Els activistes i les activistes

Aquests dies ha nascut una nova estrella mediàtica, que no és altra que l’associació de mares i pares d’activistes propalestins (i activistes propalestines). Se’ls reconeix perquè parlen molt de pressa i aparentment se saben de memòria els acords de Ginebra, que citen quan un menys s’ho espera. N’hi ha que fins i tot són professionals del tema, com és el cas del senyor Manuel Espinar, que acumula els càrrecs de pare del cooperant Manuel Tapial, sogre de la també cooperant Laura Arau i president de l’ONG Cultura, Pau i Solidaritat, organització de la qual hem tingut coneixement per primera vegada durant aquests dies, per bé que els mitjans en parlin amb la mateixa familiaritat que si es tractés de Metges Sense Fronteres. El motiu de la requesta que han tingut el senyor Espinar i d’altres membres imembresses de l’AMPA d’activistes propalestins ha estat, és clar, l’assalt a la flotilla humanitària que es dirigia a Gaza per part de la marina israeliana. Per ells hem sabut que els seus fills i les seves filles activistes són persones excel·lents, pacifistes que es dirigien a Gaza carregats de queviures, medicines i bones intencions, i que han estat víctimes incomprensibles d’un abús per part de les autoritats del país hebreu, que com tothom sap és més dolent que la tinya.

No hi ha res que desitgem més fervorosament que el retorn immediat dels activistes propalestins i les activistes propalestines, perquè puguin reunir-se amb els seus pares i mares i tots plegats continuïn lluitant per un món millor, amb salut i alegria. Ara bé, si aquests progenitors tan conscienciats i els seus fills encara més conscienciats volen entendre una mica més com ha estat que s’han vist embolicats en un destret tan lleig com el que els ha tocat de viure aquests dies, en tindrien prou de llegir l’AVUI.

Concretament, les dues entrevistes que fa dos dies publicava la corresponsal a Israel, Jana Beris, amb el viceministre de Relacions Exteriors del govern d’Israel, Danny Ayalon, i el líder de Hamàs a Gaza, Mahmud al-Zahar. Ayalon, per la seva banda, no feia més que recitar el guió habitual en aquesta mena de situacions: que Israel és una democràcia i que no se li pot prendre el dret a defensar-se d’atacs terroristes. D’acord, però precisament perquè es tracta d’una democràcia se li ha de poder exigir, també, molta més cura i escrupolositat en el respecte a les persones.

Ara bé, el que definitivament no tenia pèrdua eren les declaracions de Mahmud al-Zahar. “La sang del Marmara obrirà el bloqueig a la franja de Gaza” era el titular, que ja començava fortet. Però la resta de l’entrevista era igualment inspirada. Pregunta: “Han introduït armes i míssils [a Gaza camuflats en l’ajuda humanitària], com diu Israel?” Resposta: “No puc respondre-li”. Pregunta: “Israel pot existir?” Resposta: “Deixem-ho aquí”. Més perles: “No estem interessats en negociacions perquè no porten enlloc”. “Nosaltres ho hem de controlar tot (…) Som l’autoritat i hem d’imposar l’autoritat”.

Si aquest senyor representa la causa pacifista que diuen defensar els nostres benvolguts i benvolgudes activistes, que Al·là ens agafi confessats. La propera vegada que vulguin acostar-se a la seva estimada Palestina, que mirin de tenir present la mena de pa que s’hi dóna. Ah, i que facin un cop d’ull sota les lones: al costat de les tiretes i del menjar liofilitzat, potser hi trobaran alguna caixa de munició.

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Actualitat, antiantifa, Catalunya, Europa, islam, islamització

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s