Immigració, l’exèrcit de reserva del capital

Georges Pompidou, president de la República Francesa entre 1969 i 1974

Al 1973, poc abans de la seva mort, el president francès Georges Pompidou va admetre d’haver obert els dics de la immigració, responent a la demanda d’un nombre de grans empresaris, com Francis Bouygues, amatent de prendre avantatge de la docilitat i la mà d’obra barata sense consciència de classe i de qualsevol tradició de lluita social. Aquesta maniobra tenia com objectiu imposar una pressió a la baixa sobre els sous dels treballadors francesos, reduir el seu zel de protesta i, a més, trencar la unitat del moviment obrer. Els grans patrons, va dir, “sempre volen més.” Quaranta anys després res no ha canviat.

[In 1973, shortly before his death, the French President Georges Pompidou admitted to have opened the floodgates of immigration, at a request of a number of big businessmen, such as Francis Bouygues, who was eager to take advantage of docile and cheap labor devoid of class consciousness and of any tradition of social struggle. This move was meant to exert downward pressure on the wages of French workers, reduce their protesting zeal, and in addition, break up the unity of the labor movement. Big bosses, he said, “always want more.” Forty years later nothing has changed.]

Extret d’Immigració: Exèrcit de Reserva del Capital d’en Alain de Benoist.

Anuncis

2 comentaris

Filed under Europa, immigracionisme, Jovent, Revolució

2 responses to “Immigració, l’exèrcit de reserva del capital

  1. Un article ben interessant. Em descarregaré el PDF i me’l llegiré sencer.

    El cas en qüestió ens parla de grans empresaris sense escrúpols. El que s’entén generalment per “sistema capitalista” és precisament això que denuncia Benoist en aquest text, o sigui, la perversa associació entre les grans corporacions i els governs.

    La resposta liberal és que els empresaris no poden coaccionar ningú si no és amb el govern, ja que és l’Estat qui té el monopoli de la força (ço és, de la llei). Per tant, diuen els liberals, el que s’ha de fer desaparèixer és l’Estat i el govern a fi que desaparegui la coacció. En un sistema purament liberal, els immigrants no tindrien cap tipus de privilegis legals, i tampoc no podrien imposar polítiques discriminatòries sobre la població autòctona, de manera que els parasitaris -la majoria, vaja- no tindrien altre remei que tornar als seus països d’origen.

    Ara, s’ha de reconèixer que, malauradament, un gran sector dels liberals són massa ingenus respecte del problema de la immigració, per dir-ho suaument. Només uns pocs, com ara Hans Hermann-Hoppe s’hi han posicionat clarament en contra de la immigració.

    D’altra banda, l’altra resposta prové dels nacionalistes, feixistes, nacionalsocialistes, nacionalbolxevics o nacionalcomunistes, i en general allò que s’anomena la “tercera via”. Són moviments massa heterogenis per a posar-los en el mateix sac, però tots es caracteritzen per situar-se en clara oposició al gran capitalisme però també al liberalisme pur, anteriorment esmentat, per raons òbvies: qualsevol mena de nacionalisme, per moderat que sigui, és eminentment estatista, per tant es troba a l’altre extrem del liberalisme pur, totalment antiestatista; no debades el liberalisme pur s’anomena sovint “anarquisme de lliure mercat”.

    Les altres classes d’anarquisme són el col·lectivista que tots coneixem (CNT, FAI) i el nacional-anarquisme preconitzat per Troy Southgate. El darrer és molt més interessant perquè accepta obertament la realitat de les diferències racials, ètniques i nacionals, cosa que el “cenetista” no només rebutja sinó que combat.

    He d’admetre que no tenc gens clar quina és la resposta més adequada davant aquesta problemàtica; quina seria una resposta que resultàs en una bona solució.

    Reconec que he deixat, almenys de moment, de fer costat obertament als liberals, perquè els contraris a la immigració són entre ells una minoria. Estic confús, com un al·lot que festetja amb dues al·lotes guapes i no sap ben bé amb quina funcionaria bé una relació duradora.

    Els roigs em diuen “nazi” i els nazis em diuen de tot menys guapo. En fi…

    • Mars Gradivus

      Gràcies per la teva bona reflexió. Pot ser difícil de posicionar-se, d’adscriure’s. Però realment cal? Podem anar extraient allò que ens interessi de cada corrent que esmentes. Sentir-se confús pot ser millor que ser un convençut total quant a una idea on tot comença i tot acaba. L’important, al meu parer, és no acabar sent-ne un esclau o un botxí. Que els roigs et diguin nazi i els nazis tampoc et vegin com dels seus no és res dolent. Al contrari, és un estímul. Això, pel que fa a la immigració de masses alienes a Europa i Catalunya, suposa anar més enllà tant del tabú que malauradament immobilitza la capacitat crítica de massa gent però també de fórmules per superar aquest problema que estan caduques.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s