Esquerra i pederàstia: bruta hipocresia

L’any 1978 una nena de 12 anys va protagonitzar la seva primera pel·lícula. Es deia Brooke Shields i feia de prostituta a La petite, del director francès Louis Malle, icona cultural de l’esquerra benpensant europea. Hi apareixia nua, i figurava que mantenia relacions sexuals amb adults. A tothom li semblava normal, allò. L’any 1978 calia ser progre de totes passades. Als qui van gosar dir alguna cosa se’ls va tractar de reaccionaris i cavernícoles. Un any després, el 1979, l’Orquesta Mondragón, liderada per Javier Gurruchaga, icona cultural de la televisió espanyola en l’era de Felipe González, va editar el seu primer disc, Muñeca hinchable. Moltes de les lletres eren d’Eduardo Haro Ibars (icona cultural de la Movida Madrilenya promoguda per Tierno Galván), fill d’Eduardo Haro Tecglen, icona cultural del progressisme espanyol. Una de les cançons es basava en l’estàndard de jazz Satin doll i duia per títol El hombre de los caramelos. La lletra d’Haro Ibars, homosexual i politoxicòman que va morir de sida l’any 1988, deia literalment: “El hombre de los caramelos (…) a la puerta del colegio / espera para hacerte feliz. / Y si deseas con él disfrutar / no te debes, niño, asustar. / Él tiene siempre lo que te hará gozar”. La pederàstia es feia així encara més glamurosa que quan la va glossar Gil de Biedma, icona cultural de la Gauche Divine barcelonina, en els seus records de les illes Filipines.

L’any 1984, Pedro Almodóvar, icona cultural del postmodernisme espanyol d’esquerres, estrenava¿Qué he hecho yo para merecer esto? L’esmentat Gurruchaga hi feia el paper d’un dentista pedòfil. En una escena cap al final de la pel·lícula, l’odontòleg es posava d’acord amb un nen d’uns 8 o 9 anys i amb la seva mare, interpretada per Carmen Maura, per consumar una mena de relació sexual estable amb el menor. Segons el retrat que en feia Almodóvar, tots eren feliços i hi estaven d’acord. Al cap de molts anys, el director manxec va contraposar aquella pederàstia bona, que feia tanta gràcia als progres de l’època, amb una altra que ja no resultava ideològicament homologable, tot i que era igual. La pel·lícula es deia La mala educación (2004).

Cohn Bendit, gerontòcrata símbol del '68 i confés de pederàstia

Tornem a l’any 1979. En aquells dies estranys es va publicar una obreta que duia per títol El libro rojo del cole. A la coberta hi havia una il·lustració de Romeu on es veia un grup de nens amb el puny tancat, armats amb forques, dalles i garrots. El text, anònim, el va treure al carrer l’editorial Nuestra Cultura en una col·lecció que duia per títol Mano y Cerebro. La iniciativa estava vinculada a Alfonso Guerra i Cristina Almeida; l’edició pròpiament dita va anar a càrrec de Lluís Cabrera. Hi va haver una discreta distribució a les llibreries, i una altra de molt més àmplia, de caràcter informal, duta a terme per les joventuts del PSOE i altres organitzacions en instituts de batxillerat. Es tractava del catecisme progre de la dècada del 1970, adaptat al llenguatge i als referents propis de la Transició espanyola. Contenia una síntesi del Maig del 68, la Revolució Cultural xinesa i els diversos corrents contraculturals de l’època; tot adobat amb un líquid ideològic espès a mig camí entre el marxisme ortodox, l’anarquisme festiu, els moviments pedagògics tipus Summerhill, les atapeïdes vinyetes del còmic trash i les lletres del rock contestatari com les que feia l’esmentat Haro Ibars.

Com tot en aquella època, la sexualitat també es va polititzar i la pederàstia quedà legitimada amb curioses coartades ideològiques. “Si un professor (home o dona) se’n va al llit amb un o amb una dels seus alumnes, se’l destitueix immediatament. Per què? Perquè la moral oficial és molt retrògrada: considera que és molt més immoral fer l’amor amb un alumne que no pas trencar-li la cara”. En aquest sentit, El libro rojo del cole va encara molt més lluny, amb afirmacions com aquesta: “De vegades llegim als diaris que un maníac sexual, un sàdic (quasi sempre un home) ha agredit sexualment una criatura. Es diu i es repeteix, encara avui, que aquests obsessos sexuals són perillosos. És estrany que sigui així. No són criminals sexuals, sinó homes que han estat mancats d’amor”.

Tot això té una història, un origen. Sartre va entendre que la revolució sexual era proporcionar a Simone de Beauvoir llistats acuradament comentats de noietes disposades à s’engager i a qualsevol altra cosa per tal de guanyar algun cum laude. La dona dels caramels també existeix. Aquestes cartes van sortir a la llum pública fa uns anys i tenen una extraordinària semblança a les que el vescomte de Valmont enviava a la marquesa de Merteuil a Les liaisons dangereuses de Pierre Choderlos de Laclos. Creuen que exagero? Llegeixin aquesta frase d’una carta de Sartre a Beauvoir (23-12-1939): “Em divertiu, amb el vostre harem de dones. Us animo a estimar molt la vostra petita Sorokine, que és ben encantadora. Direu, però, que caldrà sacrificar-la quan acabi la guerra” (“Vous m’amusez avec votre harem de femmes. Je vous encourage fort à bien aimer votre petite Sorokine, qui est toute charmante. Mais direz-vous, il faudra la sacrifier à la fin de la guerre”). Últimament sembla que se’n parla molt, de pederàstia. En realitat se’n parla massa poc, i d’una manera deshonestament parcial. L’home dels caramels, el degenerat de sempre, la mala bèstia ancestral, té molts rostres. Més dels que alguns es pensen.

Ferran Sáez

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Actualitat, Catalunya, Europa, Jovent, Revolució

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s