Un dels finalistes d’un concurs de Rap contra el racisme, colombià, presenta una cançó definint-se ell mateix i a la seva colla com latinos. Ho fa repetidament alhora que parla de la seva raza -lo que pasa, quieren extinguir a mi raza; minut 2:36 de la cançó-. Hi fa, en síntesi, tota una proclama racial.

És com si els jamaicans pretenguessin dir-se anglosaxons només per parlar anglès. Quan som els catalans qui podem legítimament dir-nos llatins. En ser hereus directes de l’Imperi Romà. Igual que, per exemple, els romanesos tan llatins com nosaltres -l’imperi bizantí s’anomenava a si mateix Romania-. Al contrari d’aquest colombià que, malgrat tot, sap també perfectament que és un amerindi més o menys barrejat. Personalment no em suposa cap problema que ho sigui. Pero em sembla absurd que es faci passar pel que no és.

La seva cançó és una proclama racial. Enmig de l’habitual xerrameca immigracionista. Tipicament victimista malgrat haver arribat aqui còmodament en avió i en arribar-hi rebre tota mena d’atencions. Ho demostra aquest concurs organitzat per un casal de joves de Sarrià-Sant Gervasi, no precisament un barri amb greus mancances socials, que regala un premi de fins 100 € al guanyador. 

Això és perque hi ha un racisme bo. Com es constata amb la baralla que va haver a Rubí fa pocs dies: La agresión se inició por el volumen de la música que sonaba en el piso de los ecuatorianos. Uno de ellos acabó con la nariz rota y el otro cayó por la ventana y está ingresado en la UCI. La familia de las víctimas denunció ayer que los agresores actuaron con una clara motivación racista y que profirieron insultos contra las víctimas en ese sentido. SOS Racismo también considera que existe un móvil xenófobo, extremo con el que los Mossos d’Esquadra, en principio, no trabajan. 

Els equatorians que van actuar sense importar-los una merda els seus veïns, actuant com potser ho farien al seu pais, no van actuar amb una manca de respecte flagrantment racista envers aquestes veïns seus?

Com sabem que aquests equatorians no van agredir els seus veïns i començar la baralla quan aquests, comprensiblement farts, van anar a demanar-los que baixessin la música? Si el ferit en caure per la finestra, potser llençat al decurs de la baralla, haguès estat un dels veïns catalans llavors SOS Racisme hauria parlat d’agressió racista? Hi ha un racisme bo. Això és el que semblen dir-nos aquests suposats antiracistes. Si aquests catalans s’haguessin resignat als abusos dels seus veïns equatorians, si s’haguessin deixat apallisar per aquests en anar a demanar-los que deixessin de fer soroll, llavors SOS Racisme els hauria donat la seva enhorabona per tolerants. I també un premi?

A més de gaudir d’un sentit de l’humor i una lucidesa infinitament per sobre dels babaus que s’esveren en adonar-se de com fàcilment es trenquen els seus buits dogmes, en prendre’s tan seriosament a si mateixos creient-se una mena d’autoritat moral alliçonadora i castigadora dels joves europeus dolents -culpables de passar-ne com a obsolets i patètics que són i pensar-hi lliurement més enllà-, els eslovens Laibach fan també una música molt ballable.

Abans d’ofendre’s no seria millor llegir el text que apareix al video?

Aquesta cancó s’anomena Das Spiel Ist Aus.

En català S’ha acabat el joc i en anglès The Game is Up.

Europa està arribant a un punt d’inflexió decisiu. Ja no hi ha marxa enrere.

Canten en alemany. El text del seu video apareix en anglès i rus.

Les llengües de les tres potències europees que ja fa molt de temps gairebé van anihilar Europa. De tres projectes politics pels que van sacrificar-se milions de persones i als que altres milions van ser-ne sacrificades. Ens n’hem recuperat materialment. Pero no ho hem superat com a civilització, com a identitat etnocultural, no hem tancat la ferida que nosaltres mateixos vam fer-nos. Cal tancar-la d’una vegada i per sempre. Mirar envers el futur i avançar-hi. Abans sigui massa tard i el món, el futur, ens deixi enrere. Perque mentre nosaltres ens turmentem i obcequem per les nostres errades altres que n’han comès d’iguals, o pitjors, les obliden sense remordiment. No hem de fer-nos perdonar res.

La vella generació del ‘68, del que enguany s’ha cel.lebrat un altre avorrit i encara més ridicul aniversari, començarà aviat a desaparèixer. Pren el seu espai el jovent europeu. Sense arrosegar patètics complexes del passat. Deleròs de bastir una nova Europa sense renunciar a la seva identitat plural. Basant-se fermament en les nostres arrels, com el nostre millor i més valuos referent, per abastar el futur i l’infinit.

El sindicat CGT ha rebut el suport total dels empresaris de la hosteleria en la seva vaga organitzada per exigir al govern francès la regularització immediata i massiva de fins a 100,000 immigrants irregulars -il.legals- gairebé tots subsaharians o és a dir africans negres.

Això només pot sobtar a qui encara no s’ha adonat de que empresaris com els d’aquesta patronal de la hosteleria francesa són els primers i més interessats en omplir Europa d’immigrants.

Per omplir-ne els seus bars, restaurants, cafes, etc. i un llarg etc. com mà d’obra barata. Perque, gràcies a la seva presència massiva, han pogut baixar sous i allargar horaris. Empitjorant-hi les condicions de feina -precaritzant-les-.

Aquesta massa d’immigrants, fins 100,000, està diposada a cobrar sous inferiors dels rebuts fins ara pels treballadors europeus. En ser sous millors que als països d’on arriben. I, a més, perque les seves condicions de vida a França i Europa en general són molt millors que allà. Els compensa acceptar-los.

Els perjudicats són els treballadors europeus que pateixen aquesta precarització. Imposada pels empresaris fent servir els immigrants.

Pero si ho denuncien aquests mateixos empresaris no dubten en fer servir la xerrameca immigracionista, o fins i tot donar suport directament a sindicats com la CGT francesa, per aconseguir el seu objectiu.

Mantenir i ampliar a Europa aquesta massa de mà d’obra barata immigrant. En nom de la competitivitat.

Amb l’ajuda de sindicalistes com els de la CGT. Que han renunciat a defensar els treballadors europeus en un altre cas flagrant d’etnomassoquisme i, a sobre, posant-se al servei dels interessos d’aquesta patronal. Es pot ser més babau?

Fins quan es resignaràn els treballadors europeus a patir tot això? Fins quan es resignaràn a sentir com malgrat ser mileuristes o inframileuristes els titllen d’explotadors i privilegiats només per ser europeus quan ho denuncien?

Tots els drets socials i laborals que ens titllen de privilegis immerescuts vam conquerir-los lluitant en solitari. Nosaltres sols. Per què no fan el mateix els immigrants als seus països? Si nosaltres vam poder llavors també haurien de poder-ne. O potser és més fàcil venir a Europa, fer de victimes nostres i exigir-nos que satisfem les seves mancances?

Fins 14 ciutats catalanes superen el 25% d’alumnes immigrants. Amb casos com els de Salt o Cadaquès o Castelló d’Empuries on superen el 40%.

A Barcelona són ja 31 les escoles que superen el 50% d’alumnes immigrants. A l’institut Joan Coromimes de Sants o a l’escola Màrius Torres a Collblanc, per exemple, n’arriben a ser el 90%.

Val a dir que Catalunya és la nació de la UE que més immigració ha rebut a la darrere dècada segons dades de la Generalitat i, segons diu, seguirà arribant-ne més.

Aquesta és la diversitat que ens prometien els immigracionistes? 

Això és només el començament. Els percentatges d’infants immigrants a les escoles i instituts són els propers percetantges d’adults immigrants als nostres barris i ciutats.

Aquest 42% d’alumnes immigrants a Salt o el 25% d’alumnes immigrants a Manlleu seràn, properament, el 42% de la població de Salt i el 25% de la població de Manlleu. 

Tindràn fills i, en superar la natalitat dels catalans en crisi demogràfica com la resta d’europeus, reblaràn el procès de substitució de població que estem veient començar?

Sortosament la propaganda immigracionista i multi i interculturalista i etc. ja ens haurà anestesiat. Al pitjor dels casos morirem amb un somriure babau i desconcertat a la cara.

Convençuts que resignar-nos a la nostra minorització i dissolució etnocultural, fent d’Europa poc més que una simple extensió etnocultural afroasiatica -i amerindia pel que fa a la nostra nació-, és la millor forma de contribuïr a la diversitat al món. Suicidant-nos per deixar espai a la diversitat, en resum.

Pero fins ara els immigracionistes insistien en com de meravellòs seria tot. En que qualsevol problema seria, com sempre, dels mateixos -dels europeus-.

Ja no ho veuen tant clar i ho admeten:

Sentar juntos a un español, a un polaco y a un marroquí no es suficiente, no basta con crear el ambiente. Hay que desarrollar iniciativas que animen a conocer al otro y rompan la tendencia natural a mantener relaciones más estrechas con gente parecida a uno mismo“, opina Carmen González Enríquez, profesora de ciencias políticas de la UNED y especialista en inmigración: “Hasta ahora la escuela no se había preocupado por las relaciones sociales de sus alumnos”. Pero quizás debiera empezar a hacerlo si la cuestión étnica puede suponer en un futuro que “esos grupos formen sociedades diferenciadas, lo que sería un freno a la integración social”

S’adonen d’aquesta tendencia natural a mantener relaciones más estrechas con gente parecida a uno mismo ara? 

Cal dir que el problema no és el nen polonès? Tampoc ho han estat el milió de polonesos que han immigrat a la Gran Bretanya darrerement.

Per què cal trencar cap tendència natural? Per què cal forçar una mena d’experiment social als instituts catalans? Només per fer realitat els seus capricis interculturals? 

Birminghan ha estat presentada, oficialment, com la primera gran ciutat europea on els europeus seràn minoritzats. Succeïrà tan aviat com al 2011. Ho ha fet el president de la Comissió per la igualtat i els drets humans, Trevor Philips, proclamant que en 15 o 20 anys la majoria de ciutats europees s’hi assemblaràn.

Això passa alhora que l’Ali Campbell ha deixat Birmingham. Crida fortament l’atenció que ho hagi fet precisament ell i, especialment, els motius que addueix. La seva banda de reggae UB40 havia estat símbol de la ciutat. Del seu multiculturalisme reeixit, segons deien els immigracionistes, als anys 80 i 90 del segle passat.

Ara en Campbell viu a Dorset. On la majoria de la població és anglesa nadiva europea, el 98,1%.

Res a veure amb Birmingham on, enguany, el 68% de la població és nadiva europea. Sumant als anglesos un 2,7% d’irlandesos i un 2,1% d’anomenats altres blancs que amb tota probabilitat deuen ser bàsicament polonesos.

On properament, al 2011, s’assolirà la primera gran ciutat d’Europa en la que els europeus -sumant irlandesos i polonesos als anglesos- seràn minoritzats.

En Campbell diu estar molt decebut. Al decurs de 20 anys ha vist augmentar la població immigrant, bàsicament india i africana -tant africana estricta com afrocaribenya- alhora que, segons explica, els conflictes etnoculturals.

Fins que al 2005 la tensió va esclatar als avalots de Lozells -Lozells riots-, anomenats així pel barri de Lozells, on van topar asiatics -pakistanesos i bangladesis majoritariament- amb africans -negres afrocaribenys i africans estrictes-.

El motiu va ser el rumor de la violació d’una nena jamaicana per una colla d’homes pakistanesos. Mai s’ha provat res. Pero uns i altres semblaven estar esperant l’excusa per enfrontar-se. Van ser assassinats dos nois. Ambdues comunitats etnoculturals viuen enfrontades. El racisme mutu és molt sovint explícit i obertament violent.

Properament africans i asiatics seràn la nova majoria a Birmingham.

En 15 o 20 anys, segons proclama eufòric en Trevor Philips president de la Comissió per la igualtat i els drets humans, ho seràn a la resta de les ciutats d’Europa.

Segons en Trevor Philips la ciutat de Birmingham és un model a seguir.

L’Ali Campbell, carismàtic cantant de la banda de reggae UB40 que va simbolitzar el suposadament triomfant multiculturalisme de Birmingham, no només ho desmenteix. Ha deixat la ciutat i s’ha anat a viure a una àrea on gairebé el 100% dels habitants són anglesos nadius europeus.

Serà que en Campbell és racista? O potser és una victima europea del racisme africà i asiatic a la seva ja ex-ciutat que l’han forçat a abandonar-la?

Amb el seu acte en Campbell demostra discrepar d’en Philips quan aquest afirma que la immigració suposa una onada de talent -tide of talent- per Anglaterra sense la que aquesta no tindrà futur -But despite the social problems that he said immigration created, Mr Phillips said immigrants were a ‘tide of talent’ that had contributed hugely to life in Britain, and were indispensable to the country’s economy-.

Sembla que als anglesos, que han fet d’Anglaterra una nació desemvolupada i lliure des de segles ençà, els cal ser minoritzats a la seva nació pels africans i asiatics esmentats i amb tant de talent per tenir futur.

Pero és aquest el futur que volem realment els anglesos i la resta d’europeus?

Una colla d’infermeres catalanes fugen del Camerún degut al sobtat esclat d’aldarulls:

Una huelga general espontánea había paralizado desde finales de febrero todo el país. Hubo al menos 24 muertos, según France Press, muchos heridos y 1.500 detenidos. Todo comenzó con una huelga de taxistas en protesta por el quinto aumento del precio de los carburantes en poco tiempo. Se unieron los transportistas, hubo asaltos a gasolineras, cierre de las carreteras con barricadas, como la que se ve en la foto, que cerraba el paso con los esqueletos de coches incendiados. Y fuerte represión por parte del ejército camerunés. A los motivos económicos se sumó el malestar político derivado de la intención de Paul Biya, presidente del Camerún, de modificar las leyes a fin de perpetuarse en el poder.

Això s’explica al mateix article on s’insisteix en tot el que, suposadament, els europeus han d’aprendre del Camerún.

En concret aquestes infermeres catalanes que van per aprendre a treballar en les condicions pèssimes que hi sovintegen allà i a altres llocs.

A l’article s’hi parla en un to moralitzant, alliçonador, d’aquestes infermeres.

Què els cal aprendre del Camerún? La seva experiència com infermeres pot ser, professionalment, molt positiva. Pero això no te res a veure en anar-hi amb l’actitud humil i gairebé avergonyida, pel simple fet de ser europees a un pais africà, que n’espera l’autor de l’article.

Aquesta mena d’etnomassoquisme europeu és simplement malaltís quan, a sobre, van a ajudar-hi. Han de sentir-se malament per fer-ho?

Xinesos amb ganivets i gitanos amb pals, fins 70 persones entre uns i altres, van barallar-se enmig del carrer Alfons el Magnànim a tocar de la Rambla de Prim.

Al districte de Sant Marti, a Barcelona, on està el Fòrum.

On va cel.lebrar-se el Fòrum de les cultures per cercar, segons es deia, la seva entesa harmoniosa.

No va haver-ne gaire al bar Rocamar. On els seus propietaris xinesos diuen que els gitanos, que viuen davant a l’edifici de l’altre vorera, entren cercant brega i se’n van sense pagar.

Alhora que els gitanos expliquen que els xinesos els prohibeixen entrar-hi per racisme: estos chinitos son unos racistas, nos impiden el paso, se tienen que ir de aquí.

És gairebé segur que els gitanos diuen la veritat. Tan segur com també ho fan els xinesos. Ambdos actuen moguts pel mateix.

Fins onze dotacions de la policia urbana i els mossos van haver d’intervenir-hi per separar-los. Malgrat tot van haver-hi quatre ferits.

Malauradament no van poder intervenir-hi els erudits ponents que van participar a aquell Fòrum de les cultures. Ni tampoc cap ni un dels immigracionistes ni interculturalistes que ens alliçonen des de tants mitjans.

Viuen a altres barris, gairebé a un altre món. Precisament per fugir de realitats com aquestes, potser de la realitat en general.

I que en diuen els nadius europeus?

Res, només que tenen por.

Pero què importa això? Ja se sap que els nadius europeus són sempre els opressors i culpables de tot. Sense importar què passi. També al barri del Besos quan es troben enmig de les baralles ètniques entre xinesos i gitanos. Així que ningú en fa cas. Fins que es cansin.

Pop anglès i tancs russos?

Es poden combinar, ho han fet reeixidament membres dels Artic Monkeys i The Rascals amb la seva banda Last Shadow Puppets.

La seva estètica marcial cool és molt trencadora, profundament subversiva.

Ens anirà molt bé enmig de l’avorriment musical pel que fa al pop que patim darrerement.

Aquest video és també un homenatge a l’hivern que aquí, a Catalunya, malauradament gairebé no s’hi ha sentit.

S’han esbombat al màxim les fotos de les pintades fetes sobre les làpides d’un cementiri musulmà a Arras, al nord de França, incloent la primera plana de varis diaris i l’inici dels telenoticies. 

En Sarkozy ha estat el primer en condemnar-ho durament.

Pero enlloc s’ha sentit res del sacerdot anglès Michael Ainsworth, de 57 anys, apallisat per varis joves musulmans d’origen pakistanès i bangladesi. Ni dels profunds talls que van etzibar-li a ganivetades o dels ulls extremadament inflamats a patades que van suposar la seva urgent hospitalització. 

Ni dels apedregaments que ha patit la seva esglèsia, consagrada al segle XVIII, mentre els agressors xenòfobs cridaven This should not be a church, this should be a mosque, you should not be here -Això no hauria de ser una esglèsia, això hauria de ser una mesquita, vosaltres no haurieu de ser aquí-.

Perque aquesta esglèsia es troba enmig d’un barri, ara, d’amplia majoria musulmana.

N’ha dit res el primer ministre Gordon Brown? Ni ell ni ningú, enlloc. Potser només cal fer-ho si l’agredit no és anglès i europeu? Llavors sí seria un cas de racisme i xenofòbia?

Aquesta foto va ser presa més d’una setmana després de l’agressió.

Quan en Michael Ainsworth va convocar els mitjans per declarar-los, en sintesi, que no passa res. Va proclamar en un arravatament mistic, o potser pels cops rebuts al cap, que malda de ‘follow the example of Christ’s patience and humility, and also be partakers of his resurrection. The belief that good can come out of suffering, and new life out of a painful engagement with truth, is not a glib response to the evil and wickedness of a broken world, but a mark of faithfulness to the love that God shows to all his children.

És a dir que malda per seguir l’exemple de Crist quant a la seva paciència i humilitat, de ser partícips de la seva ressurecció. La creença de que el bé pot sorgir del patiment, i d’una nova vida de la dolorosa topada amb la veritat, no és una ingènua resposta al mal i la perversitat d’un món dividit, sino una prova de fe envers l’amor que Déu mostra respecte tots els seus fills. 

Colpidor, realment colpidor.

Vol dir això que cal deixar-nos apallisar o simplement abusar limitant-nos a recrear-nos místicament en com en som de bones persones per fer-ho? O potser seria millor dir idiotes?

Diu el mateix que el cap espiritual de l’esglèsia anglicana, en Rowan Williams, en declarar -com va esmentar-se a un altre post- que el millor per garantir la cohesió social a Anglaterra es cedir a les demandes musulmanes d’instaurar-hi la xaria o és a dir la llei islàmica.

Ser tan bons segur que els farà guanyar el cel.

Pero ens farà perdre Europa -a tots i no només a aquests virtuosos i modèlics cristians-.

Els blocs de pisos de Can Garcia, a Manlleu, seràn enderrocats. La seva població serà deportada redistribuida arreu de la ciutat. N’informava, poc i malament, el telenoticies: 

Manlleu va aprovar aquest dimarts l’inici del procés d’expropiació dels coneguts com a Pisos de Can Garcia, on hi viuen unes 250 famílies. L’enderroc d’aquests blocs d’habitatges és l’actuació més destacada del pla de rehabilitació integral del barri de l’Erm. Amb el vot favorable de tots els grups, l’Ajuntament va aprovar la relació de bens i drets a expropiar. Aquest procés es preveu que s’allargui durant un any i mig. Quan s’acabi es procedirà a l’enderroc de l’edifici i els veïns que compleixin tots els requisits legals seran reallotjats en habitatges de protecció oficial amb unes condicions econòmiques assequibles.

Pero què passa realment a Can Garcia?

Al diari El Pais no han pogut, malgrat les seves tendències immigracionistes, suavitzar-ne gaire la descripció:

Es un vecino del barrio de l’Erm que señala a su alrededor. El portal del bloque donde vive, uno de los seis de los pisos de Can García, presenta un aspecto deplorable. La puerta, vieja y destartalada, la mitad de los buzones reventados, la pintura cayendo a trozos y las paredes llenas de pintadas. Cerca de él, una bolsa de basura cae al lado de los contenedores. “La tiran para no tener que bajar”, explica. La convivencia en los pisos de Can García es hoy por hoy imposible. Es el foco de malestar de los vecinos de l’Erm, que esperan con ansia verlo desaparecer y que se lleve con él el estigma de barrio conflictivo.

A Manlleu hi ha un 22% de població immigrant -molt majoritàriament d’origen nordafricà-.

Al barri de l’Erm ja és el 55% dels habitants.

A Can Garcia arriba al 80% i, segons el mateix El Pais explica, La convivencia en los pisos de Can García es hoy por hoy imposible. Es el foco de malestar de los vecinos de l’Erm, que esperan con ansia verlo desaparecer y que se lleve con él el estigma de barrio conflictivo.

Darrerement s’insisteix als mitjans que a Catalunya no hi han guetos.

Seria més adient d’anomenar a Can Garcia, per exemple, experiment multicultural?

Els veïns n’estàn farts. Tan farts que només volen veure desaparèixer, literalment, Can Garcia.

És a dir que volen veure desaparèixer, en realitat, la seva població.

Com és que no són titllats de racistes i prou?

Potser per què la deportació redistribució dels seus habitants i l’immediat enderrocament dels blocs de pisos on viuen es farà amb el vot favorable de tots els grups i seria una mica excessiu titllar-los a tots de racistes?

Sembla que la seva experiència intercultural no ha estat tan meravellosa com prometen els immigracionistes. Encara que sí ho ha estat d’intensa. Tant que estàn delerosos d’enderrocar Can Garcia per alliberar-se dels seus habitants.

La mateixa experiència intercultural que va buidar Can Garcia dels seus habitants anteriors, arribats prèvia i especialment d’Andalusia, malgrat que a l’article es dona a aquest fet només causes econòmiques.

El mateix va passar a les ciutats franceses i suïsses on s’hi van concentrar moltíssims immigrants espanyols, portuguesos o italians. Eren indrets durs pero mai van arribar als extrems de degradació i violència que ara pateixen en haver estat substituits per aquests altres immigrants. 

Passarà el mateix aquí? Quants barris caldrà enderrocar per combatir-ho? No seria millor prevenir el problema d’entrada abans que fer front, ara, a una despesa de molts milions d’euros bastint habitatges de protecció oficial per ficar-hi els immigrants després de l’enderrocament?

Perque això és el que està passant:

el Consistorio tomó la decisión de derribar Can García y realojar sus inquilinos en viviendas de protección oficial. El problema: Manlleu no disponía de pisos sociales. La envergadura de la operación ha superado con creces el Plan de Barrios y Ayuntamiento y Generalitat firmaron en julio de 2006 un convenio para hacer viable la ejecución y financiación del proyecto. Incasòl construirá 350 viviendas en ocho solares cedidos por el Consistorio, que se quedará con la finca de Can García para destinarla a vivienda de renta libre.

A la nostra nació es pateix una greu mancança d’habitatges socials. És lleig que els aixequin només ara, mai abans havien fet res semblant, exclusivament pels immigrants en no saber on ficar-los. Pero els responsables d’aquest merder són els immigracionistes. Qui l’han creat i no saben com solucionar-lo.