Classificat com a: Actualitat, Europa, Jovent, identitari, nacionalisme | Etiquetes: bosc, comunisme, déu, deus, Mari, Mari-El, Marii-El, paganisme, pagà, postcomunisme, Rússia, religió
A la República de Mari, ben endins Rússia als confins d’Europa, els déus són encara lloats:
Els mari són un poble fino-úgric emparentat directament amb els estonians i finesos alhora que també amb els hongaresos. És, a més d’un dels pobles europeus més antics, dels que encara reten culte als deús ancestrals.
Al Moscow Times s’explica que pregaren a Osh Kughu Yumo -Gran Déu Blanc, en mari- lloant-lo aquell dia com Agavairem que significa deïtat de l’energia creadora així com festa assenyalant la fi de les tasques de primavera [They prayed to Osh Kughu Yumo -- Mari for "Great White God" -- who was being revered that day as Agavairem, which means both deity of creative energy and the feast marking the end of spring labor]
El kart -sacerdot- que cel.lebra la festa aclara que pels mari déu te nou substàncies, o hipostàsies, des del donador de vida Ilyan Yumo a la deesa del naixement Sochinava. “Tot funciona mitjançant la natura.” De fet, com la majoria de religions animistes, a les creences dels mari són tradicionalment absents tant els edificis com les escriptures sagrades. Les pregaries es fan gairebé sempre a boscos sagrats, on algunes festes inclouen el sacrifici d’animals. [for the Mari, God has nine substances, or hypostases, ranging from the life-giving Ilyan Yumo to the birth goddess Shochinava. "Everything works through nature." Indeed, like most animist religions, the Mari faith traditionally knows no written scriptures and no sacred edifices. Prayers are chiefly held in sacred groves, where some feasts include the ritual slaughter of animals as sacrifice.]
Pels mari el fracàs del comunisme ha estat un alliberament en permetre’ls viure i refermar lliurement les seves profundes arrels: Dudina, una poeta i una intel.lectual de la capital Ioshkar-Ola, va expressar el seu orgull pel fet que la seva gent hagi recuperat la possibilitat de practicar la seva fe tradicional. En temps soviètics, va dir, la gent es ficava passada la mitjanit d’amagat als boscos sagrats, esperant que ningú delatés les seves pregàries prohibides. [Dudina, a poet and intellectual from the republican capital, Ioshkar-Ola, expressed pride that her people had regained the possibility to practice their traditional faith. In Soviet times, she said, villagers would sneak out to the sacred groves after midnight, hoping that nobody would report their forbidden prayers.]
A l’article del Moscow Times també el rector local de l’esglèsia ortodoxa en dóna el seu parer. Respectuòs, com caldria esperar, envers els mari i les seves creences que al nord de la seva república són les majoritàries. Sortosament la influència de l’islam a la República de Mari ha estat mínima.
Classificat com a: Actualitat, Catalunya, Europa, Revolució, identitari, nacionalisme | Etiquetes: Creu cèltica, Creu solar, estiu, Europa, identitat, Jovent, LLum, Natura, Revolució, Roda solar, sol, Vida
Roda solar, ancestral simbol europeu del Sol
La Festa del Foc, de la Llum.
La Festa de la Vida, del seu Renaixament.
Una Festa profundament arrelada a la identitat d’Europa.
Això cel.lebrem aquesta nit.
Classificat com a: Actualitat | Etiquetes: ahmed & salim, humor, islam, Israel, jueus, paròdia, provocació, subversiu, terrorisme, video
South Park style terrorists. Per esclatar petar-se de riure, simplement.
Classificat com a: Actualitat, Europa, identitari, immigracionisme, immigració | Etiquetes: cine, cinema, Europa, Geert Wilders, Greenaway, islamització, Jovent, Països Baixos, PVV, Rembrandt, Revolució, van Gogh
En Peter Greenaway destria al quadre La Ronda de Nit d’en Rembrandt els culpables d’una conxorxa assassina. Diu fer-ho al seu film Nightwatching. També anomenat Rembrandt… j’accuse!
Són tots de vides aparentment modèliques. Ho semblen d’una primera ullada al quadre.
Rembrandt, tanmateix, n’exposa també la culpabilitat com partícips a aquesta conxorxa.
En retracta la seva bruticia com a responsables, en més o menys mesura, que en són.
Com ha fet en Geert Wilders aquestes darreres eleccions europees als Països Baixos, al mateix pais d’en Rembrandt.
En denunciar tota la misèria de la classe politica holandesa. Que es vantava de ser modèlica.
Aquesta, prenent-se tan malament la seva victòria electoral, ha palesat definitivament no ser-ho.
En Wilders també els ha deixat ben retractats.
Cal esperar que en Wilders no acabi assassinat com abans en Pim Fortuyn o en Theo Van Gogh -besnèt del germà del pintor Vincent van Gogh-.
Assassinats, respectivament, per un ultraesquerrà i un islamista.
Després que els mitjans de l’entorn de la classe politica holandesa s’hi abraonessin en contra seva.
Per denunciar la seva passivitat còmplice, per supèrbia i cofoïsme, front la islamització dels Països Baixos.
On, a més, enguany ja el 62% dels menors són d’origen bàsicament afroàsiatic.
Ara l’escomesa politica i mediatica és contra en Wilders. Esperem que no acabi com en Fortuyn o en van Gogh a qui també volien fer callar per denunciar el mateix
Encara que, fins ara, la hostilitat d’aquests mitjans només ha reblat la seva personalitat politica dissident i enèrgica.
En contrast escruixidor amb aquesta encarcarada classe politica holandesa. Encarcarada com la resta de la classe politica europea, també a la nació catalana.
Classificat com a: Actualitat, Catalunya, Revolució | Etiquetes: atur, Barcelona, Catalunya, crisi, habitatge, mileurisme, mileurista, pobresa, sense sostre
Plantejar que més de 30.000 persones han hagut d’acudir a Càritas a Barcelona en els primers cinc mesos de l’any (en tot l’any passat van ser 45.000) és espectacular, però més ho és si se’n saben detalls com ara que un 40% era el primer cop que demanaven ajuda a una entitat social, que un 40% viuen en habitacions rellogades i que un 32% són persones nascudes a l’Estat espanyol (l’any passat els autòctons eren un 24%).
És el perfil del nou usuari dels serveis socials i de les entitats: persones que amb la crisi han perdut la feina i han estat abocades d’un dia per l’altre a l’exclusió. “No ens ve de nou, perquè fa un any ja vam explicar que pujaven les demandes, però ara ens trobem una pobresa més intensa, més extensa i més severa”, va resumir ahir el director de Càritas, Jordi Roglà.
Sense sostre a Barcelona
Un dels nous col·lectius que ha d’atendre Càritas són famílies, la majoria amb fills, que tenen uns ingressos mínims i no poden mantenir les despeses quotidianes. Roglà ho va plantejar ras i curt: “Tenen el dilema d’alimentar-se o pagar els rebuts”. Una solució que troben per seguir pagant el lloguer o la hipoteca i no quedar-se al carrer és anar a buscar menjar a una entitat.
(…)
Classificat com a: Actualitat, Revolució, islam, islamització, nacionalisme | Etiquetes: Ahmadinejad, eleccions, Iran, islam, mazdaisme, Musavi, Obama, Pèrsia, Teheràn, zoroastrisme
A Iràn molts malden de fer més que triar entre dos teocrates musulmans.
En Musavi, tanmateix, és un teocrata pero no un malalt.
Mai s’ha vantat públicament com l’Ahmadinejad de que el dotzè imam -El Mahdi- el xiuxiueja atiant-lo per desfermar l’apocalipsi -nuclear?- on apareixer-hi fet un messies.
Exterminant arreu del món qualsevol que no es sotmeti a l’islam religiosa, social i politicament.
Pero en Musavi va dirigir personalment la repressió i assassinat massiu dels opositors iranians a la seva teocràcia.
Molts iranians simplement volen alliberar-se de l’islam que els àrabs van imposar a Pèrsia en envaïr-la cobarda i violentament al segle VII.
Molts dels joves irats als carrers de Teheràn ho fan més per això darrer que en suport, tal com es diu al telenoticies, al Musavi.
Alguns semblen més interessats en forçar mitjançant aquest una imatge amable de l’islam, en sintonia amb l’Obama que va lloar-lo ferventment a Egipte esdevingut una mena de Mahdi ideològic per certa esquerra, que en donar veu als iranians delerosos d’alliberar-se’n.
Als europeus ens cal prendre exemple de la tràgica historia dels perses i, alhora, desitjar-los que ben aviat assoleixin la llibertat.
Classificat com a: Actualitat, Jovent | Etiquetes: Àfrica, Camerun, França, literatura africana, mestissatge, Omar Ba, Senegal, sexe, turisme, turisme sexual
Dones europees compren senegalesos per sexe. Un entendridor exemple de mestissatge, segur que sí. Mitjançant sopars, roba i fins i tot motos. Val a dir que els senegalesos se n’aprofiten tot el que poden:
Fins i tot n’esperen aconseguir un mitjà fàcil per poblar Europa. Mantinguts per l’europea tanoca, així la titllen, a qui entabanen.
És el pack wedding -pack matrimoni- esmentat a la coneguda web Senegalaisement. On s’incita als senegalesos i africans en general d’entabanar els europeus, de qui en menystenen especialment les dones, per establir-se al primer pais europeu on cedeixin als seus plors victimistes. Parasitant així primer una dona i després un pais sencer.
Cal aclarir que hi han africans que denuncien aquesta actitud.
Com l’Association de Lutte Contre l’Emigration Clandestine -Associació de Lluita contra l’Emigració Clandestina- creada al Camerún per combatre-la. En creure que els africans és mereixen més, que són capaços de més. Als seus països.
Com el senegalès Omar Ba que al seu llibre Je suis venu, j’ai vu, je n’y crois plus -He arribat, he vist, ja no hi crec- adverteix als altres africans de restar a casa seva.
Segons hi explica l’enveja i fascinació que sentia envers els europeus fent turisme al seu Senegal va dur-lo a immigrar, passant per Barcelona, a França. On li sobta trobar-se que d’europeus també n’hi han pobres i malalts i, a sobre, que les dones no li van al darrere. Adonant-se que no totes són com les que van a fer turisme sexual al Senegal.
Contra l'immigracionisme
L’Omar Ba vol tornar al Senegal a fer de professor. Vol donar un exemple als altres milions d’africans que són a Europa per tornar a l’Àfrica, Així com als africans que hi són de restar-hi. Perque allò realment útil i digne per ells, per Àfrica, és treballar a la seva terra per fer-la reeixir.
Classificat com a: Actualitat, islam | Etiquetes: abu qatada, Anglaterra, Àfrica, Mali, Obama, tuareg
Edwin Dyer va anar a un festival tuareg a Mali i va acabar-hi decapitat. Segons la seva propaganda the Festival of Anderamboukane is a real treat for adventure seekers. És a dir que el festival s’escau perfectament als delerosos d’aventures. Això, és clar, no inclouria la possibilitat de ser decapitat en nom d’un déu i un dels seus molts botxins.
Edwin Dyer
Divins botxins com l’Abu Qatada que, fins ara, viu còmodament a Anglaterra. Malgrat provar-se fefaentment la seva relació amb l’expressió politico-militar de l’islam que malda per sotmetre i islamitzar Europa. Mitjançant actes que enguany cometen a Mali pero què, si poden, cometràn ben aviat a Anglaterra i arreu d’Europa -també aquí-.
En Qatada, com és habitual entre la púrria com ell, s’ha fet la víctima en provar-se que és un dels capitostos d’Al Qaida a Europa. Exigint un tracte privilegiat com refugiat politic i subvencions pagades pels mateixos anglesos. Com en Dyer brutal i cobardament decapitat en nom seu.
Els mitjans no s’han fet gaire ressó de la decapitació d’en Dyer. Ni tampoc del patiment dels hostatges europeus encara a Mali i que, com aquest, poden ser decapitats en qualsevol moment. Potser demostraria com de barroerament idealitzada, o simplement falsejada, és la imatge de l’islam donada per l’Obama?
Classificat com a: Actualitat, Europa, Jovent, islam | Etiquetes: antifa, antifeixisme, comunislam, comunisme, Cuba, feixisme, islam, islamització, Israel, postcomunisme
Girona, 28 de febrer de 2009. Un grapat d’individus que actuen en nom de la Plataforma Aturem la Guerra porten a terme una manifestació per tal de reclamar el boicot a l’Estat d’Israel, arran de l’aleshores recent i sagnant campanya militar a Gaza. La protesta, però, no té lloc davant de cap representació consular, comercial o turística del país que volen reprovar, sinó davant de la Llibreria Sefarad, un comerç particular al cor del Barri Vell gironí que ven llibres i altres objectes relacionats amb la història i la tradició jueves.
En les octavilles que els manifestants reparteixen per tal de justificar la seva acció s’hi “denuncia” que l’esmentat comerç té llibres “que són propaganda sionista” i s’hi diu, comminatòriament, que “cal clarificar l’oferta cultural de la Llibreria Sefarad”. Deixebles tal vegada inconscients del doctor Joseph Goebbels, els joves activistes (que no porten camises brunes i corretjams, sinó kúfies palestines) es consideren, doncs, amb autoritat ideològica i moral per decidir quins llibres són d’història i quins de propaganda, quins són bons i quins dolents. I proposen de forma oberta censurar, expurgar (cremar al carrer encara no…) els productes culturals que, dins la més estricta legalitat democràtica, ofereix un establiment privat, a fi d’eliminar-ne aquells que contradiguin la seva dogmàtica veritat. És exactament allò que feien els nazis a l’Alemanya dels anys 30, abans de començar a fer coses pitjors.
Madrid, campus de Somosaguas de la Universidad Complutense, 30 d’abril de 2009. Professors de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia hi han organitzat una taula rodona sobre “Racismo y antisemitismo en España”. Els ponents que hi acudeixen, però, són rebuts per un important grup d’estudiants amb mostres d’hostilitat i crits de “¡Judíos fuera!” o “¡Estamos hartos de los judíos!”. Un pamflet que els protestataris distribueixen i enganxen per les parets desqualifica el president de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya per “adicto a la usura” i “presidente de varias empresas” (sic), i denuncia “al lobby hebreo, auténtica élite financiera especializada en la manipulación y el victimismo”. Val la pena de subratllar que els qui arboren aquestes actituds i paraules genuïnament antisemites, idèntiques a les de les esquadres nazis en vigílies de la presa del poder, s’autodenominen antifeixistes i es consideren adscrits a l’esquerra revolucionària.
Visionari comunislamista
Per descomptat que els dos episodis ressenyats van merèixer la condemna dels col·lectius directament concernits. A Girona, setmanes després dels fets, es va publicar un enèrgic article-manifest “en defensa de la cultura i contra el nou antisemitisme” que subscrivien tots els llibreters de la ciutat i algunes altres persones. A Madrid, desenes de professors de la Complutense van signar un text de rebuig de les accions i expressions de caire antisemita, i en defensa del debat lliure. Tot plegat, però, ha quedat molt circumscrit a l’àmbit local, com si es tractés de dues anècdotes desagradables. Quan, a parer meu, són dues puntes d’un iceberg.
El tema és delicat i, per tant, voldria ser curós i precís a l’hora de descriure’l, al mateix temps que voldria fer-ho sense eufemismes ni embuts. D’un cert temps ençà són perceptibles, en el si de moviments, plataformes i mobilitzacions per altra banda ben legítims –contra la guerra, a favor del poble palestí, contra el pla Bolonya, etcètera– actituds i conductes obertament totalitàries, si bé disfressades amb un embolcall, amb una retòrica d’esquerra antisistema. A les universitats catalanes, durant aquest curs que ara finalitza, n’hem tingut exemples abundants: ocupacions de facultats i vagues estudiantils imposades de manera coactiva per piquets que no representaven ni l’1% de l’alumnat afectat; votacions assembleàries manipulades de manera flagrant; pasquins anònims plens d’insults i calúmnies contra professors o estudiants que havien comès el crim de defensar idees diferents; brots de violència…
Els casos que he recollit al començament d’aquest article resulten força impactants perquè, amb l’excusa de criticar o denunciar l’Estat d’Israel, cauen en la judeofòbia explícita, en l’antisemitisme de manual. Però el problema és més extens: els atacs contra el pensament lliure, la criminalització del discrepant, el rebuig de la llibertat d’expressió si aquesta no es posa al servei del dogma progre o esquerranós de torn, la tendència a organitzar actes de repudio per l’estil dels que s’escenifiquen a la Cuba castrista contra els dissidents, totes aquestes coses han començat a adquirir entre nosaltres carta de naturalesa, a ser acceptades, disculpades o minimitzades per sectors considerables de l’opinió publicada. I això hauria d’inquietar qualsevol demòcrata conseqüent.
No, no es tracta de fer alarmisme al voltant de l’ou de la serp. Simplement convé subratllar, a la llum de la història, que les èpoques de crisi econòmica i social engreixen tant els reflexos i els discursos totalitaris com el seu poder de seducció. I que l’Europa dels anys 1930 i 1940 va veure com podia ser-ne, de fluida, la frontera entre totalitaris d’esquerres i totalitaris de dretes. N’hi ha prou de recordar Jacques Doriot, un obrer genuí, alt dirigent del comunisme francès, diputat i alcalde roig de Saint-Denis…, que el 1936 fundà el feixista Parti Populaire Français, quatre anys després abraçà fervorosament la col·laboració amb els nazis, i acabà convertit en un dels més fanàtics esbirros estrangers de Hitler.
Joan B. Culla i Clarà
Classificat com a: Actualitat, Europa | Etiquetes: eleccions, EUA, eurodiputat, Europa, parlament, Rússia, UE, Unio Europea, Xina
Gas i futbol defineixen enguany l’EuroRússia. Les canonades que duen el gas rus a l’UE, fornint-la d’una quarta part del que en consumeix, així com la Lliga Europea de Campions -European Champions League- que abasta des de Londres a Moscou, en són dos exemples concrets.
S’albira, tanmateix, un nou i ambiciós projecte; l’unió de les grans economies de la UE i la Federació Russa per crear una nova entitat geopolitica.
Prou forta per fer-se lloc entre els EUA i la Xina. O potser per fer front a un G2, versió reduida del recentment cel.lebrat G20, arran de la creixent complicitat entre Beijing i Washington. Degut a la seva mútua dependència, pel control per la Xina del deute estatunidenc simultàni a la compra pels EUA de productes xinesos.
Després de la caiguda del mur de Berlin i la fi de la Guerra Freda, enmig del desgavell econòmic d’enguany, tot és possible.
El nucli de l’EuroRússia és l’eix entre Alemanya i Rússia. Una relació ja en aprofundiment que, pels alemanys, podria rivalitzar en importància envers l’eix entre Alemanya i França motor historic de l’integració europea. El resultat final podria ser el nou eix Paris-Berlin-Moscou. Adient per retornar a Europa el protagonisme que li pertoca entre les potències mundials.
Pot ser dificil. Rússia i els altres països europeus han estat bregant per l’espai continental aquests darrers segles. En adonar-se de com d’impossible és imposar-se uns contra altres miren de trobar un camí en comú. N’és un bon símbol la fundació, al 1703, de Sant Petersburg. D’on, gens casualment, són en Putin i en Medvedev.
