“Viva España, que aqui es gratis”

Exemple 1: L’altre dia, un ciutadà marroquí va anar a les urgències de l’hospital de la Vall d’Hebron. Segons sembla, té un problema a l’ull i s’haurà d’operar. No és res urgent ni res greu, però tot li anirà millor si s’opera. Evidentment, com que el sistema ho estableix així, se li va donar hora per operar-se al mateix hospital. Segons va dir ell mateix, aquesta operació no l’assumeix la xarxa pública marroquina i si anés a una clínica privada del Marroc li costaria un miler d’euros. Per això, ben comprensiblement, després de rebre la citació per a l’operació va exclamar: “Viva España, que aquí es gratis”. Gratis per a ell, però no per a nosaltres, que haurem de pagar mil euros de les nostres butxaques.

Exemple 2: A l’hospital sabadellenc del Parc Taulí tracten, des de fa tres anys, un jove veneçolà de 22 anys. Té un problema crònic al fetge i el tractament ens costa 2.000 euros cada mes. Com que és un tractament que crea una certa dependència, aquest jove no pot tornar al seu país perquè allà no li facilitaran i podria tenir complicacions greus. Per això, des dels 18 anys i per sempre més, va decidir quedar-se a viure a Barcelona, on entre tots pagarem 24.000 euros cada any pel seu tractament.

Exemple 3: En molts hospitals de Catalunya es produeix la següent situació. Uns estrangers que viuen al nostre país fan portar els seus parents. Quan arriben, els treuen la targeta sanitària, que s’expedeix sense cap control. Duen els parents a urgències, on es fan una revisió general i, en el cas que tinguin algun problema, se’ls cita per una operació quirúrgica al cap d’uns mesos. Quan arriba l’hora de citar-los, els serveis de l’hospital els truca per recordar-los que tenen hora per operar-se. El fet curiós és que molts dels pacients, mentre esperen aquest dia, han tornat als seus països, de manera que des dels nostres hospitals es truca a Argentina, Perú, Bolívia o Veneçuela per avisar ciutadans argentins, peruans, bolivans o veneçolans que han d’agafar l’avió per operar-se al nostre país. El cost, evidentment, és gratis per a ells, però no es gratis per a nosaltres.

I amb tot això què vull dir? Vull dir que el forat sanitari català no és degut a les nostres necessitats sanitàries, que em semblaria molt bé. El problema és que exercim de servei de salut pública de tot el planeta i clar, com que hem de donar hora a molts ciutadans del món sencer, les nostres àvies reben hora al cap d’un any per una operació de cataractes o per operar-se el genoll. Tot això té una solució, però és radical i ja se sap que els catalans som els salvadors del món: o podríem enviar la factura a les ambaixades respectives i cobrar-les abans de les operacions, o bé podríem denegar aquest servei universal que donem apel·lant al dret de ciutadania. O bé podem seguir com ara apel·lant a la correcció política i, de retruc, a la nostra profunda imbecil·litat.