cal prendre’s molt més seriosament els problemes que pateix.